Entrevista a Joan Junyent, del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Coincidint amb l”arrencada del semestre de presidència espanyola de la Unió Europea, L’ACCENT hem volgut entrevistat Joan Junyent per conèixer cap on s’encaminen les polítiques econòmiques de la Unió Europea en un context de crisi que al nostre país està comportant un augment dels índexs d’atur.

Una de les primeres reunions de la presidència espanyola de la UE és una trobada dels ministres de treball a Barcelona. Quins temes tenen sobre la taula per discutir?
És una trobada informal de ministres que no té una agenda definida de treball, sinó que serveix per posar les diferents preocupacions i inquietuds dels estats de la UE sobre la taula. Així que no sabem massa cosa del que debatran. Més enllà, és clar, de les declaracions de Zapatero dient que volen sortir de la crisi.

L’atur és una de les principals preocupacions actuals al nostre país. La Unió Europea té capacitat per posar-hi solució?
En els últims anys la UE no s’ha preocupat especialment de l’atur, i de la crisi tampoc massa. La pràctica totalitat de les iniciatives les han tirat endavant els estats; a excepció de les actuacions que va fer el Banc Central Europeu al principi de la crisi, que tampoc van poder evitar que s’acabés desencadenant. La UE no ha tingut capacitat o voluntat política de tirar endavant un pla anticrisi conjunt. Pel que fa a l’atur en concret, la situació és molt divergent entre països. Per exemple, a l’Estat espanyol la situació és un drama. En altres països amb caigudes del PIB (producte interior brut) més grans, l’impacte en l’atur ha estat molt menor.

No sé fins a quin putn la UE serà més sensible del que ho ha estat. Però si volgués, tindria capacitat d’actuar sobre el treball?
Podria fer el que volgués, perquè a l’hora de la veritat té capacitat d’actuar sobre qualsevol assumpte: sobre les jornades de treball, sobre la competència entre països, etc. Quan la UE vol intervenir sobre una qüestió, troba els mecanismes a través dels quals fer-ho. El problema, doncs, és de voluntat. No podem oblidar que en els temes relacionats amb polítiques més socials, la UE sempre els ha deixat en mans dels estats.

Així que no ha treballat per incidir fins ara en l’atur?
A finals dels anys noranta la Comissió Europea va tenir una mica més de preocupació per l’atur, però en entrar als 2000 té una visió molt centrada en l’aturat. És a dir, que parteix del plantejament que si una persona està aturada no és per culpa del mercat treball o de l’estructura productiva, sinó perquè aquesta persona no és prou ocupable, prou desitjable per al mercat de treball, no té la formació adequada. Per tant, totes les mesures que la UE proposarà aniran destinades a la formació o a millorar el que ells anomenen flexibilitat laboral (és a dir, a abaratir la contractació i l’acomiadament).

Aquestes mesures que anomenen de “flexibilitat laboral” serveixen per crear ocupació?
En alguns contextos potser sí que creen llocs de treball, però ens hem de preguntar en quines condicions? A quina escala? Quan la crisi és tant profunda amb destrucció d’empreses i del teixit productiu com succeeix actualment, el problema és quin tipus de llocs es volen crear. El problema no és que la gent no estigui formada, sinó que el teixit productiu a l’Estat espanyol és una economia basada en la construcció, el turisme, els automòbils… Tots aquests són sectors que estructuralment estan en situació de crisi. Així que per molt que es faciliti la contractació i l’acomiadament en aquest sectors, difícilment es crearan llocs de treball.

Però l’acomiadament no és ja molt barat?
Sí. De fet, en el cas espanyol, és un dels llocs on és més barata la contractació i l’acomiadament. La patronal ha reconegut que el que vol en realitat és acomiadament lliure. Qualsevol cosa que no sigui lliure per ells és cara.

En relació a la crisi, bona part de la població té la impressió que per afrontar-la s’han donat molts diners als bancs, però en canvi la classe treballadora n’està pagant les conseqüències sense ajuts.
És una visió correcta. Nosaltres parlem per definir-ho d’un keynesianisme asimètric o neoliberalisme de crisi, que consisteix en intervenir, però només a favor dels poderosos, a favor del sector financer, i per altra banda mantenir un pressió molt gran sobre les classes treballadores. Quan van començar a perillar els grans bancs van dir que eren massa grans per deixar-los caure. Així justifiquen grans quantitats de recursos destinats a salvar el capital privat. I mentrestant exigeixen a la classe treballadora retall de pressupostos socials, el que en diuen flexibilitat, etc.

Darrerament hem sentit el president espanyol Zapatero assegurar que ja hi comença a haver recuperació econòmica. Què en penses?
Ell parla de brots verds, però és molt complicat rebatre-li perquè ningú sap massa què vol dir en concret. El que ve a dir és que hem caigut molt, però que difícilment caurem més. Ells miren només el PIB, però obvien que sobretot en el cas espanyol el major impacte de la crisi ha estat sobre l’atur. El que realment afecta la població no és si el PIB creix, sinó si estan a l’atur ells o els seus familiars. Mots economistes ja estan parlant de recuperació sense creació de llocs de treball. És cert que el PIB pot tenir uns creixements propers a zero i frenar la caiguda. Però si això no es tradueix en llocs de treball, per la població s’agreuja la situació perquè passen més mesos i s’esgoten les prestacions d’atur, els estalvis de les famílies, etc.

Zapatero i altres mandataris internacionals parlen d’un canvi de model per sortir de la crisi.
El Govern espanyol ha fet bandera del canvi del sector productiu, que es concretaria en la Llei de l’economia sostenible, que sembla que ha de revolucionar l’estructura productiva. Però des del nostre punt de vista, en realitat estan preocupats en buscar què produir (enlloc dels cotxes actuals, doncs cotxes elèctrics, per exemple), sense aturar-se a pensar que l’important no és què es produeix sinó com es produeix, amb quina finalitat. En el fons, si el que els interessa és produir per produir, ni ens sembla que sigui sostenible ni que sigui realment un canvi de model productiu.

Però hi ha capacitat que l’esquerra empenyi per fer possible un canvi de model?
És necessari, però molt difícil. Amb la correlació de forces actuals és molt difícil que això succeeixi en el curt termini. El que hem de procurar, doncs, és empènyer en aquesta direcció.

Molta gent –jo mateixa– pensava que l’agreujament de la crisi comportaria una major mobilització de la població. Però els que responen a les convocatòries continuen sent únicament els sectors que ja estaven mobilitzats.
Des del Seminari Taifa compartim el mateix anàlisi. Teníem la impressió que hi hauria més mobilització de la que hi ha. No sabem el per què. Diversos elements ho podrien explicar: per exemple, el fort endeutament de la classe treballadora, que dificulta molt les reivindicacions. O el fet que l’atur hagi crescut, que provoca que tothom es pugui sentir molt amenaçat. Però també és cert que quan les coses anaven relativament bé i no hi havia la inseguretat de perdre el lloc de treball tant present, no hi havia pas major mobilització que ara.

Llegim que l’Estat grec es troba en una situació molt complicada per l’alt endeutament que té, que el situa a prop de la fallida. L’Estat espanyol es troba en una situació similar?
No, la situació és molt diferent a la de Grècia. A l’Estat espanyol el dèficit públic ha crescut molt en l’últim any, però el nivell d’endeutament acumulat és molt inferior a la mitjana dels altres estats de la UE; per tant, té marge per continuar endeutant-se si és necesari. L’altra qüestió és veure en què s’endeuta l’Estat. Una altra cosa és que la banca espanyola té un gran endeutament amb l’exterior i en aquest cas la situació pot ser més complicada perquè la morositat ha augmentat i es pot trobar amb dificultats per retornar els préstecs. Fins ara hi ha una mena de suport implícit a la banca perquè cap faci fallida, però aventurar-se a saber què passarà és complicat. La situació, en tot cas, és precària.

El capital, en les diverses crisis que ha patit, per sortir-se’n a anat a buscar nous mercats. Quina situació es perfila perquè les grans corporacions trobin nous mercats?
Els capitals, efectivament, estan buscant nous mercats. Així que estan invertint en els països anomenats emergents, però la quantitat de capital que poden absorbir d’aquests països és la que és, i si hi ha molt capital que va cap a aquestes zones succeirà el que ha succeït a l’Estat espanyol els darrers anys, és a dir, que provoquin bombolles. Altres mercats cap als que s’està desviant capital: el deute públic. Un altre és el camp de l’educació; de fet, ja hi ha qui parla de que podria ser la propera bombolla.

Sembla que hi hagi d’acabar havent un límit a trobar nous mercats.
Per sort o per desgràcia tenen molta imaginació. Per exemple, la titolarització de les hipoteques ens va semblar una cosa irreal al principi. Fa tres o quatre mesos va sortir notícia de titolarització d’assegurances de defunció; consisteix que algú que es queda a l’atur ven l’assegurança a un banc, i això crea títols derivats.

Especialment en relació a això que comentaves de l’educació, una de les conseqüències de la crisi poden ser majors privatitzacions per tal que les empreses tinguin més mercats d’on extreure beneficis?
Sí. En el cas espanyol queda poca cosa per privatitzar, de coses rendibles ho estan pràcticament totes estan privatitzades. Però de les poques coses on el sector públic encara té presència important són els serveis públics, així que l’Estat pot tendir a privatitzar-ho tant per obtenir ell mateix ingressos immediats com per cedir a les pressions del capital. Així que la perspectiva és que el capital cada cop faci més pressió perquè l’esfera privada ocupi més espais.

Font: L’accent

El seminari d’Economia Crítica Taifa presenta el nou curs, La crisi avui: l’impacte de la crisi a l’estat espanyol i el rescat dels poderosos.

Després d’analitzar les raons de les crisis en el capitalisme en aquest segon curs ens proposem analitzar de manera concreta quins estan essent els impactes de la crisi en la societat. Analitzar que està passant en el sector productiu, en l’àmbit laboral, quines propostes s’estan plantejant etc. per tal de poder veure també com es podrien plantejar, des d’una posició de base, mesures socials i econòmiques que ens conduïssin a un escenari molt menys dolorós per les classes popular i que potser esdevingues un primer pas cap a una transformació social més profunda. Es recomana haver cursat anteriorment el curs “La crisi en el capitalisme actual” i/o haver llegit l’informe número 6 “Apuntes teóricos para entender la crisis”.

En aquest curs es tractaran els següents aspectes:

I.- ESTRUCTURA PRODUCTIVA I FINANCES: Les conseqüències de la crisi a l’estructura productiva i financera. Revisar quin ha estat l’impacte de la crisi sobre la capacitat real de produir riquesa a l’economia estatal i que suposa realment el repetit “canvi de model econòmic” i la seva validesa com a estratègia per sortir de la crisi.

II.- MERCAT DE TREBALL: Que ha succeït i està succeint a l’àmbit laboral. La seqüela de l’atur i la precarietat que arrossega. La disminució de salaris i la pèrdua de drets laborals. Una avaluació de les propostes del Diàleg Social.

III.- POLÍTIQUES ECONÒMIQES: Quines polítiques s’han seguit per enfrontar-se a aquestes situacions? Revisió dels aspectes més importants de la política de l’Estat dels últims dos anys i, en particular, una avaluació de la política seguida respecte als impostos.

IV.- DESIGUALTATS SOCIALS: Aquesta evolució ens duu a un fort impacte sobre les condicions de vida de la població, sobretot a un augment de la pobresa i la desigualtat. Anàlisi de la situació respecte a aquests àmbits de la població en general i específicament de la immigració. Revisió de les reaccions populars que les forces socials
han tingut contra aquesta dinàmica.

V.- REACCIÓ I CONCLUSIONS: Intentarem arribar a algunes conclusions sobre tot el que la crisi està suposant sobre la societat i la vida de les persones. També explorar quin pot ser l’evolució a partir d’ara.

*Aquest curs es realitzarà els dies 20 i 27 de gener i 3, 10 i 17 de febrer del 2010 i les sessions de treball es realitzaran a Ecoconcern de 19:00 a 22:00 hores.

Ecoconcern-Innovació Social
ecoconcern@pangea.org
Mare de Déu del Pilar, 15, principal Barcelona, Barcelona 08003 Spain
93 319 03 51

Els cursos tenen un preu de 40 euros per curs (es preveu la possibilitat d’excepcions per a qui no pugui pagar). Els cursos no es realitzaran sense un mínim de 15 persones inscrites per curs.

Més informació i inscripcions a http://cursos.seminaritaifa.org/ o cursos@seminaritaifa.org

El capitalismo financiarizado. Expansión y crisis - Costas Lapavitsas

La crisis financiera actual surgió en EEUU por culpa de la enorme expansión de los préstamos hipotecarios, que se concedieron incluso a las capas más pobres de la clase trabajadora. Las instituciones financieras se beneficiaron sobre todo comerciando con deudas, más que mediante el interés de sus préstamos. Estos hechos arrojan luz sobre la financiarización del capitalismo contemporáneo. Durante las tres últimas décadas, algunas grandes empresas se han vuelto hacia el libre mercado en busca de fondos, obligando a los bancos a buscar nuevas fuentes de ganancia. Además de ofrecerles otros servicios financieros, prestar dinero a los particulares se ha convertido en una importante fuente de beneficios. Este cambio en la práctica de los bancos fue facilitado por el descenso en la provisión pública de viviendas, pensiones y educación, a medida que iba en ascenso el neoliberalismo.
La financiarización ha favorecido el surgimiento de nuevas capas de rentistas, identificables sobre todo por la posición que ocupan en relación con el sistema financiero, más que por su condición de propietarios de capital estable. Estas tendencias han acrecentado la autonomía relativa de las finanzas, exacerbando su inestabilidad.
Costas Lapavitsas es profesor de Economía en la School of Oriental and African Studies (Universidad de Londres).

En aquest breu llibret, Costas Lapavitsas, ens explica de manera senzilla, a partir de la crisi financera actual, els mecanismes d’apropiació de valor del capitalismes finançaritzat aportant una visió diferent respecte a la concepció que el marxisme clàssic tenia del sector financer.

Alguns fragments destacats…

“Los mercados rebosaban de capital pero tenían escasez de liquidez. Sin embargo, este fenómeno no es paradójico ni nuevo. En una crisis financiera, el dinero se convierte en lo más importante de todo: aunque la economía capitalista esté repleta de otros valores mercantiles, sólo funciona el valor con forma de dinero, que no aparece por ninguna parte debido precisamente al atesoramiento.” (p. 19)

“La liquidez proporcionada por el Banco Central no resolvió el problema de la renuencia de los bancos a prestarse entre sí. Simplemente, sustituyó a los reticentes oferentes privados de fondos, en los mercados monetarios, por lo Bancos centrales.” (p. 22)

“La financiarización tiene que analizarse en este triple contexto de dudoso crecimiento de la productividad, prácticas laborales cambiantes y desplazamientos de la capacidad productiva global. Desde finales de los setenta, la acumulación real ha tenido un crecimiento mediocre y precario, pero el sector financiero ha crecido extraordinariamente en términos de empleo, beneficios y tamaño de las instituciones y los mercados. Ha habido desregulación, cambio tecnológico e institucional, innovación y expansión global. El sector financiero está ahora presente en todos los aspectos de la sociedad de los países desarrollados, aunque también ha crecido fuertemente en el mundo en desarrollo. Pero el cambio más significativo ha sido, quizás, el aumento de la expropiación financiera de los trabajadores y otras capas de la población. Mientras que la acumulación real ha tenido resultados más bien pobres, la clase capitalista ha encontrado nuevas fuentes de ganancia en mecanismos financieros modernizados.” (p. 34)

“[la economía política] Considera también que los beneficios de los bancos proceden en última instancia de las empresas industriales y comerciales, que son sus prestatarios principales. Pero la financiarización ha convertido las rentas personales de los trabajadores, y los particulares en general, en una fuente significativa de beneficios bancarios.” (p. 38)

“En la teoría marxista, la esfera de la circulación no es el lugar natural de la explotación, pues el intercambio de mercancías tiene normalmente como premisa el intercambio de equivalentes (quid pro quo). Sólo puede haber explotación en la circulación si una de las partes del intercambio está mal informada sobre su valor, o interviene en ella alguna fuerza extraeconómica. Esto es diferente de la típica explotación capitalista, que es a la vez de naturaleza sistemática y económica. Las transacciones financieras se refieren al dinero y al capital dinero prestable, no a las mercancías producidas. Consisten normalmente en un intercambio de promesas y obligaciones basadas en la confianza, no en un quid pro quo directo. La transferencia de valor que se produce finalmente entre las partes de una transacción financiera depende del marco institucional y legal, los flujos de información e incluso el poder social.

Las ventajas que tienen las instituciones financieras en términos de información y poder les permiten negociar de forma distinta con los particulares que con las empresas capitalistas. Estas tienen fácil acceso a la información y no van a la zaga de los bancos en términos de poder social y económico. Los servicios financieros que obtienen son necesarios para la producción y circulación del valor y el plusvalor. Y lo que se paga por estos servicios está normalmente dentro de los límites determinados en cada periodo por la disponibilidad dede capital prestable y la rentabilidad de la acumulación real. Si no fuera así. las empresas capitalistas podrían, en principio, prescindir de los mecanismos financieros existentes y recurrir más, por ejemplo, al crédito comercial, o a mecanismos alternativos creados ab ovo. Dicho de otra manera, los usuarios capitalistas del sector financiero realizan un cálculo económico dictado por la lógica del circuito de su propio capital. Como resultado, la remuneración media de las empresas financieras en su intercambio con las empresas productivas y comerciales, se somete a los dictados del capital social total.

En cambio, cuando se relaciona con la renta personal, el sector financiero juega con las necesidades de los trabajadores y demás particulares, es decir, con la vivienda, las pensiones, el consumo, los seguros, etc. Esta actividad difiere cualitativamente de la que va dirigida a la producción y circulación del capital. Los particulares se interesan por los valores de uso, mientras que las empresas tienen como objetivo la expansión del valor. Por tanto, la actividad financiera de los particulares y las empresas se guía por diferentes objetivos y motivaciones, diferentes cantidades de información y disponibilidad de alternativas, y una diferente capacidad para ‘economizar’.” (p. 41)

“el notable crecimiento de los inversores institucionales, durante las tres ultimas décadas, se basa en dos factores. Primero, el Estado se ha retirado en parte de la provisión de gastos sociales, en especial de las pensiones, obligando a los trabajadores y otros particulares a planear su jubilación colocando sus ahorros en el sector privado. Esto se ha visto reforzado por el envejecimiento progresivo de la población y el aumento del periodo de supervivencia tras la jubilación. Segundo, se ha producido una desregulación de los tipos de interés, que ha hecho que los ahorros salieran de los bancos en busca de un mayor rendimiento en inversiones alternativas. La política económica ha promovido y fomentado la colocación de estos ahorros en los diferentes inversores institucionales.

Algo que sirvió de catalizador en este proceso fue la introducción, en 1978, del a regulación 401K en los EE.UU., que permitió invertir en Bolsa el dinero de los fondos de pensiones. En el Reino Unido se introdujeron sistemáticamente desde los ochenta, los Planes Personales de Pensiones (Personal Equity Plans, PEP) y las Cuentas de Ahorros Individuales (Individual Saving Accounts, ISA), que reciben un tratamiento fiscal favorable y permiten canalizar los ahorros hacia los mercados financieros. Estas medidas forman parte de la ‘financiarización’ de los particulares: por un lado, sus activos financieros han crecido a través de los fondos d pensiones, pólizas de seguro, etc., mientras que sus pasivos financieros han aumentado gracias a las hipotecas. El resultado neto es que se ha terminado pagando a las instituciones financieras una proporción creciente de la renta personal, en concepto de comisiones por su intervención en todas estas transacciones. El crecimiento de los mercados financieros ha ampliado así el ámbito para la expropiación financiera.” (p. 67)

Un any més ja s’ha publicat el document del grup d’Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa.

Aquest any, com no podia ser d’altra manera es centra en la crítica de la resposta de la UE a la crisis, Europe in Crisis: A Critique of the EU’s Failure to Respond and Proposals for a Democratic Alternative. I un any més estic més d’acord amb els diagnòstics que amb les propostes, però en qualsevol cas, el considero un document essencial per a qualsevol que cerqui una perspectiva crítica de l’actuació de la UE.

PDF: Europe in Crisis: A Critique of the EU’s Failure to Respond and > Proposals for a Democratic Alternative
Adhesions: Declaration_of_Support_EuroMemorandum_2009

El meu humil homenatge a Chris Harman, editor del Socialist Worker i gran divulgador del pensament marxista. Chris Harman morí sobtadament el passat 7 de novembre a Egipte on havia de fer una conferència.

Per als que no el conegueu un video, un article i un llibre. El video, una ponència sobre la crisi avui realitzada aquest estiu passat. L’article, la locura del mercado. Crec que fou el primer text de Harman que vaig descobrir i és un fix en les meves recomanacions per a tots aquells que volen entendre com funciona el món. El llibre, Zombie capitalism, el seu darrer llibre, publicat fa uns mesos sobre el capitalisme més actual.

Machinarium és un joc multiplataforma (Windows, Linux, OSX) al més pur estil Monkey Island senzillament impresionant. Només cal veure’n el trailer per observar com han cuidat fins al darrer detall. Podeu provar una demo online a la pàgina web, d’Amanita Design, el petit estudi que l’ha creat.

Font: Machinarium, via Applesfera

Message in a bottle... a Huubs

Oh sorpresa! quan cercant informació sobre l’impacte de la crisi a Huubs, un cerecador de notícies en català em topo amb un post meu escrit en aquest humil blog. Huubs, al contrari que cercadors com ara Google no indexen tota la web sinó que fan una selecció manual dels llocs a indexar. No se quan temps fa que indexen els meus posts però sempre fa il·lusió que et reconeguin i més encara si aquest procés és un procés de revisió manual.

En les darreres setmanes s’ha fet públic el darrer informe dels tècnics del Ministerio de Hacienda (Gestha).

Tots els mitjans de comunicació en destaquen que el 63% dels treballadors espanyols (16,7 milions d’assalariats i 1,6 milions de treballadors per compte pròpi) són mileuristes.

Caldria matitzar que més que un 63% dels treballadors espanyols siguin mileuristes, el que diu l’informe és que aquest 63% DECLARA guanyar menys de mil euros mensuals. En el cas dels treballadors assalariats aquest matís no té massa importància però en el cas de treballadors per compte propi la cosa canvia. Resulta sorprenent que un 75% dels empresaris espanyols declarin tenir uns ingressos mileuristes. El 1993 declaraven de mitjana més de 10.000 euros i des d’aleshores la diferència entre les rentes salarials i les rentes del treball no han parat de créixer!

Llavors només pot haver-hi tres explicacions possibles (o totes a la vegada):

• Donat que la major part de les empreses son petites i mitjanes empreses i que aquestes són les que han patit més la restricció del crèdit fruit de la crisi financera, en un moment de crisi com l’actual els empresaris estiguin sacrificant les seves rentes en favor de donar auxili a les seves empreses.
• El nivell de frau o evasió fiscal és el evadíssim i està molt més estès del que tradicionalment es considerava (s’estimava aproximadament un 20%) i no parlo només de paraisos fiscals sinó de tot tipus d’instruments d’inversió que permeten mantenir les rentes en dipòsit a l’espera del moment en que siguin necessàries podent decidir en cada periode quant es vol pagar d’impostos
• Hi ha un important volum de treballadors per compte propi que en realitat estan en una situació tant o més precària que els treballadors assalariats. Són el que s’anomena falsos autònoms o autònoms dependents ja que malgrat que jurídicament se’ls considera empresaris individuals no tenen cap (o molt poc) control sobre què, quant, quan, com i per a quí produeixen.

Tot això però no és res sorprenent. De fet a principis del 2007, el l’informe del Seminari Taifa Hay pobres porque hay muy, muy ricos ja estivamen que la precarietat (un fenòmen més àmpli i qualitatiu que no l’adjectiu de mileurista) ja afectava fins a un 60% de la població espanyola i en aquells moments encara no havia esclatat la crisi financera i encara viviem sota els efectes de la bombolla immobiliaria i financera que expandia l’ocupació i la creació de riquesa!

Sembla que la tempesta financera internacional ja s’ha apaivagat, La banca recupera los niveles previos a la quiebra de Lehman. Las ayudas públicas permiten a las 15 mayores entidades financieras del mundo volver a la capitalización bursátil que tenían en septiembre de 2008. És evident però que ni el valor borsari ha estat mai un bon indicador de res i que sense aquestes ajudes públiques la major part d’aquests bancs ja no existirien.

Malgrat aquesta aparent calma; només als Estats Units hi ha més de 400 bancs amb problemes sota la vigilància del FDIC i en el que va d’any 84 bancs més han fet fallida.

Mentrestant a l’Estat Espanyol les caixes d’estalvi s’afanyen a últimar fusions que els permetin fer front al seu elevat endeutament exterior. El temps però sembla que s’acaba…

No es poden resumir millor les bases teòriques de les escoles de pensament macroeconòmic més influents en els nstres dies (els nous macroeconomistes primer i l’escola dels cicles ecpnòmics reals mñes darrerament).

Yet recessions do happen. Why? In the 1970s the leading freshwater macroeconomist, the Nobel laureate Robert Lucas, argued that recessions were caused by temporary confusion: workers and companies had trouble distinguishing overall changes in the level of prices because of inflation or deflation from changes in their own particular business situation. And Lucas warned that any attempt to fight the business cycle would be counterproductive: activist policies, he argued, would just add to the confusion.

By the 1980s, however, even this severely limited acceptance of the idea that recessions are bad things had been rejected by many freshwater economists. Instead, the new leaders of the movement, especially Edward Prescott, who was then at the University of Minnesota (you can see where the freshwater moniker comes from), argued that price fluctuations and changes in demand actually had nothing to do with the business cycle. Rather, the business cycle reflects fluctuations in the rate of technological progress, which are amplified by the rational response of workers, who voluntarily work more when the environment is favorable and less when it’s unfavorable. Unemployment is a deliberate decision by workers to take time off.

Put baldly like that, this theory sounds foolish — was the Great Depression really the Great Vacation? And to be honest, I think it really is silly. But the basic premise of Prescott’s “real business cycle” theory was embedded in ingeniously constructed mathematical models, which were mapped onto real data using sophisticated statistical techniques, and the theory came to dominate the teaching of macroeconomics in many university departments. In 2004, reflecting the theory’s influence, Prescott shared a Nobel with Finn Kydland of Carnegie Mellon University.

Font: P. Krugman (NY Times) via G. Mankiw