Entrevista a Joan Junyent, del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Coincidint amb l”arrencada del semestre de presidència espanyola de la Unió Europea, L’ACCENT hem volgut entrevistat Joan Junyent per conèixer cap on s’encaminen les polítiques econòmiques de la Unió Europea en un context de crisi que al nostre país està comportant un augment dels índexs d’atur.

Una de les primeres reunions de la presidència espanyola de la UE és una trobada dels ministres de treball a Barcelona. Quins temes tenen sobre la taula per discutir?
És una trobada informal de ministres que no té una agenda definida de treball, sinó que serveix per posar les diferents preocupacions i inquietuds dels estats de la UE sobre la taula. Així que no sabem massa cosa del que debatran. Més enllà, és clar, de les declaracions de Zapatero dient que volen sortir de la crisi.

L’atur és una de les principals preocupacions actuals al nostre país. La Unió Europea té capacitat per posar-hi solució?
En els últims anys la UE no s’ha preocupat especialment de l’atur, i de la crisi tampoc massa. La pràctica totalitat de les iniciatives les han tirat endavant els estats; a excepció de les actuacions que va fer el Banc Central Europeu al principi de la crisi, que tampoc van poder evitar que s’acabés desencadenant. La UE no ha tingut capacitat o voluntat política de tirar endavant un pla anticrisi conjunt. Pel que fa a l’atur en concret, la situació és molt divergent entre països. Per exemple, a l’Estat espanyol la situació és un drama. En altres països amb caigudes del PIB (producte interior brut) més grans, l’impacte en l’atur ha estat molt menor.

No sé fins a quin putn la UE serà més sensible del que ho ha estat. Però si volgués, tindria capacitat d’actuar sobre el treball?
Podria fer el que volgués, perquè a l’hora de la veritat té capacitat d’actuar sobre qualsevol assumpte: sobre les jornades de treball, sobre la competència entre països, etc. Quan la UE vol intervenir sobre una qüestió, troba els mecanismes a través dels quals fer-ho. El problema, doncs, és de voluntat. No podem oblidar que en els temes relacionats amb polítiques més socials, la UE sempre els ha deixat en mans dels estats.

Així que no ha treballat per incidir fins ara en l’atur?
A finals dels anys noranta la Comissió Europea va tenir una mica més de preocupació per l’atur, però en entrar als 2000 té una visió molt centrada en l’aturat. És a dir, que parteix del plantejament que si una persona està aturada no és per culpa del mercat treball o de l’estructura productiva, sinó perquè aquesta persona no és prou ocupable, prou desitjable per al mercat de treball, no té la formació adequada. Per tant, totes les mesures que la UE proposarà aniran destinades a la formació o a millorar el que ells anomenen flexibilitat laboral (és a dir, a abaratir la contractació i l’acomiadament).

Aquestes mesures que anomenen de “flexibilitat laboral” serveixen per crear ocupació?
En alguns contextos potser sí que creen llocs de treball, però ens hem de preguntar en quines condicions? A quina escala? Quan la crisi és tant profunda amb destrucció d’empreses i del teixit productiu com succeeix actualment, el problema és quin tipus de llocs es volen crear. El problema no és que la gent no estigui formada, sinó que el teixit productiu a l’Estat espanyol és una economia basada en la construcció, el turisme, els automòbils… Tots aquests són sectors que estructuralment estan en situació de crisi. Així que per molt que es faciliti la contractació i l’acomiadament en aquest sectors, difícilment es crearan llocs de treball.

Però l’acomiadament no és ja molt barat?
Sí. De fet, en el cas espanyol, és un dels llocs on és més barata la contractació i l’acomiadament. La patronal ha reconegut que el que vol en realitat és acomiadament lliure. Qualsevol cosa que no sigui lliure per ells és cara.

En relació a la crisi, bona part de la població té la impressió que per afrontar-la s’han donat molts diners als bancs, però en canvi la classe treballadora n’està pagant les conseqüències sense ajuts.
És una visió correcta. Nosaltres parlem per definir-ho d’un keynesianisme asimètric o neoliberalisme de crisi, que consisteix en intervenir, però només a favor dels poderosos, a favor del sector financer, i per altra banda mantenir un pressió molt gran sobre les classes treballadores. Quan van començar a perillar els grans bancs van dir que eren massa grans per deixar-los caure. Així justifiquen grans quantitats de recursos destinats a salvar el capital privat. I mentrestant exigeixen a la classe treballadora retall de pressupostos socials, el que en diuen flexibilitat, etc.

Darrerament hem sentit el president espanyol Zapatero assegurar que ja hi comença a haver recuperació econòmica. Què en penses?
Ell parla de brots verds, però és molt complicat rebatre-li perquè ningú sap massa què vol dir en concret. El que ve a dir és que hem caigut molt, però que difícilment caurem més. Ells miren només el PIB, però obvien que sobretot en el cas espanyol el major impacte de la crisi ha estat sobre l’atur. El que realment afecta la població no és si el PIB creix, sinó si estan a l’atur ells o els seus familiars. Mots economistes ja estan parlant de recuperació sense creació de llocs de treball. És cert que el PIB pot tenir uns creixements propers a zero i frenar la caiguda. Però si això no es tradueix en llocs de treball, per la població s’agreuja la situació perquè passen més mesos i s’esgoten les prestacions d’atur, els estalvis de les famílies, etc.

Zapatero i altres mandataris internacionals parlen d’un canvi de model per sortir de la crisi.
El Govern espanyol ha fet bandera del canvi del sector productiu, que es concretaria en la Llei de l’economia sostenible, que sembla que ha de revolucionar l’estructura productiva. Però des del nostre punt de vista, en realitat estan preocupats en buscar què produir (enlloc dels cotxes actuals, doncs cotxes elèctrics, per exemple), sense aturar-se a pensar que l’important no és què es produeix sinó com es produeix, amb quina finalitat. En el fons, si el que els interessa és produir per produir, ni ens sembla que sigui sostenible ni que sigui realment un canvi de model productiu.

Però hi ha capacitat que l’esquerra empenyi per fer possible un canvi de model?
És necessari, però molt difícil. Amb la correlació de forces actuals és molt difícil que això succeeixi en el curt termini. El que hem de procurar, doncs, és empènyer en aquesta direcció.

Molta gent –jo mateixa– pensava que l’agreujament de la crisi comportaria una major mobilització de la població. Però els que responen a les convocatòries continuen sent únicament els sectors que ja estaven mobilitzats.
Des del Seminari Taifa compartim el mateix anàlisi. Teníem la impressió que hi hauria més mobilització de la que hi ha. No sabem el per què. Diversos elements ho podrien explicar: per exemple, el fort endeutament de la classe treballadora, que dificulta molt les reivindicacions. O el fet que l’atur hagi crescut, que provoca que tothom es pugui sentir molt amenaçat. Però també és cert que quan les coses anaven relativament bé i no hi havia la inseguretat de perdre el lloc de treball tant present, no hi havia pas major mobilització que ara.

Llegim que l’Estat grec es troba en una situació molt complicada per l’alt endeutament que té, que el situa a prop de la fallida. L’Estat espanyol es troba en una situació similar?
No, la situació és molt diferent a la de Grècia. A l’Estat espanyol el dèficit públic ha crescut molt en l’últim any, però el nivell d’endeutament acumulat és molt inferior a la mitjana dels altres estats de la UE; per tant, té marge per continuar endeutant-se si és necesari. L’altra qüestió és veure en què s’endeuta l’Estat. Una altra cosa és que la banca espanyola té un gran endeutament amb l’exterior i en aquest cas la situació pot ser més complicada perquè la morositat ha augmentat i es pot trobar amb dificultats per retornar els préstecs. Fins ara hi ha una mena de suport implícit a la banca perquè cap faci fallida, però aventurar-se a saber què passarà és complicat. La situació, en tot cas, és precària.

El capital, en les diverses crisis que ha patit, per sortir-se’n a anat a buscar nous mercats. Quina situació es perfila perquè les grans corporacions trobin nous mercats?
Els capitals, efectivament, estan buscant nous mercats. Així que estan invertint en els països anomenats emergents, però la quantitat de capital que poden absorbir d’aquests països és la que és, i si hi ha molt capital que va cap a aquestes zones succeirà el que ha succeït a l’Estat espanyol els darrers anys, és a dir, que provoquin bombolles. Altres mercats cap als que s’està desviant capital: el deute públic. Un altre és el camp de l’educació; de fet, ja hi ha qui parla de que podria ser la propera bombolla.

Sembla que hi hagi d’acabar havent un límit a trobar nous mercats.
Per sort o per desgràcia tenen molta imaginació. Per exemple, la titolarització de les hipoteques ens va semblar una cosa irreal al principi. Fa tres o quatre mesos va sortir notícia de titolarització d’assegurances de defunció; consisteix que algú que es queda a l’atur ven l’assegurança a un banc, i això crea títols derivats.

Especialment en relació a això que comentaves de l’educació, una de les conseqüències de la crisi poden ser majors privatitzacions per tal que les empreses tinguin més mercats d’on extreure beneficis?
Sí. En el cas espanyol queda poca cosa per privatitzar, de coses rendibles ho estan pràcticament totes estan privatitzades. Però de les poques coses on el sector públic encara té presència important són els serveis públics, així que l’Estat pot tendir a privatitzar-ho tant per obtenir ell mateix ingressos immediats com per cedir a les pressions del capital. Així que la perspectiva és que el capital cada cop faci més pressió perquè l’esfera privada ocupi més espais.

Font: L’accent

Aquest article fou una demanda de la get de La Fàbrica, espai de producció i reproducció d’idees dels Països Catalans. Podeu veure l’article original aquí: Quin és el futur de les pensions?.
Per cert, la tafanera també se n’ha fet ressò. Moltes gràcies als qui ho heu tafanejat.

Aquesta quinzena la pregunta l’hem adreçada a Joan Junyent Tarrida, que ens respon a “Quin és el futur de les pensions?”. Junyent és membre del seminari d’economia crítica Taifa.

L’atenció a la vellesa d’un país, i el sistema de pensions com a part essencial d’aquesta, és el reflex del model de societat que es pretén. Tradicionalment l’atenció a la vellesa s’havia desenvolupat en el marc de la família o petites comunitats (especialment en l’àmbit més rural). Un triomf important en la consecució de l’estat del benestar consistí en aconseguir que el sector públic tingués una responsabilitat, almenys parcial, respecte el benestar material dels seus ciutadans. En aquest sentit, una de les seves primeres materialitzacions fou la creació dels sistemes de pensions públiques per tal de protegir els treballadors davant les possibles contingències associades a la vellesa.

A Espanya, l’Estat del benestar es desenvolupà tardanament com a conseqüència de la dictadura franquista. Arrel de la transició a la democràcia, i amb clara intenció legitimadora per part del nou règim polític, començà a produir-se un ràpid desenvolupament de l’estat del benestar amb la intenció d’anar convergint amb la resta de països europeus. Des d’aleshores podem distingir dues etapes clarament diferenciades. Una primera aniria de 1975 fins a 1992 i es caracteritzaria per un important augment de la despesa pública en protecció social i una reducció del dèficit social respecte la resta de països europeus. Per contra, a partir de 1993 i fins avui en dia s’observa un descens continuat i un estancament a partir de l’any 2000 situant-se al voltant del 20%. Així doncs, durant la dècada dels noranta es va destruir tot l’avanç produït en la dècada anterior i en l’actualitat el dèficit social respecte la resta de països europeus és pràcticament el mateix que al 1975. Malgrat el creixement econòmic experimentat en les dues últimes dècades no s’ha avançat doncs en la nostra intenció de convergir amb la resta de països europeus.

La pretesa crisi de les pensions públiques

Si bé els sistemes públics de pensions basats en un sistema de repartiment Pay-as-you-go (les cotitzacions actuals paguen les prestacions actuals) ja havien estat objecte de crítica des de l’òptica neoliberal, 1994 marca un canvi de tendència important. En aquest any, el Banc Mundial publica l’informe Adverting the old age crisis Policies to Protect the Old and Promote Growth (1994) en el qual s’adverteix de la insostenibilitat dels sistemes de repartiment a llarg termini a causa de l’envelliment de la població i es recomana una reforma de les pensions mitjançant la instauració de sistemes de capitalització (les cotitzacions de cada treballador s’acumulen en un fons individualitzat que s’inverteix en els mercats financers i amb aquest fons i els rendiments obtinguts es pagarà la pensió futura d’aquell treballador) per tal d’evitar la suposada crisis.

Un any després, els serveis d’estudis de La Caixa i el BBVA, publiquen els primers estudis per a l’estat espanyol plantejant un escenari catastrofista que duria a la crisis del sistema l’any 2000! Les critiques principals als sistemes de pensions públics de repartiment parteixen de l’envelliment de la població. Donat que la població pensionista es cada cop més gran i en relació a la població en edat de treballar, la ràtio de cobertura descendeix i això els duu a pronosticar la crisis de les pensions a 10, 20, 30, 40… anys vista segons quin sigui l’estudi. Si aquesta problemàtica s’hagués de resoldre incrementant les contribucions socials, això desencativaria i suposaria un fre a la creació de llocs de treball. Fins i tot alguns estudis preveuen la existència de llocs de treball sense cobrir per falta de població activa.

A l’hora de la veritat però, resulta que l’envelliment de la població no és cap problema. És a dir, a l’hora de mirar la sostenibilitat del sistema de pensions l’important no és quants jubilats i quantes persones en edat de treballar hi ha sinó quants d’aquests treballen i quant produeixen aquests treballadors. Si cada cop les societats produeixen més i són més riques com pot ser que no puguin mantenir un major nombre de pensionistes? Resulta doncs, que al final tot és resumeix a un problema de distribució de la renta i quan es diu que no hi haurà diners per a pagar les pensions la pregunta que sorgeix a continuació és, i llavors qui és queda els diners?

No hauria de sorprendre que aquests estudis provinguin d’entitats financeres ja que aquestes entitats serien les més afavorides per la creació de sistemes de capitalització privats. Aquests nous sistemes de capitalització permetrien a les entitats gestores disposar d’enormes quantitats de diners durant llargs períodes de temps amb els quals podrien operar als mercats financers internacionals. No podem obviar que els principals agents d’aquests mercats són precisament els fons de pensions i que d’aquests fons les entitats gestores n’obtenen importants ingressos mitjançant comissions que oscil·len entre el 2 i el 3% anual.

Fruit de l’escenari apocalíptic que pregonaven els poders financers, al 1995, en els anomenats Pactes de Toledo, govern i agents socials (patronal i sindicats majoritaris) acordaren, entre altres mesures que pretenien reduir la despesa en pensions tot dificultant-ne l’accés, separar el finançament de la Seguretat Social (en la seva part contributiva) dels Pressupostos Generals de l’Estat. Alguns volgueren veure-hi una mesura per evitar que els governs de torn poguessin destinar els diners de les pensions a altres usos, i en aquest sentit podria considerar-se un avenç útil. Això, però, comporta un gran problema doncs significa que les pensions (contributives) només poden ser finançades per les cotitzacions socials sense que puguin participar en el seu finançament altres fons públics com ara els impostos i, per tant, el pes de les pensions deixa de recaure en tota la societat per recaure exclusivament en els treballadors alliberant d’aquesta càrrega a les rentes del capital i els beneficis empresarials. Amb aquesta reforma es posa la primera pedra per eliminar els components solidaris i redistributius (tant intrageneracionals com intergeneracionals) del sistema públic de pensions per a convertir-lo en una assegurança, regida per els criteris d’aquestes.

Costa d’entendre perquè els sindicats majoritaris acceptaren que l’estat es desentengués del finançament de les pensions com també costa d’entendre perquè es sumaren de forma tant entusiasta a la creació de fons de pensions privats. Potser ells hagin guanyat poder i protagonisme, però els ciutadans hi hem sortit clarament perdent al desfer bona part del camí fet i convertir l’atenció a la vellesa en un contracte d’assegurança.

En el moment que les pensions passen a dependre només de les cotitzacions socials aquestes es fan molt vulnerables a les fluctuacions del mercat de treball podent aparèixer problemes en moments de recessió econòmica. Per a protegir el sistema de les eventuals recessions econòmiques (que com sabem en el capitalisme són recurrents) es decidí crear un fons que servís de coixí per a evitar les dificultats financeres de la Seguretat Social en aquestes situacions i que es nodriria dels excedents que es produeixen en las èpoques de creixement econòmic.Val la pena recordar que en els últims 20 anys el sistema contributiu de la Seguretat Social només ha presentat dèficit en un sol any, 1993, i que en la resta d’anys presenta un superàvit clar. L’any 2006 el sector públic espanyol va presentar un superàvit equivalent al 1,8% del PIB, d’aquest 1,2 punts corresponen al superàvit de la Seguretat Social. Fruit d’això, avui en dia el treballador ja no pot confiar que l’estat li garantirà una pensió sinó que només pot confiar en les cotitzacions dels treballadors futurs i en una “guardiola” que malgrat conté xifres astronòmiques només pot garantir poc més de vuit mesos de la nòmina de pensions i que amb la nova llei que permetrà invertir part d’aquest fons a la borsa qui sap quin valor tindrà el dia de demà.

Hem de reclamar que l’atenció a la vellesa torni a l’esfera pública, a l’esfera social, abans que sigui massa tard. No hauria de sorprendre’ns que el següent pas (sempre amb l’objectiu de millorar l’eficiència del sistema) sigui la creació de comptes individuals (públics o privats) per a la jubilació als quals el treballador i aportarà les seves contribucions i la seva pensió dependrà del rendiment d’aquest fons (òbviament aquest podrà ser positiu o negatiu). D’aquesta manera no només el risc per al treballador augmenta enormement sinó que s’acaba d’eliminar qualsevol element redistributiu que pugui quedar. Amb el temps, i de nou amb l’objectiu de millorar l’eficiència i la professionalitat en la gestió, aquests comptes es privatitzaran per tal que cadascú pugui escollir com invertir els seus estalvis i es converteixin, per tant, en últims responsables del bon o mal resultat de les seves pensions sense que puguin exigir responsabilitats davant eventuals crisis financeres o simplement males decisions en les inversions que comportin pensions de misèria. Molt possiblement aleshores ja poca gent recordi que un dia va haver-hi un sistema públic de pensions en el que l’estat vetllava pel benestar dels seus ciutadans i els garantia una pensió de jubilació.

Es més, aquells que cerquem una transformació del sistema hem d’anar més enllà i no només reclamar que l’atenció a la vellesa (així com l’atenció a qualsevol altra situació de vulnerabilitat) torni a l’esfera pública i social sinó que, a més, cal que aquests drets es desvinculin de l’esfera del treball doncs només creant espais “lliures” de treball assalariat es poden crear dinàmiques transformadores.

Joan Junyent Tarrida,

joan ARROBA junyent PUNT org

Membre del seminari d’economia crítica Taifa.

NOTA: Artículo publicado en la revista Viento Sur núm. 92.

NOTA: En el momento de escribir estas líneas el anteproyecto de ley todavía no se ha hecho público íntegramente y está pendiente de los trámites previos al inicio de su negociación parlamentaria. El artículo puede contener impresiones e inexactitudes pues se basa en las informaciones facilitadas desde el Consejo de Ministros.

Recientemente el Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, el Ministerio de Economía y Hacienda y los agentes sociales (entiéndase los sindicatos UGT y CC.OO y las organizaciones patronales CEOE y CEPYME) llegaron a un acuerdo para la reforma de la ley reguladora del Fondo de Reserva de la Seguridad Social¹.

El Fondo de Reserva de la Seguridad Social es un Fondo creado a raíz de los Pactos de Toledo y que a partir del 2000 se nutre del excedente procedente del ámbito contributivo de la Seguridad Social. Es decir se alimenta del excedente existente entre las cotizaciones y las prestaciones pagadas en concepto de pensiones contributivas. Su finalidad no es otra que servir de colchón financiero para los tiempos de vacas flacas en los que las cotizaciones puedan no ser suficientes para cubrir las pensiones.

La reforma actual, persigue la finalidad de “dotar a su gestión de mayor flexibilidad para conseguir conjugar la seguridad en las inversiones con una mayor rentabilidad, mediante la diversificación de riesgos”. Así “se debe seguir la tendencia del resto de los países de diversificación de inversiones y abrirse a la renta variable” dando entrada además a la gestión privada.

En la actualidad la práctica totalidad del fondo se invierte en títulos de renda fija nacional o extranjera (deuda pública) de países con una elevada calificación crediticia. El resto, una parte muy pequeña esta depositado en una cuenta en el Banco de España. Es decir, se invierte en valores casi totalmente seguros. Con la reforma propuesta el Fondo podría invertir además en valores de renda fija emitidos por entidades de derecho privado (obligaciones), acciones y otros instrumentos financieros de renta variable (acciones, opciones, futuros, etc.), divisas y participaciones en instituciones de inversión colectiva (fondos de inversiones), activos todos ellos que conllevan considerable riesgo.

Nadie regala nada

Actualmente el rendimiento obtenido por el Fondo de Reserva es del 4,21%. Sin embargo, en el 2006, la bolsa española obtuvo el mejor registro de su historia y cosechó rentabilidades superiores al 30%. Sin duda tal diferencial debe haber hecho perder la cabeza a gobierno, patronal y sindicatos para dejarse engañar por las ganancias fáciles de otros creyendo que la euforia actual de la bolsa va a ser permanente. Parece además que la euforia les ha hecho olvidar que en los mercados nadie regala nada, que mayores rentabilidades conllevan también mayores riesgos, que las rentabilidades pasadas no garantizan las rentabilidades futuras y que aunque la bolsa suba esto no impide que haya inversores que pierdan dinero. No podemos olvidar, además, que aunque se hable de la evolución de la bolsa esta no es más de un índice que agrupa a las principales empresas cotizadas pero no es un grupo cerrado y unas empresas sustituyen a otras dando la sensación de subida continuada e infravalorando las caídas. Y eso sin contar la posibilidad de quiebras empresariales y escándalos financieros².

Según el gobierno en las inversiones “se tendrán en cuenta los principios de responsabilidad social, económica y ambiental”. Sin embargo también se hace especial hincapié, para tranquilidad del capital, en el hecho que las inversiones del Fondo no otorgarán derechos políticos y no se intervendrá en la gestión de las empresas participadas (lo que sin duda sería la mejor forma de hacer que dichas empresas actuasen de forma socialmente responsable). Es decir, a pesar de la retórica de la responsabilidad social y ambiental lo que se persigue son inversiones que sólo buscan la rentabilidad económica, cuando no puramente especulativas, basadas en comprar barato y vender caro. Este componente especulativo se pone todavía más de relieve en el caso de inversiones en otros productos financieros derivados como opciones y futuros o en el caso de los mercados de divisas.

Mención especial merecen las participaciones en fondos de inversión colectiva ya que mediante estos se abre la puerta a cualquier tipo de inversión dificultando gravemente la transparencia que debería guiar la gestión de un fondo de estas características. No debería extrañarnos pues la situación en que el Fondo de Reserva participe en un fondo de pensiones que haya invertido en una empresa que para obtener mayores beneficios decida cerrar la producción en España, deslocalizar la producción y dejar a centenares o miles de trabajadores sin empleo. Pero eso si, ¡una pequeña parte de los beneficios que obtenga esta empresa deslocalizándose servirán para financiar sus pensiones!

Y para dejar todavía más maniatado al estado, la idea es que el Estado se encargue de la gestión de las inversiones en renta pública mientras que la parte que se invierta en renta variable se divida en lotes y se adjudique por concurso público a gestores privados con lo que el estado no va a tener ningún tipo de poder de decisión sobre las inversiones. Esta práctica ya se lleva a cabo en países como Francia pero no existe ningún argumento que valide el supuesto que la externalización de la gestión conlleva una mayor rentabilidad. Sin embargo, esta lleva asociados unos mayores costes de gestión respecto al sistema público³. Esto nos lleva a pensar que la decisión de externalizar la gestión no responde a más que la voluntad de regalar unos cuantiosos beneficios a las empresas gestoras (que no son otras que los grandes bancos y empresas aseguradoras) a expensas de los ahorros de los trabajadores.

La Ley también clarifica los usos a los que podrá destinarse el Fondo de Reserva dejando muy claro que “solo se podrá disponer de activos del fondo para cubrir un déficit estructural en pensiones contributivas” y en ningún caso podrá utilizarse para aumentar las pensiones tal como reclamaban algunos sectores teniendo en cuenta que gran parte de los pensionistas viven por debajo del umbral de pobreza.

La vejez y el modelo de sociedad que queremos

La atención a la vejez, y el sistema de pensiones como parte esencial de éste, de un país es el reflejo del modelo de sociedad que se pretende. Tradicionalmente la atención a la vejez se había desarrollado en el marco de la familia y de las pequeñas comunidades (especialmente en el ámbito más rural).

Una conquista importante en la consecución del estado del bienestar consistió en lograr que el sector público tuviera una responsabilidad, por lo menos parcial, respecto al bienestar material de sus ciudadanos. En este sentido, una de sus primeras materializaciones fue la creación de los sistemas de pensiones públicos para proteger las posibles eventualidades de la vejez.

En España, a pesar del tardío y parco desarrollo del estado del bienestar, el sistema de pensiones fue ampliándose hasta 1995. En 1995, en los Pactos de Toledo, gobierno y agentes sociales (patronal y sindicatos mayoritarios) acordaron separar la financiación de la Seguridad Social (en su parte contributiva) de los Presupuestos Generales del Estado. Algunos quisieron ver en esta separación de fuentes una medida para evitar que los gobiernos de turno pudieran meter mano en el dinero de las pensiones, y en este sentido podría considerarse un avance útil. Pero conlleva un gran problema pues significa que las pensiones (contributivas) solo pueden ser financiadas por las cotizaciones sociales sin que puedan participar en su financiación otros fondos públicos como los impuestos y, por tanto, el peso del sistema de pensiones deja de recaer en toda la sociedad para recaer exclusivamente en los trabajadores liberando de esta carga a las rentas del capital y los beneficios empresariales. Con esta reforma se pone la primera piedra para eliminar los componentes solidarios y redistributivos (tanto intrageneracionales como intergeneracionales) del sistema público de pensiones para convertirlo en un seguro, regido por los criterios de éstos.

Cuesta de entender porqué los sindicatos (UGT y CC.OO) aceptaron que el estado se desentendiera de la financiación de la seguridad social como también cuesta de entender porqué se apuntaron de forma tan entusiasta a la creación de fondos de pensiones privadas. Quizás ellos ganaran poder y protagonismo pero los ciudadanos salimos claramente perdiendo al desandar parte del camino hecho y convertir la atención a la vejez de una cuestión social a un contrato de seguro.

Sólo en este contexto puede entenderse la creación del Fondo de Reserva. Antes el trabajador que cotizaba a la seguridad social tenia la certeza que el estado le garantizaría la pensión. En el momento que las pensiones pasan a depender solo de las cotizaciones sociales estas se hacen muy vulnerables a las fluctuaciones del empleo pudiendo causar problemas en momentos de recesión económica. Para proteger de las eventuales recesiones económicas (que como sabemos en el capitalismo son recurrentes) se decidió crear un fondo que sirviera de cojín para evitar las necesidades financieras de la Seguridad Social y evitar que tuviera que recurrir al endeudamiento⁴ en estas situaciones y que se nutriría de los excedentes que se producen en las épocas de crecimiento económico. Como resultado, actualmente el trabajador sólo puede confiar en las cotizaciones de los trabajadores futuros y en una “hucha” que, aunque parece que guarda cifras astronómicas, a día de hoy sólo puede cubrir poco más de ocho meses de la nómina de pensiones y que con la nueva ley que permite invertir en activos de renta variable – con lo que se puede ganar algo más, pero también perder muchísimo dinero- quién sabe que valor podrá tener el día de mañana.

Debemos reclamar que la atención a la vejez vuelva a la esfera de lo público, de lo social, antes de que sea demasiado tarde. No debería asombrarnos que el siguiente paso (siempre con el objetivo de mejorar la eficiencia del sistema) sea la creación de cuentas individuales (públicas o privadas) para la jubilación en las que el trabajador aportará sus contribuciones y su pensión dependerá del rendimiento (que obviamente podrá ser positivo o negativo) de dicha cuenta. De esta forma, son sólo el riesgo para el trabajador aumenta en proporciones exponenciales, sino que se eliminaría cualquier componente redistributivo que pueda quedar. Con el tiempo, y de nuevo con el objetivo de mejorar la eficiencia y profesionalidad en la gestión, estas cuentas individuales se privatizarán para que cada cual pueda escoger como invertir sus ahorros y muy posiblemente poca gente recordará que algún día hubo un sistema público de pensiones en el que el estado velaba por sus ciudadanos y les garantizaba una pensión de vejez.

Cada inversor debe decidir que riesgos está dispuesto a asumir pero si hay algo que debe protegerse de cualquier riesgo esto son las pensiones dado su gran importancia social pero también económica. Además en la comparativa de rentabilidades no debemos ignorar los beneficios colaterales de la inversión en deuda pública que van más allá del rendimiento del cupón pues esta sirve para financiar actuaciones de carácter público que revierten en el bienestar de toda la sociedad.

Es más, aquellos que buscamos una transformación del sistema debemos ir más allá y no solo reclamar que la atención a la vejez (al igual que la atención a cualquier otro tipo de situación de vulnerabilidad) vuelva a la esfera de lo público y lo social sino que además estos derechos se desvinculen de la esfera del trabajo pues solo creando espacios “libres” del trabajo asalariado se pueden crear dinámicas transformadoras.

–
JUNYENT TARRIDA, Joan

La reforma del Fondo de Reserva de la Seguridad Social. Viento sur: Por una izquierda alternativa, ISSN 1133-5637, Nº. 92, 2007 , pp. 123-126.

Descarga este articulo en formato PDF: Viento Sur – La reforma del Fondo de Reserva de la Seguridad Social

Notes

1. En el momento de escribir estas líneas el anteproyecto de ley todavía no se ha hecho público íntegramente y está pendiente de los trámites previos al inicio de su negociación parlamentaria. El artículo puede contener impresiones e inexactitudes pues se basa en las informaciones facilitadas desde el Consejo de Ministros.
2. No debemos olvidar que quienes sufrieron la peor parte en los escándalos financieros y posterior fallida de empresas como ENRON o WorldCom en EEUU fueron los fondos de pensiones ya que muchos fondos habían invertido en acciones de dichas empresas por considerarlas activos seguros.
3. Según la actual Reglamento de Planes y Fondos de Pensiones (art. 84) las comisiones por gestión que cobran las empresas gestoras pueden llegar a un máximo del 2% anual del valor total del fondo con hasta un 0,6% adicional para la entidad depositaria.
4. Cabe recordar que el Pacto de Estabilidad y Crecimiento (PEC) establece estrictos límites al déficit público (incluyendo en sus cálculos a la Seguridad Social).

Segons la metodologia SEEPROS (Sistema europeu d’estadístiques de protecció social, ESSPROS en les seves sigles en anglès), el concepte de protecció social inclou totes les intervencions d’organismes públics o privats destinades a alleugerir les càrregues que suposen per a les llars un conjunt de situacions de risc o necessitat, sempre que no hi hagi un acord simultani i recíproc ni individual.

D’acord amb aquesta definició s’inclou com a protecció social el conjunt del sistema de la Seguretat Social, els serveis socials, tant públics com privats, les indemnitzacions per acomiadament de les empreses, les mutualitats de previsió social, les prestacions l’Institut Nacional d’Ocupació (INEM), així com altres prestacions que actuen sobre aquesta àrea tant per part de l’administració pública com del sector privat.

Cal destacar especialment que malgrat sovint l’educació es considera com a “despesa social” aquesta realment no s’hauria de comptabilitzar com a tal i no està inclosa en la metodologia SEEPROS, que és la que s’usa per a comparacions internacionals.

Les prestacions socials es poden classificar segons les següents funcions protectores:

• malaltia/assistència sanitària
• discapacitat
• vellesa
• supervivència
• família/ fills
• atur
• habitatge
• exclusió social

Que, en palabras del CES, “Hay asociación entre la inmigración y el repunte de la temporalidad” no quiere decir que el aumento de la temporalidad sea causado por un aumento de la inmigración tal como sugiere el titular. Los inmigrantes simplemente sufren una mayor temporalidad porque el porcentaje de inmigrantes que trabajan en “sectores intensivos en mano de obra poco cualificada, como la construcción y los servicios” es mayor pero los “españoles” que trabajan en dichos sectores sufren los mismos problemas de temporalidad.

Según la última Encuesta de Calidad de Vida del INE, casi el 60% de los hogares de pensionistas tienen dificultades para llegar a final de mes. No creo que se pueda decir que se trata de una edad de oro. Almenos no para una parte importante de los pensionistas.

JBR, creo que no entendiste mi punto. No se trata de hacer pagar más impuestos a la gente. Se trata de hacer que más gente aporte mayores cotizaciones. Se trata de no hacer pagar a las generaciones futuras (via quiebra de la Seguirad Social) nuestra errónea política de empleo.

Actualemnte hay una gran cantidad de mano de obra potencialmente activa que se desperdicia y incluso entre los que trabajan y están afiliados a la Seguridad Social hay un gran número que lo hace con una aportación mínima a las arcas de la Seguridad Social (y sin embargo esto genera plenos derechos)debido a que las deducciones en las cotizaciones sociales se han ido utilizando en los últimos 20 años para incentivar la contratación. El caso de las deslocalizaciones y las reconversiones industriales son otro claro ejemplo de utilización de la Seguridad Social para solucionar problemas en el mercado laboral.

No podemos hacer cargar a la Segurida Social con una carga que no le corresponde y luego decir que se hunde sin asumir las responsabilidad que nos corresponde.

El Ministerio de Trabajo ha desmentido que se haya llegado a un acuerdo, aunque “van por buen camino”.

Tu argumento de que no habrá suficientes trabajadores en activo para sostener a tantos jubilados es erróneo. Lo importante para la sostenibilidad del sistema no es cuantos trabajadores y cuantos pensionistas hay si no lo que ingresa y gasta la Seguridad Social.

Por el lado de los gastos los dos factores clave son la cantidad de pensionistas y la cuantía de las pensiones. Es evidente que el número de pensionistas aumentará en un futuro y que los pensionistas cada vez, afortunadamente, viven más años. Sin embargo, el hecho que los incrementos de las pensiones estén vinculados al IPC (siempre menor que la inflación real) y el descenso de los salarios reales que se viene produciendo en las últimas décadas actúan como freno del gasto.

Por el lado de los ingresos, lo importante no es la cantidad de población potencialmente activa (entre 16 y 65 años) si no la población afiliada a la Seguridad Social y el importe de las cotizaciones sociales. España está a la cola de Europa en cuanto a la tasa de ocupación (especialmente la femenina). La tasa de desempleo también deja mucho margen para la mejora y a demás no podemos olvidar la población que trabaja en la economía sumergida y que por tanto no aporta a la Seguridad Social. En cuanto a las cotizaciones estas dependen de los salarios, con lo que hacer políticas que promuevan un empleo estable y de calidad mejorarían mucho más los ingresos de la Seguridad Social.

Lamentablemente, para este gobierno (y los anteriores) las políticas de empleo se limitan a incentivar la ocupación reduciendo costes laborales (entiéndase, las cuotas que pagan las empresas a la Seguridad Social) con lo que se está desperdiciando la oportunidad del crecimiento que está experimentando España en los últimos años para aumentar las arcas de la Seguridad Social…

Además no debemos olvidar que actualmente la Seguridad Social presenta un claro superávit. De hecho en los últimos 25 años solo ha presentado un ligero déficit en 3 ejercicios. Si embargo los gobiernos de turno, en vez de ahorrar ese dinero (olvidando que el dinero no era suyo si no de los trabajadores españoles) lo utilizaron para hacer cuadrar sus cuentas… Por no hablar del “escándalo” de los complementos de mínimos de las pensiones, que ya en los Pactos de Toledo, con el acuerdo de todas las fuerzas políticas, patronal y sindicatos, se acordó que debían financiarse vía presupuestos y que todavía 10 años más tarde sigue financiándolas la Seguridad Social.

En fin, que el sistema si es sostenible, si se utilizan los instrumentos que el mismo prevé y si no se hacen trampas.

Por otro lado, los sistemas de pensiones de capitalización, tampoco son la solución a todos los problemas y también pueden presentar problemas por causas demográficas. Dejando de lado el aumento del riesgo intrínseco en los activos financieros (los que predominan en los fondos de pensiones), la jubilación “masiva” de una generación podría provocar un exceso de oferta de títulos, que haría bajar los precios, que haría que la gente vendiese más títulos para asegurarse la pensión y así podríamos entrar en una espiral de crisis financiera.

Un dels escrits que es va perdre en l’accident informàtic que va patir el meu servidor va ser el meu comentari sobre un article del Stiglitz titulat “La Maledicció dels Recursos” el qual podeu veure a project-syndicate.
Malauradament no tenia cap altra copia d’aquell text i tenia pensat reescriure’l. Finalment, però, he decidit convertir-lo en un article de la Viquipèdia. En concret en dos articles titulats La Maledicció dels Recursos i Mal holandès.

Avui he fet dues aportacions més a la Viquipèdia. Concretament he col·laborat amb l’entrada de Karl Marx i he creat l’entrada referent a l’AIT