Fa uns dies vaig escriure unes reflexions sobre el paper de les constitucions. Avui vull reflexionar sobre els parlaments.

La sobirania d’un territori emana directament dels seus ciutadans, per tant, un parlament en tant que la representació directa de la ciutadania, és el màxim exponent de la sobirania nacional d’un territori. Tradicionalment, per motius pragmàtics, el poder executiu és delegat pel parlament en el govern (en alguns casos, el govern o el president són també escollits directa o indirectament pels conciutadans) i el parlament conserva el poder legislatiu. El poder executiu, en tant que s’encarrega d’implementar les lleis, està supeditat al legislatiu. Aquí apareix doncs una altra de les funcions del parlament, exercir el control del poder executiu.

Ara observem el que passa a la Unió Europea. Tenim un Parlament Europeu, que com hem dit és la màxima representació del poble europeu, però té unes competències legislatives limitades. Per altra banda, tenim la Comissió Europea, que regenta el poder executiu, formada per 25 comissaris que vetllen cadascú en benefici del conjunt d’europa en una àrea determinada i són proposats a raó d’un comissari per a cada estat membre. La Comissió ha d’esser acceptada per al parlament, però com he vist recentment el parlament no ha tingut prou força i ha acabat acceptant una comissió en la qual una comissària (Neelie Kroes) està sota sospita de tenir forts vincles amb el sector privat en el seu àmbit d’acció, un altre (Jacques Barrot) fou declarat culpable de desviar diners públics al finaçament del seu pròpi partit i tres comissàris més han variat respecte la proposta inicial a causa de sospites sobre la seva competència i en veures involucrats en escaldols als seus respectius països. I la única concessió de la Comissió ha estat retirar Rocco Butiglione per les seves declaracions públicques sobre l’homosexualitat.

Estariem disposats a tenir uns governants així al nostre país? I perquè passa això a la UE?
Doncs perquè a la UE, el poder no resideix en el ciutada, i per tant en el parlament, sinó en els estats. És en les cimeres de caps d’estat i en els consells de ministres on es decideixen els següents passos de la UE (CIG de Lisboa, Copenhaguen, Laeken, Niça…). El parlament doncs queda relegat només a un paper “consultiu” i al seu paper legitimador donant aparença d’una democràcia que queda clar que brilla per la seva absència.

És aquesta la Unió Europea que volem?