Font: Cognitive Media

Alemania “no dará ni un céntimo a Grecia”, sólo unos días después de que dos parlamentarios germanos invitaran al Gobierno heleno a vender alguna de sus islas para pagar la deuda.

Rainer Brüderle – Ministre d’economia alemany

Font: El País

Entrevista a Joan Junyent, del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Coincidint amb l”arrencada del semestre de presidència espanyola de la Unió Europea, L’ACCENT hem volgut entrevistat Joan Junyent per conèixer cap on s’encaminen les polítiques econòmiques de la Unió Europea en un context de crisi que al nostre país està comportant un augment dels índexs d’atur.

Una de les primeres reunions de la presidència espanyola de la UE és una trobada dels ministres de treball a Barcelona. Quins temes tenen sobre la taula per discutir?
És una trobada informal de ministres que no té una agenda definida de treball, sinó que serveix per posar les diferents preocupacions i inquietuds dels estats de la UE sobre la taula. Així que no sabem massa cosa del que debatran. Més enllà, és clar, de les declaracions de Zapatero dient que volen sortir de la crisi.

L’atur és una de les principals preocupacions actuals al nostre país. La Unió Europea té capacitat per posar-hi solució?
En els últims anys la UE no s’ha preocupat especialment de l’atur, i de la crisi tampoc massa. La pràctica totalitat de les iniciatives les han tirat endavant els estats; a excepció de les actuacions que va fer el Banc Central Europeu al principi de la crisi, que tampoc van poder evitar que s’acabés desencadenant. La UE no ha tingut capacitat o voluntat política de tirar endavant un pla anticrisi conjunt. Pel que fa a l’atur en concret, la situació és molt divergent entre països. Per exemple, a l’Estat espanyol la situació és un drama. En altres països amb caigudes del PIB (producte interior brut) més grans, l’impacte en l’atur ha estat molt menor.

No sé fins a quin putn la UE serà més sensible del que ho ha estat. Però si volgués, tindria capacitat d’actuar sobre el treball?
Podria fer el que volgués, perquè a l’hora de la veritat té capacitat d’actuar sobre qualsevol assumpte: sobre les jornades de treball, sobre la competència entre països, etc. Quan la UE vol intervenir sobre una qüestió, troba els mecanismes a través dels quals fer-ho. El problema, doncs, és de voluntat. No podem oblidar que en els temes relacionats amb polítiques més socials, la UE sempre els ha deixat en mans dels estats.

Així que no ha treballat per incidir fins ara en l’atur?
A finals dels anys noranta la Comissió Europea va tenir una mica més de preocupació per l’atur, però en entrar als 2000 té una visió molt centrada en l’aturat. És a dir, que parteix del plantejament que si una persona està aturada no és per culpa del mercat treball o de l’estructura productiva, sinó perquè aquesta persona no és prou ocupable, prou desitjable per al mercat de treball, no té la formació adequada. Per tant, totes les mesures que la UE proposarà aniran destinades a la formació o a millorar el que ells anomenen flexibilitat laboral (és a dir, a abaratir la contractació i l’acomiadament).

Aquestes mesures que anomenen de “flexibilitat laboral” serveixen per crear ocupació?
En alguns contextos potser sí que creen llocs de treball, però ens hem de preguntar en quines condicions? A quina escala? Quan la crisi és tant profunda amb destrucció d’empreses i del teixit productiu com succeeix actualment, el problema és quin tipus de llocs es volen crear. El problema no és que la gent no estigui formada, sinó que el teixit productiu a l’Estat espanyol és una economia basada en la construcció, el turisme, els automòbils… Tots aquests són sectors que estructuralment estan en situació de crisi. Així que per molt que es faciliti la contractació i l’acomiadament en aquest sectors, difícilment es crearan llocs de treball.

Però l’acomiadament no és ja molt barat?
Sí. De fet, en el cas espanyol, és un dels llocs on és més barata la contractació i l’acomiadament. La patronal ha reconegut que el que vol en realitat és acomiadament lliure. Qualsevol cosa que no sigui lliure per ells és cara.

En relació a la crisi, bona part de la població té la impressió que per afrontar-la s’han donat molts diners als bancs, però en canvi la classe treballadora n’està pagant les conseqüències sense ajuts.
És una visió correcta. Nosaltres parlem per definir-ho d’un keynesianisme asimètric o neoliberalisme de crisi, que consisteix en intervenir, però només a favor dels poderosos, a favor del sector financer, i per altra banda mantenir un pressió molt gran sobre les classes treballadores. Quan van començar a perillar els grans bancs van dir que eren massa grans per deixar-los caure. Així justifiquen grans quantitats de recursos destinats a salvar el capital privat. I mentrestant exigeixen a la classe treballadora retall de pressupostos socials, el que en diuen flexibilitat, etc.

Darrerament hem sentit el president espanyol Zapatero assegurar que ja hi comença a haver recuperació econòmica. Què en penses?
Ell parla de brots verds, però és molt complicat rebatre-li perquè ningú sap massa què vol dir en concret. El que ve a dir és que hem caigut molt, però que difícilment caurem més. Ells miren només el PIB, però obvien que sobretot en el cas espanyol el major impacte de la crisi ha estat sobre l’atur. El que realment afecta la població no és si el PIB creix, sinó si estan a l’atur ells o els seus familiars. Mots economistes ja estan parlant de recuperació sense creació de llocs de treball. És cert que el PIB pot tenir uns creixements propers a zero i frenar la caiguda. Però si això no es tradueix en llocs de treball, per la població s’agreuja la situació perquè passen més mesos i s’esgoten les prestacions d’atur, els estalvis de les famílies, etc.

Zapatero i altres mandataris internacionals parlen d’un canvi de model per sortir de la crisi.
El Govern espanyol ha fet bandera del canvi del sector productiu, que es concretaria en la Llei de l’economia sostenible, que sembla que ha de revolucionar l’estructura productiva. Però des del nostre punt de vista, en realitat estan preocupats en buscar què produir (enlloc dels cotxes actuals, doncs cotxes elèctrics, per exemple), sense aturar-se a pensar que l’important no és què es produeix sinó com es produeix, amb quina finalitat. En el fons, si el que els interessa és produir per produir, ni ens sembla que sigui sostenible ni que sigui realment un canvi de model productiu.

Però hi ha capacitat que l’esquerra empenyi per fer possible un canvi de model?
És necessari, però molt difícil. Amb la correlació de forces actuals és molt difícil que això succeeixi en el curt termini. El que hem de procurar, doncs, és empènyer en aquesta direcció.

Molta gent –jo mateixa– pensava que l’agreujament de la crisi comportaria una major mobilització de la població. Però els que responen a les convocatòries continuen sent únicament els sectors que ja estaven mobilitzats.
Des del Seminari Taifa compartim el mateix anàlisi. Teníem la impressió que hi hauria més mobilització de la que hi ha. No sabem el per què. Diversos elements ho podrien explicar: per exemple, el fort endeutament de la classe treballadora, que dificulta molt les reivindicacions. O el fet que l’atur hagi crescut, que provoca que tothom es pugui sentir molt amenaçat. Però també és cert que quan les coses anaven relativament bé i no hi havia la inseguretat de perdre el lloc de treball tant present, no hi havia pas major mobilització que ara.

Llegim que l’Estat grec es troba en una situació molt complicada per l’alt endeutament que té, que el situa a prop de la fallida. L’Estat espanyol es troba en una situació similar?
No, la situació és molt diferent a la de Grècia. A l’Estat espanyol el dèficit públic ha crescut molt en l’últim any, però el nivell d’endeutament acumulat és molt inferior a la mitjana dels altres estats de la UE; per tant, té marge per continuar endeutant-se si és necesari. L’altra qüestió és veure en què s’endeuta l’Estat. Una altra cosa és que la banca espanyola té un gran endeutament amb l’exterior i en aquest cas la situació pot ser més complicada perquè la morositat ha augmentat i es pot trobar amb dificultats per retornar els préstecs. Fins ara hi ha una mena de suport implícit a la banca perquè cap faci fallida, però aventurar-se a saber què passarà és complicat. La situació, en tot cas, és precària.

El capital, en les diverses crisis que ha patit, per sortir-se’n a anat a buscar nous mercats. Quina situació es perfila perquè les grans corporacions trobin nous mercats?
Els capitals, efectivament, estan buscant nous mercats. Així que estan invertint en els països anomenats emergents, però la quantitat de capital que poden absorbir d’aquests països és la que és, i si hi ha molt capital que va cap a aquestes zones succeirà el que ha succeït a l’Estat espanyol els darrers anys, és a dir, que provoquin bombolles. Altres mercats cap als que s’està desviant capital: el deute públic. Un altre és el camp de l’educació; de fet, ja hi ha qui parla de que podria ser la propera bombolla.

Sembla que hi hagi d’acabar havent un límit a trobar nous mercats.
Per sort o per desgràcia tenen molta imaginació. Per exemple, la titolarització de les hipoteques ens va semblar una cosa irreal al principi. Fa tres o quatre mesos va sortir notícia de titolarització d’assegurances de defunció; consisteix que algú que es queda a l’atur ven l’assegurança a un banc, i això crea títols derivats.

Especialment en relació a això que comentaves de l’educació, una de les conseqüències de la crisi poden ser majors privatitzacions per tal que les empreses tinguin més mercats d’on extreure beneficis?
Sí. En el cas espanyol queda poca cosa per privatitzar, de coses rendibles ho estan pràcticament totes estan privatitzades. Però de les poques coses on el sector públic encara té presència important són els serveis públics, així que l’Estat pot tendir a privatitzar-ho tant per obtenir ell mateix ingressos immediats com per cedir a les pressions del capital. Així que la perspectiva és que el capital cada cop faci més pressió perquè l’esfera privada ocupi més espais.

Font: L’accent

El seminari d’Economia Crítica Taifa presenta el nou curs, La crisi avui: l’impacte de la crisi a l’estat espanyol i el rescat dels poderosos.

Després d’analitzar les raons de les crisis en el capitalisme en aquest segon curs ens proposem analitzar de manera concreta quins estan essent els impactes de la crisi en la societat. Analitzar que està passant en el sector productiu, en l’àmbit laboral, quines propostes s’estan plantejant etc. per tal de poder veure també com es podrien plantejar, des d’una posició de base, mesures socials i econòmiques que ens conduïssin a un escenari molt menys dolorós per les classes popular i que potser esdevingues un primer pas cap a una transformació social més profunda. Es recomana haver cursat anteriorment el curs “La crisi en el capitalisme actual” i/o haver llegit l’informe número 6 “Apuntes teóricos para entender la crisis”.

En aquest curs es tractaran els següents aspectes:

I.- ESTRUCTURA PRODUCTIVA I FINANCES: Les conseqüències de la crisi a l’estructura productiva i financera. Revisar quin ha estat l’impacte de la crisi sobre la capacitat real de produir riquesa a l’economia estatal i que suposa realment el repetit “canvi de model econòmic” i la seva validesa com a estratègia per sortir de la crisi.

II.- MERCAT DE TREBALL: Que ha succeït i està succeint a l’àmbit laboral. La seqüela de l’atur i la precarietat que arrossega. La disminució de salaris i la pèrdua de drets laborals. Una avaluació de les propostes del Diàleg Social.

III.- POLÍTIQUES ECONÒMIQES: Quines polítiques s’han seguit per enfrontar-se a aquestes situacions? Revisió dels aspectes més importants de la política de l’Estat dels últims dos anys i, en particular, una avaluació de la política seguida respecte als impostos.

IV.- DESIGUALTATS SOCIALS: Aquesta evolució ens duu a un fort impacte sobre les condicions de vida de la població, sobretot a un augment de la pobresa i la desigualtat. Anàlisi de la situació respecte a aquests àmbits de la població en general i específicament de la immigració. Revisió de les reaccions populars que les forces socials
han tingut contra aquesta dinàmica.

V.- REACCIÓ I CONCLUSIONS: Intentarem arribar a algunes conclusions sobre tot el que la crisi està suposant sobre la societat i la vida de les persones. També explorar quin pot ser l’evolució a partir d’ara.

*Aquest curs es realitzarà els dies 20 i 27 de gener i 3, 10 i 17 de febrer del 2010 i les sessions de treball es realitzaran a Ecoconcern de 19:00 a 22:00 hores.

Ecoconcern-Innovació Social
ecoconcern@pangea.org
Mare de Déu del Pilar, 15, principal Barcelona, Barcelona 08003 Spain
93 319 03 51

Els cursos tenen un preu de 40 euros per curs (es preveu la possibilitat d’excepcions per a qui no pugui pagar). Els cursos no es realitzaran sense un mínim de 15 persones inscrites per curs.

Més informació i inscripcions a http://cursos.seminaritaifa.org/ o cursos@seminaritaifa.org

Humor nadalenc en temps de crisi…

Mañana quiero empezar a poner el belén (o los belenes) en mi casa, y, como estoy en crisis, antes de hacerlo he decidido llamar a uno de estos consultores para que me asesore sobre como rentabilizar al máximo el tradicional nacimiento. El resultado ha sido sorprendente, y por eso os lo quiero comentar. Las decisiones que voy a tomar son las siguientes:

Pastores. Para nadie es un secreto que en todos los belenes hay más pastores que ovejas, parece absurdo, pero siempre ha sido así. Por supuesto me veo obligado a deshacerme de todos, menos uno. Instalaremos pastores eléctricos (cercas electrificadas) con el fin de controlar a las ovejas, y, una vez instalado, se plantea la posibilidad de sustituir, en breve, al pastor por un perro con experiencia.

Personajes gremiales. Es sorprendente la cantidad de artesanos que puede haber en un belén: el herrero, el panadero, el de la leña, el carpintero (haciendo una desleal competencia a San José que se ha cogido baja paternal), el tendero,… y sin embargo es, también, sorprendente ver los pocos clientes que hay. La decisión que hemos tomado es despedir a todos los artesanos, es duro, pero no ha quedado otro remedio. En su lugar hemos contratado a un chino, que en un pequeño comercio fabricará y venderá todos los objetos que vendían los artesanos. (Si el chino decide subcontratar 15 menores para sacar el trabajo es un tema en el que no nos debemos meter).

Posadero. El chino se hará cargo también de la posada. Además, últimamente habían llegado quejas de atención al cliente por parte de José y María. La posada podría funcionar con el sistema de cama caliente.

Lavanderas. Que manía tienen en los belenes con lavar la ropa, con lo fría que debe estar el agua, con tanta nieve. Se suprimen los trabajos de lavanderas, que además eran ocupados siempre por mujeres. Cada uno se lavará su ropa en los ratos libres, potenciando así la equiparación de sexos en cuestión de tareas domésticas.

Ángel anunciador. Suprimidos casi todos los pastores, no tiene sentido la figura de un ángel anunciador. Se sustituye por un anuncio luminoso, en donde además podremos anunciar las ofertas del chino.

Castillo de Herodes. A Herodes le mantengo en su puesto, no es que haga mucho, pero manda, y no es cuestión de ponerse a despedir directivos. Soldados, me quedo con dos por razones de seguridad, (que bastante calentita está la zona) pero los externalizo. Los contrataré por medio de Prosegur Castillos, para que me presten servicio como guardas de seguridad. Ahorro en costes fijos y gano en flexibilidad.

Paseantes varios. Es sorprendente ver la cantidad de personajes que abundan en un belén sin hacer nada, absolutamente nada. Todos despedidos. Esto lo teníamos que haber hecho hace tiempo.

Paseantes con obsequios. He observado que otro grupo de paseantes, algo menos ociosos, pero no mucho más productivos, se dirige hacia el portal con la más variada cantidad de objetos. Uno con una gallina, otro con una oveja, otro con una cesta, otro con un atillo (¿qué llevará el misterioso personaje del atillo?),…

Puesto que todos tienen el mismo destino, organizaremos un servicio de logística, para rentabilizar el proceso. Despediremos a todos los paseantes, uno de ellos se quedará con nosotros por medio de ett, y con ayuda de un animal de carga recogerá las viandas cada tres días y las acercará al portal.

Reyes Magos. Por supuesto con un solo rey es más que suficiente, para llevar el oro, el incienso y la mirra. Eliminamos dos reyes, dos camellos y los pajes. Posiblemente nos quedemos con el rey negro para no ser acusados de racistas, además es posible que quiera trabajar sin que le demos de alta. Tengo que estudiar, también, la posibilidad de dejar tan solo el incienso y vender el oro y la mirra a otra compañía, ya que debemos de reducir al máximo la inversión en regalos de empresa.

Mula y Buey. La única función de estos animales es dar calor. Esta función será desempeñada por una hoguera, que gasta menos combustible. Realizaremos un assessment center con los dos animales, y el que lo superé trabajará como animal de carga en el servicio de logística antes citado.

San José y la Virgen María. Está más que demostrado que el trabajo que hacen ambos en el portal puede ser desempeñado por una sola persona, y evitamos dos bajas de maternidad/paternidad. Por razones de paridad nos quedamos con la Virgen María y, lamentablemente, tenemos que despedir a San José (con lo que había tragado el hombre en esta empresa).

El niño Jesús. A pesar de su juventud tiene mucho potencia, y además parece ser que su padre es un pez gordo. Le mantenemos como becario con un sueldo de mierda, hasta que demuestre su valía.

El Belén queda pues de la siguiente forma: Un pastor, con ovejas en un cercado, un chino con un comercio/posada de 24 horas, Herodes y dos guardas subcontratados, un paseante,por ett, con la mula (o el buey) haciendo repartos, el rey negro (ilegal), la virgen y el niño.

Va a ser mas soso que otros años, pero me he ahorrado una pasta…

Reprenem després de força temps la secció Llibres amb El retorno de la economía de la depresión y la crisis actual de Paul Krugman.

El retorno de la Economía de la depresión

Títol: El retorno de la economía de la depresión y la crisis actual
Autor: Paul Krugman
Llengua: Castellà (trad. del anglès)
Editorial: Crítica
Any: 2009
Format: tapa dura, 15.0×23.0 cm, 204 p.
ISBN: 9788474238570
Edició: 5a

«En los últimos años -nos dice Paul Krugman- las economías de siete países que concentran una cuarta parte de la producción mundial han experimentado una recesión económica que tiene una misteriosa semejanza con la gran depresión de los años treinta. Igual que entonces, la crisis ha surgido de súbito en medio de un cielo despejado, mientras la mayoría de los entendidos seguían prediciendo un auge continuado, incluso cuando la recesión tomaba fuerza. Igual que entonces, los remedios económicos convencionales se han mostrado ineficaces, tal vez perjudiciales… El hecho mismo de que algo semejante pueda ocurrir en nuestros días debería causar escalofríos a cualquiera que tenga sentido de la historia.»

És tracta d’una reedició del llibre que P. Krugman va escriure arran de les crisis financeres que durant els anys 90 del S.XX van afectar diverses àrees d’això que anomenem “països emergents” (Mèxic, Brasil, Rússia, Sud-Est Asiàtic, Argentina…) amb l’afegit d’un apèndix, més aviat escàs, sobre la crisi actual.

L’objectiu del llibre no era altre que tornar a situar l’interès per l’anàlisi de les crisis en un món econòmic que les consierava una cosa del passat. Encara que avui en dia ja tothom sap que no és així cal reconèixer que a finals dels 90 això no era una percepció tant estesa.

Voldria destacar especialment el seu estil, apte per a tots els públics, especialment pel que fa referència als mecanismes desencadenants de les crisis financeres. Malgrat això el seu anàlisi sobre les causes de les crisis deixa bastant que desitjar. No és que la seva posició sorprengui, Krugman no és pas cap revolucionari, però en alguns casos sorpren que després de fer anàlisis molt encertats acaba acceptant que en el fons tot és culpa de males inversions, efecte del pànic, ignorància dels inversionistes, etc. diagnòstics que no s’allunyen gens del discurs convencional.

Alguns fragments interessants:

¿Eran las economías asiáticas más vulnerables al pánico financiero de 1997 de lo que habían sido, digamos, cinco o diez años antes? Sí, es casi seguro; pero no a causa de (…) lo que se considerarían por lo general malas prácticas gubernamentales. Más bien se habían hecho más vulnerables porque habían abierto sus mercados financieros, porque se habían convertido, de hecho, en mejores economías de libre mercado, no en perores. (…) No era que el dinero se gastase de mala forma (…) Era que las nuevas deudas, a diferencia de las viejas, eran en dólares, y esto se convirtió en ña ruina de estas economías.

El 19 de julio de 2007 el Promedio Industrial Dow Jones superó por vez primera los 14.000 puntos. Dos semanas más tarde la Casa Blanca emitió un comunicado que ensalzaba el rendimiento de la economía bajo la supervisión de la Administración Bush: “Las políticas presidenciales destinadas a fomentar el crecimiento contribuyen a que nuestra economía siga fuerte, flexible y dinámica”, rezaba. ¿Qué había de los problemas que ya se apreciaban en el mercado inmobiliario y en las hipotecas de alto riesgo? En su mayoría, se han “contenido”, dijo el secretario del Tesoro Henry Paulson en un discurso pronunciado en 1 de agosto en Pekín. El 9 de agosto, el banco francés BNP Paribas suspendió la retirada de dinero de tres de sus fondos. Había estallado la primera gran crisis financiera del siglo XXI.

Mucha gente coincide en situar el inicio de la crisis en la quiebra de los hedge funds vinculados a un banco francés; en otoño del 2008, los problemas ocasionados por las hipotecas en lugares como Florida habían acabado con el sistema bancario islandés.

Es importante hacer que el crédito vuelva a fluir como sea, sin dejar que las ataduras ideológicas limiten nuestra actuación. NO habría nada peor que no hacer lo que es preciso porque salvar al sistema financiero podría parecer una decisión “socialista”.

Todo aquello que deba ser rescatado porque desempeña un papel esencial en el mecanismo financiero debe estar sujeto a regulación cuando no haya crisis para evitar así que incurra en unos riesgos excesivos.

Bonus Track 1

“La recuperación sólo es solida si se produce por sí misma. Porque cualquier reanimación que se deba simplemente a estímulos artificiales deja por hacer una parte del trabajo de las depresiones y añade a un residuo indigesto de desajuste, un nuevo desajuste autónomo que a su vez hay que liquidar. amenazando de este modo a la economía con otra crisis [peor]”

Joseph Schumpeter citat a El retorno de la Economía de la Depresión (P. Krugman)

Bonus Track 2

Las nuevas industrias (tecnología) resucitaron lo que podríamos llamar el elemento romántico del capitalismo: la idea del empresario heróico que construye una ratonera mejor y que, al hacerlo, se enriquece merecidamente. Desde los días de Henry Ford, aquella heroica figura parecía cada vez más mítica, a medida que la economía pasaba a estar en manos de empresas gigantescas al frente de los cuales no había innovadores románticos, sino burócratas que también podrían haber sido perfectamente funcionarios gubernamentales. John Keneth Galbraith escribió en 1968: “Con el ascenso de la sociedad anónima moderna, la aparición de la organización requerida por la tecnología moderna y la planificación y el divorcio entre el poseedor del capital y el control de la empresa, el empresario ya no existe como una persona individual en la empresa industrial madura”. ¿Y quién podría entusiasmarse ante un capitalismo que parecía ser más o menos como el socialismo aunque despojado del componente de justicia?

Causa y efecto

Font: Mauro Entrialgo – Público

El passat 04.02.2009 el diari Público va publicar una fantastica infografia sobre d’on obtenen els diners els bancs i a què els destinen.

La cadena del credit. Público 04.02.2009

Font: Público
PDF: La cadena del crèdit – Público 04.02.2009 (PDF)

“I am concerned that Microsoft will be retaining foreign guest workers rather than similarly qualified American employees when it implements its layoff plan,”

Charles Grassley (senador repiblicà per Iowa) – 22.01.2009

Via: Yahoo Tech

En estos momentos no se me ocurre una política más popular que fusilar a los banqueros y nacionalizar los bancos. Puede incluso permitirle a Brown ganar unas elecciones. Bien pensado, hasta podría sacarnos a todos de este follón

Philip Stephens (Financial Times)

Via: El País