Així informa El País de la reforma monetaria que es durà a terme a Veneçuela.

Los venezolanos comienzan ahora a acostumbrarse a dividir todos los precios entre 1.000.
(…) En suma, para comprar o vender cualquier cosa en Venezuela se hace recomendable llevar una calculadora o, en su defecto, papel y lápiz, a menos que se disponga de una sobresaliente habilidad para las matemáticas.

El País – Hernández, Clodovaldo (2007/10/05). Ejercicio de matemáticas para venezolanos.

Curiosament no recordo que El País publiques que l’adopció de l’Euro per part d’Espanya l’any 2002 seria un desastre perquè els espanyols no sabrien dividir i haurien d’anar amb calculadora a tot arreu. I això que en el cas de l’euro el tipus de conversió era 1 EUR = 166,386 PTES! Deu ser que El País considera que els espanyols són més intel·ligents que els veneçolans i tenen una habilitat especial per a les matemàtiques.

NOTA: Enhcara que el periodista no entengui, o no vulgui entendre, el motiu de la reforma, és ben sabut que l’elevada inflació implica costos administratius. A Veneçuela els preus s’han multiplicat per 1.000 en els últims 25 anys i és evident que haver de fer servir milers i milions de bolivars en el dia a dia no és gens pràctic. Un canvi de moneda soluciona (almenys a curt i mitjà termini) aquest problema.

Los que trabajan tienen miedo de perder el trabajo.
Los que no trabajan tienen miedo de no encontrar nunca trabajo.
Quien no tiene miedo al hambre, tiene miedo a la comida.
Los automovilistas tienen miedo de caminar y los peatones tienen miedo de
ser atropellados.
La democracia tiene miedo de recordar y el lenguaje tiene miedo de decir.
Los civiles tienen miedo a los militares, los militares tienen miedo a la
falta de armas.
Las armas tienen miedo a la falta de guerras.
Es el tiempo del miedo.
Miedo de la mujer a la violencia del hombre y miedo del hombre a la mujer
sin miedo.

Eduardo Galeano – Patas arriba. La escuela del mundo al revés (1998)

A mig camí entre la biografía i el llibre de viatges, aquest llibre ens descobreix les vides de cinc catalans que també van descobrir Amèrica: Facundo Bacardí, fundador de Rom Bacardí; Fèlix Cardona, el Livingstone de l’Orinoco; Manuel Amat,reformador de Lima; Pepe Figueres, responsable de la supressió de l’exèrcit a Costa Rica i Ramon Mercader, assassí de Trotski.

Fitxà tècnica

• Títol: Passatges a Amèrica; la vida desmesurada de cinc catalans a ultramar
• Autor: Héctor Oliva Camps
• Editorial: RBA LA MAGRANA
• Col·lecció: Orígens, 109
• Edició: 1a
• Lloc: Barcelona
• Data: 01/02/2007
• Pàgines: 336 p. 15,5 x 23,2 cm rústica
• Llengua: català
• ISBN: 9788478719167
• URL: La Magrana – Passatges a Amèrica

Passatges a Amèrica narra la vida de cinc catalans que van fer fortuna (o infortuni) al nou continent. Facundo Bacardí va emigrar de Sitges per establir-se a Cuba i acabar fundant la que esdevindria una de les empreses de begudes alcohòliques més importants del món. Fèlix Cardona, maresmenc de naixement, passarà mitja vida recorrent la sabana i la selva veneçolanes fins al punt de ser-li atorgada la nacionalitat veneçolana i encarregar-li la delimitació de les fronteres del país. Manuel Amat, nasqué a Vacarisses i esdevingué Virrei del Perú. El seu virregnat va ser ple d’ombres, i amb la riquesa acumulada al perú va fer construir-se un palau ple de luxes a una nova zona de Barcelona, les rambles! Paradoxalment, el temps farà que el palau es conegui popularment com el Palau de la Virreina. Ramon Mercader va nàixer a Badalona, arran de les seves facilitats pels idiomes i mitjançant els bons contactes de la seva mare, desapareixerà durant la guerra civil espanyola per a convertir-se en agent dels serveis secrets soviètics. La seva identitat real no ressorgirà fins molts anys després d’assassinar Trotski per ordres d’Stalin. Per últim, Pepe Figueres, fill d’immigrants catalans, nasqué a Costa Rica i tot d’una passà de ser un complet desconegut a encapçalar una revolta que el va portar a ser president de la república. La seva primera mesura fou eliminar l’exèrcit.

Passatges a Amèrica és, però, molt més que un llibre de biografies de cinc catalans sorprenents. A través de la història de Facundo Bacardí s’explica la història dels catalans que van emigrar a Cuba per a fer fortuna i la història de l’illa des de la independència fins a la revolució cubana. A través de Fèlix Cardona s’explica també la història de Jimmy Angel, però també com va ser el procés d’exploració de la selva amazònica, com es cartografiava i es traçaven les fronteres abans de l’aparició dels satèl·lits i sobretot com vivien aquells primers exploradors que s’endinsaven continent endins. A través de Manuel Amat, més conegut com a Virrei Amat, descobrim la vida al virregnat del Perú, la corrupció, la apropiació indeguda i els excessos del virrei, però també el procés de reurbanització de la Rambla de Barcelona i la construcció del palau conegut com el Palau de la Virreina. A través de Ramon Mercader, l’assassí de Trotski, descobrim els serveis secrets soviètics i la complexitat de l’entramat organitzat per Stalin per acabar amb el seu màxim rival polític. Finalment, a través de Pepe Figueres, coneixem la història recent de Costa Rica, però també la seva rivalitat amb Nicaragua, el periode de dicatura Somozista a Nicaragua, la lluita entre democràcia i dictadura a l’Amèrica Central durant els anys 50 i 60 del Segle XX i els intents d’unir, primer per ferrocarril i després amb un canal marítim els oceans atlàntic i pacífic a través de l’Amèrica Central.

Se habla de la inmigración como fenómeno o problema. Pocas veces como desafío ético de primera magnitud, porque las migraciones son síntoma de un mundo alejado del reparto justo de la riqueza.

Simposio Andino – Hispano sobre Migraciones y Desarrollo, març 2005.

Ahir, a falta de la publicació dels resultats oficials, la població panamenya va aprovar en referèndum la construcció d’un nou joc de rescloses per al canal que possibilitaria que els vaixells postpanamax puguéssin transitar pel canal.

Les xifres provisionals reflexen una participació només del 43%, dels quals un 78% va votar favorablement i un 22% en contra del projecte d’ampliació del canal.

Nombroses associacions i moviments defensaven el no a l’ampliació argumentant l’enorme cost econòmic i ecològic del projecte, l’enorme precipitació amb la qual s’han dut a terme els estudis previs, el cost d’oportunitat d’una inversió d’aquestes característiques que desplaçaria la despesa social que es finança amb els excedents del canal, la falta d’un projecte de creixement econòmic més enllà dels efectes temporals de la construcció del canal, i la inseguretat de recuperar la inversió en un moment en el que altres països de l’amèrica central estan estudiant corredors ferroviaris o fins i tot marítims alternatius al canal de Panamà i l’oposició de les empresses navilieres d’acceptar una pujada dels peatges.

Una mica d’història del canal…

The renegotiation of the Panama Canal treaty with the tiny Central American republic of Panama was an example. The canal saved American companies $1.5 billion a year in delivery costs, and the United States collected Si 50 million a year in tolls, out of which it paid the Panama government $2.3 million dollars, while maintaining fourteen military bases in the area.

Back in 1903 the United States had engineered a revolution against Colombia, set up the new tiny republic of Panama in Central America, and dictated a treaty giving the United States military bases, control of the Panama Canal, and sovereignty “in perpetuity.” The Carter administration in 1977, responding to anti-American protests in Panama, decided to renegotiate the treaty. The New York Times was candid about the Canal: “We stole it, and removed the incriminating evidence from our history books.”

By 1977 the canal had lost military importance. It could not accommodate large tankers or aircraft carriers. That, plus the anti-American riots in Panama, led the Carter administration, over conservative opposition, to negotiate a new treaty which called for a gradual removal of U.S. bases (which could easily be relocated elsewhere in the area). The canal’s legal ownership would be turned over to Panama after a period. The treaty also contained vague language which could be the basis for American military intervention under certain conditions.

Howard Zinn – A people’s history of the United States

Los que se van no son los más pobres”. Son más pobres los que llegan para ocupar los puestos de trabajo que dejaron los que se marcharon

Un conferenciat al Simposio Andino Hispano sobre Migraciones y Desarrollo, Quito (Ecuador) del 14 al 17 de febrer del 2005.

Via newsvine, em trobo amb un dels millors article sobre la situació a Venezuela que he llegit en molt de temps. Paradoxalment està escrit per un periodista nord-americà que després fer una crida en un article a comprar benzina a Citgo (filial de PDVSA als EEUU), no parava de rebre missatges de sectors de dretes (“rightwingers”) dient que perquè no se n’anava a Venezuela si tant li agradava… I això és el que va fer i en aquest article explica les impresions de la seva visita a Venezuela.

Article original: Go to Venezuela, You Idiot! by Jeff Cohen
WWW: www.jeffcohen.org
Copia local:

Go to Venezuela, You Idiot!

July, 2006 by Jeff Cohen

I don’t usually take the advice of rightwingers. But I did this time. After receiving inflamed email messages from dozens of angry rightists that I should get the hell out of the USA and go to Venezuela, I accepted their challenge and flew to Caracas.

“Would you like me to start a fund to ship your ass down there, Comrade Cohen?”

What had provoked the often-abusive emailers was my 2005 Internet column urging U.S. residents to buy their gasoline at Citgo, a subsidiary of Venezuela’s state oil company. I called for a Citgo BUY-cott, to protest Bush’s interventionist foreign policy while supporting innovative anti-poverty programs in Venezuela. (Last winter, Citgo started a program that provided discounted home-heating oil to low-income families in the U.S.)

“Hey moron, if you hate America so much and love Venezuela, why don’t you go there?”

I’m glad I listened to the conservative chorus. In late June, I headed to Venezuela with a fact-finding delegation sponsored by the respected U.S. human rights group, Witness for Peace. The grueling trip covered much ground and all sides of Venezuela’s social/political landscape. It is a complex country, headed by sometimes volatile President Hugo Chavez, a leftist and harsh Bush critic who was first elected in 1998.

As soon as I returned home, I headed to the nearest Citgo to fill up my tank — more committed than ever to send a few dollars toward Venezuela’s poor.

“You, sir, are as un-American as they come.”

For decades, Venezuela’s vast oil wealth had been squandered and hoarded by its light-skinned elite, while most Venezuelans — largely of indigenous, African and mixed descent — lived in dire poverty. Today, oil revenue from Citgo and elsewhere is funneled into social programs (called “missions”) to benefit the country’s poor majority. They’re reminiscent of FDR’s New Deal programs. . .born of our economic bust. But Venezuela’s missions are fueled by a boom — a boom in oil prices that is likely to persist for years.

“Because of Chavez, communism is thriving in South America.”

From what I could see, capitalism is thriving. Foreign oil interests continue to profit handsomely from Venezuelan petrol, but they now pay a fairer share of taxes and royalties. So do the 80 McDonald’s restaurants in Venezuela, which were briefly shut down last year over alleged tax cheating.

Multinational companies and the old elite are doing fine in today’s Venezuela. So well that some Venezuelan leftists denounce Chavez — despite his talk of building “21st century socialism” — as a tool of corporate imperialism.

Like other oil-exporting countries, Venezuela in the past allowed its domestic productive economy to atrophy. Besides oil, it produced little — with food largely imported. Today, people in poor areas are organizing themselves into productive and agricultural co-ops, supported by low-interest government loans. We visited a federal bank that underwrites women-run businesses nationwide.

My guess is that if Chavez succeeds in Venezuela — a big “if” in a country of endemic corruption, poverty and crime, in the backyard of the U.S. superpower — its economic system will end up looking more like Sweden than Cuba.

What’s not debatable is that the poor have found hope in the Chavez administration — which is why he’s perhaps the most popular president in our hemisphere. So popular that Chavez critics in the U.S. government and Venezuelan opposition concede that they won’t be able to defeat him in December when he seeks reelection.

“The trouble with all you liberals is that you’re anti-American and hate democracy.”

Participation in democracy is booming in Venezuela under Chavez. That’s partly due to polarization, but also because so many poor people feel empowered enough for the first time to get active in politics. A massive 2005 Latinobarometro poll conducted in 18 Latin American countries showed that Venezuelans are among the top in preference for democracy over all other forms of government, in satisfaction with how their democracy is functioning, and in belief that their country is “totally democratic.”

“The oil money never gets to the poor. . . . You must have been paid by Chavez to write what you wrote.”

Across Venezuela, it’s hard to miss the new investment in public education. Schools are being upgraded in urban and rural areas and are required to offer free breakfasts and lunches, arts, music and after-school activities. Unlike the U.S., these are well-funded mandates. Illiteracy has been virtually wiped out, according to UNESCO, thanks to adult education that has penetrated the poorest neighborhoods.

In poor communities, federally-subsidized stores called “mercals” sell food at half the market price. In the capital of Caracas, thousands of government-funded soup kitchens offer free lunches every weekday to the indigent; our delegation was headquartered in a church that served 150 free lunches per day. Across the country, new housing is being built to replace shantytown “ranchos” that so many Venezuelans live in.

Thousands of free (“Barrio Adentro”) medical clinics have been built inside neighborhoods that never had doctors before — so many clinics that you can spot them from the highway. These are staffed largely by doctors from Cuba; in return, Cuba receives Venezuelan oil. When we asked a community leader how local residents reacted to the Cuban doctors, he explained that most Venezuelan doctors won’t serve in poor barrios: “People in our community don’t care whether the doctors are French, German, Canadian, Mexican or Cuban — as long as they’re here to help.”

“Go to Venezuela and kiss up to the anti-American dictator.”

If Venezuela is a dictatorship, it must be the first in world history in which the opposition controls most of the media. And the first in which demonstrations occur regularly outside the presidential palace (organized by various groups, especially low-income activists complaining about broken promises and government inefficiency).

Dissent is alive and well in Venezuela. Any casual viewer can see anti-Chavez criticism all over TV, the country’s dominant medium and largely in the hands of conservative business interests. The opposition used its power on TV to support a short-lived military coup in 2002 (strike 1), an employers’ oil lockout in 2002-3 (strike 2) and a failed recall election in 2004 (strike 3). Chavez won nearly 60% in the recall vote — which was monitored closely by international observers.

Efforts to bring down Chavez — through democratic and undemocratic means — have been supported by the Bush administration. Which makes it ironic that the American Family Association, a U.S. religious ultra-right group, has organized a Citgo boycott on the basis of its Internet hoax: “Venezuela Dictator Vows to Bring Down U.S. Government.” The headline tends to reverse reality; Chavez has made no such vow. But AFA true believers have targeted my email inbox for months with the hoax.

“Try Jesus. If you don’t like Him, the devil will always take you back.. . . .What terrorist group are you affiliated with?”

If you think the U.S. is politically polarized, you haven’t been to Venezuela. Clinton’s impeachment by the religious right over sex is child’s play compared to what’s gone on in Venezuela, where Chavez has survived near-death experiences at the hands of a conservative opposition that has never accepted his presidency.

Columnist Paul Krugman talks of a “New Class War” in our country. In Venezuela, it’s old-fashioned class war. Political and media confrontation between Chavez and the opposition is vicious, personal and bare-knuckled. While independent human rights monitors in Venezuela complain about isolated cases of government intimidation of opposition figures and journalists, they scoff at claims that democracy is in jeopardy or that dictatorship is coming.

Today, Chavez is popular (his approval ratings dwarf Bush’s), rambunctious in whipping up his base against both domestic opponents and Bush, and prone to hyperbole in his hours of extemporaneous speaking each day. He has waged a war of words against U.S. Empire and Bush, whom he calls “Mr. Danger.” But that’s polite in light of Secretary of Defense Rumsfeld having compared Chavez to Adolph Hitler. Or Rev. Pat Robertson having called for Chavez to be assassinated.

“You can write your articles about how great he [Chavez] is, but I know, as well as other true Americans, that he is not a good man and he does need to be taken out of power as soon as possible.”

To me, the issue is less about Chavez than about the social initiatives his government has unleashed. When I first wrote about Venezuela 14 months ago, I urged a simple economic action: filling up at Citgo so that our money at the pump helps Venezuela’s poor instead of Middle East oiligarchs. That remains a good idea.

Nowadays, I also urge political action: that we contact Congress to demand that the U.S. stay out of Venezuela’s political contest. That’s up to Venezuelans to decide. Not us. The U.S. should stop its efforts to back the conservative opposition and cease all (“National Endowment for Democracy”) funding of Venezuelan groups.

And finally, I want to join my rightwing critics in one recommendation: Go to Venezuela. If you can arrange it, examine the social transformations for yourself. Study Spanish there. See the decades of poverty, neglect and corruption that led to the election of Hugo Chavez — and whether his government is improving things.

There’s an added bonus for anyone who can get down there: gasoline at 18 cents per gallon. Expect to hear Venezuelans complaining that the price is too high.

---

Jeff Cohen is a writer, lecturer and media critic who founded the media watch group FAIR in 1986. His latest book, “Cable News Confidential: My Misadventures in Corporate Media,” will be released in September, 2006, and can be pre-ordered at www.jeffcohen.org

This is a copyrighted article. © all rights reserved. Republished according to fair-use and non-comercial research and education purpouses

Aquest article està sotmès a drets d’autor. © tots els drets reservats. Reproduït d’acord amb finalitats no-comercials i fent-ne un ús just amb finalitats educatives i de recerca tal com s’especifica en la font original.

Per enèssim cop, El País deixa anar alguns judicis de valor completament gratuits sobre els líders polítics de l’”esquerra” llatinoamericana. Avui, per partida doble…

(…)
Hoy quien manda es Statoil, la empresa pública noruega de hidrocarburos. A Severre Kojedal, su relaciones públicas, le chispean los ojos cuando habla de los proyectos en la zona. Statoil -cuyo nombre resume el lema de Evo Morales, petróleo estatal- recibió permiso del Parlamento para perforar el mar de Barents en 2002.
(…)
Reportaje “El cambio climático abre el Ártico” pot RAFAEL MÉNDEZ en el suplemento DOMINGO de El País del 11-06-2006

Un comentari completament inapropiat i fora de lloc ja que l’article no té cap mena de relació amb Bolivia.

(…)
García, con un partido -Alianza Popular Revolucionaria Americana (Apra)- minoritario en el Congreso y un 47% del electorado que apoyó
en las urnas el programa del ex militar golpista Ollanta Humala -partidario de nacionalizar los recursos naturales, no permitir la llegada del petróleo o gas peruano a Chile y estrechar lazos con Venezuela-, es consciente de que tampoco se puede permitir ampararse bajo la bandera del neoliberalismo y ha optado renegociar al menos parcialmente su alianza con Washington.
(…)
“Perú vota por abrir sus mercados” por JORGE MARIRRODRIGA el en suplemento NEGOCIOS – Economía de El País del 11-06-2006

Es presenta al cadidat derrotat Ollanta Humala com a militar ex-colpista i s’acompanya amb una interprestació maniquea i tergiversada de les seves propostes electorals per tal de desprestigiar-les.

Algun dia explicarà El País el perquè de la seva hostitlitat cap a alguns líders polítics llatinoamericans?

En el día de ayer, Álvaro Uribe Vélez fue reelegido presidente de Colombia con más del 60% de los votos.
Las de ayer han sido calificadas por muchos de elecciones históricas ya que por primera vez el presidente en ejercicio podía presentarse a la reelección. También porque Uribe consiguió más de 7 millones de votos, el mejor resultado en unas presidenciales en los últimos 80 años (con excepción del Frente Nacional o cuando se trató de candidatos únicos). Historicas, quizás también, por ser una jornada electoral (y una campaña electoral en general) sin incidentes graves.
También la izquierda está de celebración. A pesar de la derrota, consiguieron los mejores resultados de su historia y se sitúan como segunda fuerza política superando a los liberales de Horacio Serpa. Se dice que rompen (definitivamente?) el bipartidismo tradicional entre liberales y conservadores para situar la política colombiana en el eje Izquierda-Derecha. Aunque para eso hará falta ver que pasa con el “Uribismo” después Uribe y con las siempre frágiles coaliciones de izquierdas (Polo Democrático Alternativo).

Sin embargo, nadie hoy habla de la gran ganadora de las elecciones y ésta es sin duda alguna la abstención.

Población de Colombia¹: 41.242.948 personas
Población con derecho a voto²: 38.000.000 ciudadanos
Total de votantes habilitados³: 26.731.700
Total de votos: 12,058,788 votos
Votos conseguidos por Álvaro Uribe Vélez: 7,363,421 votos
% de abstención: 55%
% de abstención respecto a la población con derecho a voto: 68,3%
% de votos conseguidos por Uribe sobre los votos emitidos válidos: 62,20%
% de votos conseguidos por Uribe sobre el total de votantes habilitados: 28%
% de votos conseguidos por Uribe sobre la población con derecho a voto: 19,4%

Hace pocos días la Unión Europea exigía a Montenegro una participación superior al 50% para considerar legítima la votación en su referéndum por la independencia (e incluso así hay quien todavía discute la legitimidad del resultado). Hoy, una semana más tarde, todo el mundo se felicita con una participación del 30% de la población con derecho a voto (incluso menor que hace 4 años!). Puede que Uribe haya aumentado su apoyo popular, pero no ha sabido aumentar el interés por la política colombiana. Casi 12 millones de colombianos viven de espaldas a la política en un momento histórico en el que la población de América Latina se encuentra vive la política con especial efervescéncia. Esto no puede ser para felicitarse. Poco después de darse a conocer los resultados Uribe decía ante sus fieles: “No somos siete millones trescientos mil. Somos 42 millones de colombianos”. Esperemos que en los próximos cuatro años Uribe piense, por lo menos un poco, en los otros 35 millones de colombianos.

Más información:
Wikipedia (ES) – Elecciones presidenciales de Colombia (2006)
Wikinews (ES) – Uribe es reelegido presidente de Colombia
Registraduría Nacional del Estado Civil de la República de Colombia

Ahir, Álvaro Uribe Vélez fo reelegit president de Colombia amb més del 60% dels vots.

Les d’ahir han estat qualificades per molts d’eleccions històriques ja que per primera vegada el president en exercicis podia presentar-se a la reelecció. També perquè Uribe ha aconseguit més de 7 milions de vots, el millor resultat en unes presidencials en els últims 80 anys (exceptuant els resultats del Frente Nacional o en els casos de candidats únics). Històriques, potser també, per ser una jornada electoral (i en general una campanya) sense incidents greus.

També l’esquerra està de celebració. Malgrat la derreota, han aconseguit els millors resultats de la seva història i es situen com a segona força política superant els liberals d’Horacio Serpa. Es parla ja que Colombia ha aconseguit trencar (definitivament?) el bipartidisme tradicional entre liberals i conservadors per situar l’escenari política colombià en l’eix Esquerra-Dreta. Encara que, per això, faltarà veure que passa amb l’”Uribisme” després d’Uribe i amb les sempre fràgils coalicions d’esquerres (Polo Democrático Alternativo).

No obstant, avui ningú parla de la gran guanyadora d’aquestes eleccions i aquesta és sense cap mena de dubte l’abstenció.

Població de Colombia⁴: 41.242.948 persones
Població amb dret a vot⁵: 38.000.000 persones
Total de votants habilitats⁶: 26.731.700 votants
Total de vots: 12,058,788 vots
Vots aconsseguits per Álvaro Uribe Vélez: 7,363,421 vots
% de abstenció: 55%
% de abstención respecto a la población con derecho a voto: 68,3%
% de vots aconsseguits per Uribe sobre el total de vots emesos vàlids: 62,20%
% de vots aconsseguits por Uribe sobre el total de votants habilitats: 28%
% de vots aconsseguits por Uribe sobre el total de població amb dret a vot: 19,4%

Fa pocs dies la Unió Europea exigia a Montenegro una participació superior al 50% per a considerar legítima la votació en el referèndum per la seva independència (i encara avui hi ha qui en qüestiona la legitimitat del resultat). Avui, una setmana després, tothom es felicita per una participació del 30% dels colombians amb dreta vot (fins i tot menys que fa cuatre anys!). Potser Uribe ha augmentat el seu suport popular, però el que és innegable és que no ha sabut auggmentar l’interès per la política colombiana. Prop de 12 milions de colombians viuen d’espatlles a la poítica en un moment històric en el qual la població d’Amèrica Llatina viu la política amb especial efervescència. I això no pot ser pas per felicitar-se. Poc després de donar-se a conèixer els resultats, Uribe deia davant dels seus fidels: “No somos siete millones trescientos mil. Somos 42 millones de colombianos”. Esperem que en els propers cuatre anys Uribe pensi també, almenys una mica, en els altres 35 milions de colombians.

Més informació:
Wikipedia (ES) – Elecciones presidenciales de Colombia (2006)
Wikinews (ES) – Uribe es reelegido presidente de Colombia
Registraduría Nacional del Estado Civil de la República de Colombia

Notes

1. censo 2005
2. estimados a falta de la publicación definitiva de los datos del censo 2005
3. para votar en Colombia es requisito primero inscribirse como votante
4. avanç cens 2005
5. estimats a falta de la publicació de les dades definitives del cens 2005
6. per a poder votar a Colombia és requisit indispensable primer inscriure’s com a votant

Stiglitz, premi Nobel d’economia l’any 2003 i ex-assessor del Banc Mundial i de l’administració Clinton als EEUU, en una recent visita a La Paz ha expressat el seu suport al procés de “nacionalització” dels recursos hidrocarburífers. Stiglitz argumenta que els procesos de privatització no es van produir d’acord amb la legalitat i que per tant sols és legitim que Bolivia recuperi el seu patrimoni robat sinó que, en cas que hi haguéssin d’haver “compensacions econòmiques”, aquestes haurien de ser per al poble bolivià i no a les empreses transnacionals afectades.

Stiglitz, però, ha anat més enllà i ha criticat durament els TLC (Tractats de Lliure Comerç) bilaterals que els Estats Units estan negociant amb diversos països de la regió argumentant el fracàs de les polítiques neoliberals imposades en el passat a la regió (el famós Consens de Washington) i la necessitat de buscar noves vies per al desenvolupament econòmic de la regió.

Curiosament, cap dels mitjans de comunicació espanyols que en les últimes setmanes han demostrat un enorme interès en tot el que succeïa a Bolivia es fa ressò d’aquesta notícia.

(…)
‘esos tratados no son justos para los países en vías de desarrollo’, porque son una imposición antes que el resultado de una negociación.
(…)
Estados Unidos ‘dice lo que tenemos que hacer y hay que aceptar’,
(…)
Con su opinión, dio la razón al mandatario boliviano, que decidió no entablar conversaciones con Estados Unidos para firmar un TLC y criticó los acordados por sus colegas de Colombia, Alvaro Uribe, y Perú, Alejandro Toledo.
(…)
‘Estos tratados bilaterales tienen un costo muy elevado porque muchas veces la gente común no va a tener acceso a medicamentos que, por ejemplo, están sujetos a propiedad intelectual’, y morirán por no pagar su elevado precio.
(…)
Stiglitz puso de ejemplo los efectos del acuerdo comercial entre Estados Unidos, Canadá y México (NAFTA, por sus siglas en inglés) y afirmó que ‘el desnivel económico entre México y EEUU se hizo más grande después de la vigencia de ese tratado’.
(…)
De manera indirecta, sugirió a Bolivia mantener su postura contra el TLC, porque -dijo- ‘muchas veces es mejor no tener un tratado a tener uno mal concebido y mal realizado’.
(…)
‘Todos los fracasos que tuvo el FMI, como la crisis en Asia y en el asesoramiento a varias economías, han reflejado más bien un fracaso y nos ha conducido a pensar que estas políticas que ha recomendado eran erróneas’.
(…)
Stiglitz advirtió de que la ausencia de crisis en el sistema capitalista en la última época no significa que no las vaya a haber en el futuro
(EFE 19-05-2006)