Per gentilesa d’en Rinzewind

1. Llamar al *#102# para conocer los cinco últimos números del SIM del teléfono móvil. Aparecerá en pantalla un mensaje de texto de dos líneas. La primera es un número de cinco cifras que es el que necesitamos. Lo apuntamos. La solución alternativa a este paso es abrir el móvil, quitar la batería y mirar el número en la tarjeta. Es más rápido llamar.
2. Llamar al 4407. Escuchar la locución y estar atentos a la opción que indica la petición del código para acceder al servicio (si la memoria no me falla y el texto original es correcto, es la opción 2). Cuando pidan los cinco últimos números del SIM, teclearlos. Nos llegará un SMS con una clave.
3. Entrar en la web de Protección de Datos de Movistar. Usar el número de teléfono y la clave para entrar. Aparecerá un listado encabezado por el texto Consulta del estado de derechos que especifica qué opciones se han permitido y cuales no; estarán todas permitidas por defecto. Para modificarlas, pinchar en el botón rotulado como Modificar estado de derechos.
4. En la ventana que aparece, que es prácticamente igual que la anterior, marcar la casilla bajo la columna No consiento para todas aquellas opciones que se quieran denegar. Al terminar, pinchar en Guardar cambios.

Font: El Chiste de Mel, 26 d’octubre del 2007

Un cop més en Mel senzillament magistral.

Des de fa unes setmanes segueixo les vinyetes que diàriament publica Alberto Montt.

La d’avui és senzillament genial. A més és tot un homenatge a Steve Irvin (més conegut com el caçador de cocodrils).

A friend of mine asked me today what all the recent talk about “Web 2.0″ was about. Knowing that he was familiar with linux, my response was “chmod 777 web“. He understood.
(…)
The web is becoming more hackable.. in the good sense. People are starting to realize that the web is more than just a publishing medium. It’s a place where you can (or should be able to) actually do stuff. Web sites that let you do stuff are more important than web sites that only let you read stuff.

James Snell

Via: Weblog d’en Xavi Caballé

Aquest és un truc per integrar el calendari de Google Calendar amb el calendari de GNOME sense fer servir evolution, encara que requereix tenir el paquet evolution i evolution-server instal·lats. També pot fer-se sevir amb qualsevol calendari en format iCalendar.

/usr/libexec/evolution-webcal $URL

on $URL representa l’adreça en format webcal: del calendari que volem afegir.

Font: Bryan Clark – Mashing Google Calendar and GNOME

Orwell, en ’1984′, advierte que seremos vencidos por la opresión impuesta exteriormente. Pero en la visión de Huxley, en ‘Un mundo feliz’, no se requiere un Gran Hermano para privar a la gente de su autonomía, de su madurez y de su historia. Según él lo percibió, la gente llegará a amar su opresión, y a adorar las tecnologías que anulen su capacidad de pensar.

Lo que Orwell temía era a los que pudieran prohibir libros, mientras que Huxley temía que no hubiera razón alguna para prohibirlos, debido a que nadie tuviera interés en leerlos.

Orwell temía a los que pudieran privarnos de información. Huxley, en cambio, temía a los que pudieran brindarnos tanta que pudiéramos ser reducidos a la pasividad y el egoísmo.

Orwell temía que nos fuera ocultada la verdad, mientras que Huxley temía que la verdad fuera anegada por un mar de irrelevancia.

Orwell temía que nos convirtiéramos en una cultura cautiva. Huxley temía que nuestra cultura se transformara en algo trivial, preocupada únicamente por experimentar sensaciones varias.

Como Huxley lo destacó en su libro ‘Nueva visita a un mundo feliz’, los libertarios civiles y racionalistas, siempre alertas para combatir la tiranía, “fracasaron en cuanto a tener en cuenta el inmensurable apetito por distracciones experimentado por los humanos”. En ’1984′, agregó Huxley, la gente es controlada infligiéndole dolor, mientras que en ‘Un mundo feliz’ es controlada proporcionándole placer.

Resumiendo, Orwell temía que lo que odiamos terminara arruinándonos y, en cambio, Huxley temía que aquello que amamos llegue a ser lo que nos arruine.

Neil Postman

Via: Quomodo

Llegeixo a Blogmundi un article (de fa un parell de mesos :$) amb consells per a blocaires bloquejats. Si algun dia no se sobre que escriure doncs el revisaré ;)

Consejos para bloguers bloqueados.

Es común y normal que alguna vez te hayas sentido “bloqueado” . Eres incapaz de escribir un artículo porque no sucede nada relacionado con tu blog o porque las ideas se han evaporado. En successful-blog nos dan estos consejos, a los que yo añado alguno más.

- Escribe.

Puede sonar tonto, pero la mejor forma de superar la falta de ideas es sentarse y escribir. Lo que sea.

Puede que acabes dándote por vencido, pero debería ayudar a que tu cabeza empezase a trabajar y las ideas, con un poco de suerte, empezarán a fluir.

- Apunta tus ideas.

Apunta las ideas que tengas tan pronto como surjan. Guarda un archivo o una lista de estas notas. Cuando te encuentres bloqueado puedes volver sobre ellas, es probable que te ayuden.

- Haz preguntas.

Tanto a ti mismo como a tus lectores. Puede resultar en conversaciones y generar más ideas en el camino

- Tómate un respiro.

Sal a dar un paseo, lee, medita, escucha música…en definitiva, desconecta.

- Comenta en otros blogs.

A veces, una buena solución cuando no tienes ideas es acudir a otros blogs para leer y comentar. Muchas veces esos comentarios pueden ser fuente de un nuevo artículo.

- Cambia tu estilo.

Se otro por un momento o cambia la temática de tus artículos, intenta algo nuevo.

- Lee lo que están escribiendo otros.

Descubre que tema está al rojo vivo en tu nicho particular, que huecos han dejado otros bloguers, lee artículos antiguos de otros blogs. Si algo falla en un blog es la aparente poca relevancia que adquieren los artículos cuando desaparecen de la página principal, y todo lo contrario, muchos archivos de blogs, son grandes fuentes de conocimiento.

- Lee lo que has escrito.

Sumérgete en tus propios archivos, recupera viejos artículos a los que quizá puedas dotar de nuevas perspectivas, aportar nuevas ideas…

llegeixo a ongoing un artícle sobre 10 motius pels quals escriure un blog et pot ajudar a la teva carrera professional.
Aquí els teniu:

1. You have to get noticed to get promoted.

2. You have to get noticed to get hired.

3. It really impresses people when you say “Oh, I’ve written about that, just google for XXX and I’m on the top page” or “Oh, just google my name.”

4. No matter how great you are, your career depends on communicating. The way to get better at anything, including communication, is by practicing. Blogging is good practice.

5. Bloggers are better-informed than non-bloggers. Knowing more is a career advantage.

6. Knowing more also means you’re more likely to hear about interesting jobs coming open.

7. Networking is good for your career. Blogging is a good way to meet people.

8. If you’re an engineer, blogging puts you in intimate contact with a worse-is-better 80/20 success story. Understanding this mode of technology adoption can only help you.

9. If you’re in marketing, you’ll need to understand how its rules are changing as a result of the current whirlwind, which nobody does, but bloggers are at least somewhat less baffled.

10. It’s a lot harder to fire someone who has a public voice, because it will be noticed.

Via Quaderns descobreixo aquesta crònica ocasional d’un professor de secundaria. És un artícle sobre la segona generació d’immigrants andalusos. El text no és políticament correcte, però potser per això el trobo d’allò més encertat ja que qüestiona el mite de la integració de l’immigració dels anys 60 mitjançant aquesta segona generació. Per integrar els nouvinguts no n’hi ha prou amb que aprenguin català a l’escola… i potser hauriem de mirar de fer-ho millor amb els immigrants que arriben ara d’una mica més al sud.

Copia local de l’artícle:

POSTANDALUSOS
Fa mandra definir què són els postandalusos perquè és una realitat a ca nostra que alguns pijos s’estalvien, i que d’altres tenen la sort de desconèixer gràcies a la deslocalització de les seves empreses.

Els postandalusos per a mi són elles, filles d’andalusos integrades en tot menys en el sentiment catalanista: zero integració lingüística i cultural, bastant menyspreu per Catalunya, espanyolisme ranci o andalusisme folclòric i –elles sí– victimista.

Han nascut aquí i són catalanes, però es defineixen com a andaluses o espanyoles. Són perruqueres, esteticiens, botigueres i consumidores compulsives de Zara.

També hi ha els novios, “yeseros”, o “chapistas”, amb nòmines més altes que les d’un professor de secundària, professor al qual van agredir impunement durant els anys d’ensenyament –perdó, educació!– secundari. El seu món gira al voltant del “tunning”, la nòvia, la família i el futbol, amb molta sort.

El postandalús va néixer a Catalunya fa menys de quaranta anys. Mai no estimarà res que tingui cap relació amb la cultura, costums i tradicions catalanes. Ho menysprea profundament i sense falsos pudors. Els agraeixo que la xorrada del políticament correcte no vagi amb ells.

La llengua no els agrada, tot i que molts la fan servir per escriure o per llegir i sobretot per mirar el futbol. Hi ha un sector de postandalusos que ni tant sols té TV3 sintonitzada a casa. La majoria, tots, la tenen al canal 6, perquè al 3 hi ha antena 3. Això de tenir al canal 3 antena 3 ho diu tot. És impensable en cap casa decent.

El postandalús té bona salut en general, és feliç i els partits polítics els mimen. Fins i tot ERC els fa els mítings en castellà, amb la boca petita i un accent humiliant, però ho fa. Els seus barris han millorat molt, gràcies a una bona política del PSC que cal aplaudir, i s’hi senten tan bé que passen d’anar al centre de la ciutat, si no és per anar a Zara, és clar, o al Corte Inglés, els que tenen més fums.

L’adolescent postandalús el detectes aviat pel toro amb la bandera espanyola a la carpeta, a la samarreta, a l’agenda escolar, acompanyada –els més radicals– per un rostre de Camarón, “el más grande”. La més grande és la Pantoja, o la Rocío Jurado. Adolescents amb gustos musicals calcats dels seus avis!

La seva llengua és l’andalús farcit de catalanades conegudes per tots (“enchegar”, “rachola”, “plegar”, “Durnidó”, etc.) i d’altres noves fruit de l’ensenyament –educació!– com són dir la “senyu” i no la “seño”, “desenvolupamiento”, “recolzamiento”, “al cabo y al fin”, “todo y así”, i d’altres… un fracàs educatiu, vaja.

També presenten alguns arcaismes que ni a Andalusia perviuen com dir mi “mare” o d’altres que ni recordo ara però que sobten. Suposo que la immersió lingüística, sempre parcial i molt limitada, ha provocat un reforçament dels trets dialectals o arcaics de la llengua dels seus avis.

Són força impermeables a res. Si hi socialitzes et diuen que com és que no escoltes Camarón o no balles sevillanes, que no ho entenen per més català que siguis. Si els dius que perquè no ballen sardanes et diuen que “porque son una mierda y los catalanes un royo y porque yo soy andaluz” i adiós muy buenas.

L’humor, la música, el folclore i el savoir faire andalús és inqüestionablement superior a la resta de cultures no espanyoles, sinó mundials, i ho diuen amb seguretat, i amb un fort suport mediàtic, tot s’ha de dir.

Solen anar al “pueblo” a l’estiu, on són tatxats de catalans i els molesta. Són molt més familiars que els catalans, famílies amb més pes, més àmplies.

Bona part de la informació l’he tret d’un article recent de La Vanguardia on tot això està molt ben recollit: com són i qui són i quins barris ocupen i quin comportament tenen. També diu que Bigas Luna està preparant una pel.lícula sobre postandalusos amb el títol de les “Juanis”.

Carta de l’Assemblea d’Estudiants de la UPF en resposta a l’artícle de Daniel Serra de la Figuera (vicerector d’Economia, Promoció i Serveis de la UPF) a la Vanguardia el passat 1 de febrer en relació al nou model de finançament universitari.

Des de l’assemblea d’estudiants de la universitat UPF volem que quedi clara la nostra posició davant la nova política de finançament del DURSI. Creiem què es necessari fer-ho, perquè quedi clar que la opinió que ha aparegut en les darreres setmanes als mitjans de comunicació és la dels òrgans de govern de la nostra universitat i no la dels estudiants (que com sempre sembla que no poguem dir-hi res).

Amb el nou sistema, que s’aplicarà a partir del curs 2005-06, un alumne de la UPF rebrà 5.922 € (increment 3,9%), més o menys igual que un estudiant de la UPC o la UdL, en canvi, un estudiat de la URV rebrà 5.095 € (gràcies a l’increment del 14%), un de la UB rebrà 4.895€ (increment 4%) i un de la UAB 4.821 € (increment del 12,9%). O sigui, que tot i l’increment global de pressupost, i el major augment d’aquelles universitats que rebien menys, encara es mantenen diferencies del voltant de 1.000€ entre la UPF d’una banda i la URV, UB, UAB de l’altra.

A partir d’aquestes dades tant clares i concises no entenem el reguitzell de dures crítiques que han realitzat els òrgan de govern de la UPF contra aquest nou model de finançament. No ho podem entendre. Es queixen que amb aquest model no s’afavoreix la qualitat de l’ensenyament. No ha de ser així. El que no afavoreix la qualitat, és la diferència abismal d recursos. (sense oblidar les diferents necessitats tecnològiques de les carreres).

Segons l’opinió del vicerector d’Economia, Promoció i Serveis de la UPF, Daniel Serra, el finançament de les universitats (suposem que volia dir una part) s’hauria de basar en tres indicadors:

la demanda en primera opció del centre

el temps que tarda l’estudiant en finalitzar la carrera

el grau d’inserció laboral

Segons la nostra opinió, el primer punt respon a la lògica del “peix que es mossega la cua”, és normal que la gent prefereixi una universitat si sap que rep més recursos, i així mai no es trencarà la cadena. El segon punt, segueix amb la política portada a terme per la UPF de fer incompatible el món laboral amb el món dels estudis. Així, una persona que està treballant i estudiant al mateix temps, potser tardarà més temps a finalitzar la carrera, i no per això s’hauria de penalitzar la universitat, sinó donar beques. En el tercer punt, tampoc no veiem la lògica, per què una universitat ha deixar de rebre recursos en el cas que els seus estudiants decideixin passar un any de voluntaris un cop han acabat la carrera? Per què?

Potser el que ningú no ha explicat a la UPF, i convindria fer-ho, és que han deixat de ser una universitat “mimada”, ha deixat de ser més que la resta d’universitats, ha deixat de formar “l’èlit” com pretenia l’anterior govern de convergència, ara som una universitat més, igual que la resta, i per això ha de tenir els mateixos drets i deures que la resta d’universitat, i per tant els mateixos recursos, ni més, ni menys. L’actuació de la UPF, només es pot entendre com una rabieta de nena petita mimada quan li treuen una joguina, perquè d’ara en endavant, tothom jugarà.

En conclusió; des de l’assemblea d’estudiants de la UPF s’aplaudeix l’augment del 8% del pressupost universitari, i s’aplaudeix la tendència a la igualació de recursos entre les diferents universitats. En aquest escrit no entrarem a discutir altres aspectes de fons de la política universitària, encara que potser seria més important…