Llegeixo avui al New York Times edició en castellà (que es distribueix cada dijous amb el País) un artícle de Larry Rother del passat 27 de gener sobre els problemes del model xilè de pensions a la vellesa.
Xile, durant la dictadura de pinochet, va ser un dels primers països on es van aplicar les mesures neoliberals en matèria de privatització de serveis públics i en especial és va dur a terme una privatització gairebé completa del sistema de pensions. Aquest experiment ha estat citat durant anys per a nombrosos economistes com el model a seguir per a la resta de països (no només els països en desenvolupament sinó també Europa i els EEUU).
L’any 1981, el govern xilè va oferir la possibilitat a tots els treballadors de passar-se al nou sistema privat de pensions basat en la capitalització (un sistema de capitalització significa que el treballador diposita una quantitat mensualment i aquest fons s’inverteix i amb els rendiments generats es pagarà la futura pensió del treballador) o bé de quedar-se amb l’antic sistema de repartiment (en un sistema de repartiment, les aportacions dels treballadors serveix per a finançar les pensions dels jubilats d’aquell moment). Molts xilens van optar per canviar a aquest nou model atrets per les promeses que el sistema de capitalització estimularia el creixement del país i això això suposaria una major rentabilitat i per tant unes majors pensions que les que podria oferir el sistema públic.
Ara, quan comencen a jubilar-se les primeres generacions de treballadors que han passat la major part de la seva vida en el sistema de capitalització, sorgeixen els primers problemes: els rendiments dels fons de pensions són insuficients per a oferir unes pensions dignes, les comisisons resulta que han augmentat sense control i en alguns casos han arribat a consumir prop d’un terç del capital, la població que treballa a l’economia informal o en situacions precaries no té dret a pensió o és molt petita.
Actualment la despesa en pensions de l’estat xilè suposa un 26% de tota la despesa pública i bona part d’aquesta està composta per complements a les pensions privades que no arriben a la pensió mínima de 107 euros al mes. En total, des de la privatització del sistema, Xile ha gastat 50.000 milions d’euros en prestacions a la vellesa (els costos de transició que ha d’assumir l’estat en passar d’un model a l’altre són enormes ja que ha de mantenir els compromisos de pagaments adquirits i no obstant deixa d’ingresar les cotitzacions dels treballadors que han canviat de sistema). Davant del problema que suposa aquest desequilibri, hi ha suggerències per a la reforma del sistema reduint les prestacions (encara més!) i allargant l’edat de jubilació.
Estaria bé que tinguéssim present l’experiència xilena quan sentim parlar alguns polítics i economistes del nostre país (i també a la resta d’Europa i als EEUU) dient que el sistema de pensions està en crisi i que la solució passa per les pensions privades….
“El sistema es bueno para Chile, pero malo para la mayoría de los chilenos”, afirma un alto cargo del gobierno especializado en pensiones y que habla bajo condición de anonimato, temiendo represalias de los intereses coporativos. “Si la gente tuviera de verdad libertad de elección, el 90% volvería al antiguo sistema”.
