Alemania “no dará ni un céntimo a Grecia”, sólo unos días después de que dos parlamentarios germanos invitaran al Gobierno heleno a vender alguna de sus islas para pagar la deuda.

Rainer Brüderle – Ministre d’economia alemany

Font: El País

Entrevista a Joan Junyent, del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Coincidint amb l”arrencada del semestre de presidència espanyola de la Unió Europea, L’ACCENT hem volgut entrevistat Joan Junyent per conèixer cap on s’encaminen les polítiques econòmiques de la Unió Europea en un context de crisi que al nostre país està comportant un augment dels índexs d’atur.

Una de les primeres reunions de la presidència espanyola de la UE és una trobada dels ministres de treball a Barcelona. Quins temes tenen sobre la taula per discutir?
És una trobada informal de ministres que no té una agenda definida de treball, sinó que serveix per posar les diferents preocupacions i inquietuds dels estats de la UE sobre la taula. Així que no sabem massa cosa del que debatran. Més enllà, és clar, de les declaracions de Zapatero dient que volen sortir de la crisi.

L’atur és una de les principals preocupacions actuals al nostre país. La Unió Europea té capacitat per posar-hi solució?
En els últims anys la UE no s’ha preocupat especialment de l’atur, i de la crisi tampoc massa. La pràctica totalitat de les iniciatives les han tirat endavant els estats; a excepció de les actuacions que va fer el Banc Central Europeu al principi de la crisi, que tampoc van poder evitar que s’acabés desencadenant. La UE no ha tingut capacitat o voluntat política de tirar endavant un pla anticrisi conjunt. Pel que fa a l’atur en concret, la situació és molt divergent entre països. Per exemple, a l’Estat espanyol la situació és un drama. En altres països amb caigudes del PIB (producte interior brut) més grans, l’impacte en l’atur ha estat molt menor.

No sé fins a quin putn la UE serà més sensible del que ho ha estat. Però si volgués, tindria capacitat d’actuar sobre el treball?
Podria fer el que volgués, perquè a l’hora de la veritat té capacitat d’actuar sobre qualsevol assumpte: sobre les jornades de treball, sobre la competència entre països, etc. Quan la UE vol intervenir sobre una qüestió, troba els mecanismes a través dels quals fer-ho. El problema, doncs, és de voluntat. No podem oblidar que en els temes relacionats amb polítiques més socials, la UE sempre els ha deixat en mans dels estats.

Així que no ha treballat per incidir fins ara en l’atur?
A finals dels anys noranta la Comissió Europea va tenir una mica més de preocupació per l’atur, però en entrar als 2000 té una visió molt centrada en l’aturat. És a dir, que parteix del plantejament que si una persona està aturada no és per culpa del mercat treball o de l’estructura productiva, sinó perquè aquesta persona no és prou ocupable, prou desitjable per al mercat de treball, no té la formació adequada. Per tant, totes les mesures que la UE proposarà aniran destinades a la formació o a millorar el que ells anomenen flexibilitat laboral (és a dir, a abaratir la contractació i l’acomiadament).

Aquestes mesures que anomenen de “flexibilitat laboral” serveixen per crear ocupació?
En alguns contextos potser sí que creen llocs de treball, però ens hem de preguntar en quines condicions? A quina escala? Quan la crisi és tant profunda amb destrucció d’empreses i del teixit productiu com succeeix actualment, el problema és quin tipus de llocs es volen crear. El problema no és que la gent no estigui formada, sinó que el teixit productiu a l’Estat espanyol és una economia basada en la construcció, el turisme, els automòbils… Tots aquests són sectors que estructuralment estan en situació de crisi. Així que per molt que es faciliti la contractació i l’acomiadament en aquest sectors, difícilment es crearan llocs de treball.

Però l’acomiadament no és ja molt barat?
Sí. De fet, en el cas espanyol, és un dels llocs on és més barata la contractació i l’acomiadament. La patronal ha reconegut que el que vol en realitat és acomiadament lliure. Qualsevol cosa que no sigui lliure per ells és cara.

En relació a la crisi, bona part de la població té la impressió que per afrontar-la s’han donat molts diners als bancs, però en canvi la classe treballadora n’està pagant les conseqüències sense ajuts.
És una visió correcta. Nosaltres parlem per definir-ho d’un keynesianisme asimètric o neoliberalisme de crisi, que consisteix en intervenir, però només a favor dels poderosos, a favor del sector financer, i per altra banda mantenir un pressió molt gran sobre les classes treballadores. Quan van començar a perillar els grans bancs van dir que eren massa grans per deixar-los caure. Així justifiquen grans quantitats de recursos destinats a salvar el capital privat. I mentrestant exigeixen a la classe treballadora retall de pressupostos socials, el que en diuen flexibilitat, etc.

Darrerament hem sentit el president espanyol Zapatero assegurar que ja hi comença a haver recuperació econòmica. Què en penses?
Ell parla de brots verds, però és molt complicat rebatre-li perquè ningú sap massa què vol dir en concret. El que ve a dir és que hem caigut molt, però que difícilment caurem més. Ells miren només el PIB, però obvien que sobretot en el cas espanyol el major impacte de la crisi ha estat sobre l’atur. El que realment afecta la població no és si el PIB creix, sinó si estan a l’atur ells o els seus familiars. Mots economistes ja estan parlant de recuperació sense creació de llocs de treball. És cert que el PIB pot tenir uns creixements propers a zero i frenar la caiguda. Però si això no es tradueix en llocs de treball, per la població s’agreuja la situació perquè passen més mesos i s’esgoten les prestacions d’atur, els estalvis de les famílies, etc.

Zapatero i altres mandataris internacionals parlen d’un canvi de model per sortir de la crisi.
El Govern espanyol ha fet bandera del canvi del sector productiu, que es concretaria en la Llei de l’economia sostenible, que sembla que ha de revolucionar l’estructura productiva. Però des del nostre punt de vista, en realitat estan preocupats en buscar què produir (enlloc dels cotxes actuals, doncs cotxes elèctrics, per exemple), sense aturar-se a pensar que l’important no és què es produeix sinó com es produeix, amb quina finalitat. En el fons, si el que els interessa és produir per produir, ni ens sembla que sigui sostenible ni que sigui realment un canvi de model productiu.

Però hi ha capacitat que l’esquerra empenyi per fer possible un canvi de model?
És necessari, però molt difícil. Amb la correlació de forces actuals és molt difícil que això succeeixi en el curt termini. El que hem de procurar, doncs, és empènyer en aquesta direcció.

Molta gent –jo mateixa– pensava que l’agreujament de la crisi comportaria una major mobilització de la població. Però els que responen a les convocatòries continuen sent únicament els sectors que ja estaven mobilitzats.
Des del Seminari Taifa compartim el mateix anàlisi. Teníem la impressió que hi hauria més mobilització de la que hi ha. No sabem el per què. Diversos elements ho podrien explicar: per exemple, el fort endeutament de la classe treballadora, que dificulta molt les reivindicacions. O el fet que l’atur hagi crescut, que provoca que tothom es pugui sentir molt amenaçat. Però també és cert que quan les coses anaven relativament bé i no hi havia la inseguretat de perdre el lloc de treball tant present, no hi havia pas major mobilització que ara.

Llegim que l’Estat grec es troba en una situació molt complicada per l’alt endeutament que té, que el situa a prop de la fallida. L’Estat espanyol es troba en una situació similar?
No, la situació és molt diferent a la de Grècia. A l’Estat espanyol el dèficit públic ha crescut molt en l’últim any, però el nivell d’endeutament acumulat és molt inferior a la mitjana dels altres estats de la UE; per tant, té marge per continuar endeutant-se si és necesari. L’altra qüestió és veure en què s’endeuta l’Estat. Una altra cosa és que la banca espanyola té un gran endeutament amb l’exterior i en aquest cas la situació pot ser més complicada perquè la morositat ha augmentat i es pot trobar amb dificultats per retornar els préstecs. Fins ara hi ha una mena de suport implícit a la banca perquè cap faci fallida, però aventurar-se a saber què passarà és complicat. La situació, en tot cas, és precària.

El capital, en les diverses crisis que ha patit, per sortir-se’n a anat a buscar nous mercats. Quina situació es perfila perquè les grans corporacions trobin nous mercats?
Els capitals, efectivament, estan buscant nous mercats. Així que estan invertint en els països anomenats emergents, però la quantitat de capital que poden absorbir d’aquests països és la que és, i si hi ha molt capital que va cap a aquestes zones succeirà el que ha succeït a l’Estat espanyol els darrers anys, és a dir, que provoquin bombolles. Altres mercats cap als que s’està desviant capital: el deute públic. Un altre és el camp de l’educació; de fet, ja hi ha qui parla de que podria ser la propera bombolla.

Sembla que hi hagi d’acabar havent un límit a trobar nous mercats.
Per sort o per desgràcia tenen molta imaginació. Per exemple, la titolarització de les hipoteques ens va semblar una cosa irreal al principi. Fa tres o quatre mesos va sortir notícia de titolarització d’assegurances de defunció; consisteix que algú que es queda a l’atur ven l’assegurança a un banc, i això crea títols derivats.

Especialment en relació a això que comentaves de l’educació, una de les conseqüències de la crisi poden ser majors privatitzacions per tal que les empreses tinguin més mercats d’on extreure beneficis?
Sí. En el cas espanyol queda poca cosa per privatitzar, de coses rendibles ho estan pràcticament totes estan privatitzades. Però de les poques coses on el sector públic encara té presència important són els serveis públics, així que l’Estat pot tendir a privatitzar-ho tant per obtenir ell mateix ingressos immediats com per cedir a les pressions del capital. Així que la perspectiva és que el capital cada cop faci més pressió perquè l’esfera privada ocupi més espais.

Font: L’accent

La justicia en España limita al norte con las torturas de Guantánamo, al sur con los campos de refugiados del pueblo saharaui, al este con los bombardeos con fósforo blanco sobre los civiles de Gaza y al oeste con el Chile de Pinochet, el de la picana y las mujeres violadas por perros. Nuestra nueva justicia es ahora cómplice de estos crímenes: mirará hacia otro lado porque así lo aprobó hace unas horas el Congreso de los Diputados. Al fin llegó el consenso: el PSOE y el PP –junto con la derecha nacionalista– votaron un recorte a la justicia universal que acaba con el molesto concepto, tan simpático cuando juzga a tiranos de países pobres, tan incómodo cuando husmea en las cloacas de las potencias amigas. Universal, para el Congreso, es algo así como el mapamundi de Bilbao y significa que haya un español entre las víctimas. El universo se reduce a España y poco más. Cosas del hecho planetario.

Con esta reforma, el Congreso da la espalda a las víctimas, pero también a los acuerdos internacionales que ha firmado España en los últimos años: el Convenio contra el Genocidio, la Convención contra la Tortura o la de Ginebra, entre otros. La justicia universal no fue un invento del díscolo Garzón sino consecuencia de una sentencia del Tribunal Supremo –ratificada después por el Constitucional– sobre el genocidio en Guatemala, que estableció que estos acuerdos estaban para cumplirlos. Hoy es un día de luto porque la injusticia no conoce fronteras y hay determinados crímenes que no atentan contra un pueblo sino contra toda la civilización. La injusticia ha ganado terreno. Desde hace unas horas, los derechos humanos en España son sólo para los humanos con pasaporte español.

I. Escolar (25/06/2009)

Font: Escolar.net

Causa y efecto

Font: Mauro Entrialgo – Público

El passat 04.02.2009 el diari Público va publicar una fantastica infografia sobre d’on obtenen els diners els bancs i a què els destinen.

La cadena del credit. Público 04.02.2009

Font: Público
PDF: La cadena del crèdit – Público 04.02.2009 (PDF)

Ja sabeu que sóc un gran admirador de la feina que fa el departament d’infografies del diari Público. Ara bé, aquesta vegada han fet una bona patinada…

Público - 30/01/2009

La notícia era que el govern permetrà als aturats (després de 6 mesos a l’atur) rescatar parcialment els seus plans de pensions. Per a il·lustrar-ho van escollir elaborar un gràfic amb l’evolució del nombre d’aturats i el nombre de partíceps (persones que tenen un pla de pensions).

Ara bé, deixant de banda l’error d’equivocar-se en la llegenda (en realitat, el vermell correspon als partíceps i el negre als aturats), l’errada greu és que sobreposant aquestes dues informacions en un mateix gràfic, dona la sensació que els 3,2 milions d’aturats actuals formen part dels 7,5 milions de partíceps quan, en realitat, el més probable és que donat que la crisi colpeja primer als sector més febles, la majoria d’aquests 3,2 milions d’aturats no hagin pogut destinar mai una part del seu salari a un pla de pensions i no puguin per tant beneficiar-se d’aquesta mesura.

P.D.: Malgrat aquesta reslliscada continuo recomanant a tothom el treball de l’equip infográfic de Público.

Espectacular i esgarrifadora infografia la que presenta avui (16/01/2009) el diari Público sobre la masacre israeliana a Gaza. S’inicia a la portada amb una tira de símbols representant les víctimes del conflicte, primer les israelianes (13) i després les palestines…. i calen fins a 56 pàgines (totes les del diari!) per a cobrir les 1004 víctimes palestines mortals confirmades a dia d’avui.

Las dos caras de la tragedia humana en Gaza (Publico 16-10-2008)

El servei de notícies de la BBC publica aquest titular Earth ‘not at risk’ from collider. No vull entrar en discutir si l’accelerador de partícules és perillós o no. però titulars com aquests (menció especial mereixen les “cometes”) o frases com les següents transmeten qualsevol cosa menys el missatge de seguretat que pretenen donar.

Our planet is not at risk from the world’s most powerful particle physics experiment, a report has concluded.

“The most exciting thing of all is we have absolutely no idea what will happen until we switch it on.“

Via: Hicksdesign.co.uk

Títula avui El País una noticia (d’àgències, això sí) que diu així: Galán inventa la “glocalización” para defender las raices locales de la expansión empresarial.

No m’he pogut resistir a escriure’ls

Una simple búsqueda en google habría bastado para saber que el término glocalización no es nuevo.

En castellano google da 15.900 referencias y en inglés más de 100.000.

Incluso en el mismo El País aparece ya el término glocalización en un artículo de 2002.

I després aquests mateixos mitjans tradicionals sortiran a dir que tot allò que es publica a internet, en blogs o webs no es fiable ni està contrastat i que cal acudir a ells que són professionals i ofereixen unes garanties ètiques i metodològiques de veracitat i solvència.

Per a més informació sobre que és glocalització a la wikipedia (un altre d’aquests llocs d’on diuen que no t’en pots refiar): Glocalization

Així informa El País de la reforma monetaria que es durà a terme a Veneçuela.

Los venezolanos comienzan ahora a acostumbrarse a dividir todos los precios entre 1.000.
(…) En suma, para comprar o vender cualquier cosa en Venezuela se hace recomendable llevar una calculadora o, en su defecto, papel y lápiz, a menos que se disponga de una sobresaliente habilidad para las matemáticas.

El País – Hernández, Clodovaldo (2007/10/05). Ejercicio de matemáticas para venezolanos.

Curiosament no recordo que El País publiques que l’adopció de l’Euro per part d’Espanya l’any 2002 seria un desastre perquè els espanyols no sabrien dividir i haurien d’anar amb calculadora a tot arreu. I això que en el cas de l’euro el tipus de conversió era 1 EUR = 166,386 PTES! Deu ser que El País considera que els espanyols són més intel·ligents que els veneçolans i tenen una habilitat especial per a les matemàtiques.

NOTA: Enhcara que el periodista no entengui, o no vulgui entendre, el motiu de la reforma, és ben sabut que l’elevada inflació implica costos administratius. A Veneçuela els preus s’han multiplicat per 1.000 en els últims 25 anys i és evident que haver de fer servir milers i milions de bolivars en el dia a dia no és gens pràctic. Un canvi de moneda soluciona (almenys a curt i mitjà termini) aquest problema.