El seminari d’Economia Crítica Taifa presenta el nou curs, La crisi avui: l’impacte de la crisi a l’estat espanyol i el rescat dels poderosos.

Després d’analitzar les raons de les crisis en el capitalisme en aquest segon curs ens proposem analitzar de manera concreta quins estan essent els impactes de la crisi en la societat. Analitzar que està passant en el sector productiu, en l’àmbit laboral, quines propostes s’estan plantejant etc. per tal de poder veure també com es podrien plantejar, des d’una posició de base, mesures socials i econòmiques que ens conduïssin a un escenari molt menys dolorós per les classes popular i que potser esdevingues un primer pas cap a una transformació social més profunda. Es recomana haver cursat anteriorment el curs “La crisi en el capitalisme actual” i/o haver llegit l’informe número 6 “Apuntes teóricos para entender la crisis”.

En aquest curs es tractaran els següents aspectes:

I.- ESTRUCTURA PRODUCTIVA I FINANCES: Les conseqüències de la crisi a l’estructura productiva i financera. Revisar quin ha estat l’impacte de la crisi sobre la capacitat real de produir riquesa a l’economia estatal i que suposa realment el repetit “canvi de model econòmic” i la seva validesa com a estratègia per sortir de la crisi.

II.- MERCAT DE TREBALL: Que ha succeït i està succeint a l’àmbit laboral. La seqüela de l’atur i la precarietat que arrossega. La disminució de salaris i la pèrdua de drets laborals. Una avaluació de les propostes del Diàleg Social.

III.- POLÍTIQUES ECONÒMIQES: Quines polítiques s’han seguit per enfrontar-se a aquestes situacions? Revisió dels aspectes més importants de la política de l’Estat dels últims dos anys i, en particular, una avaluació de la política seguida respecte als impostos.

IV.- DESIGUALTATS SOCIALS: Aquesta evolució ens duu a un fort impacte sobre les condicions de vida de la població, sobretot a un augment de la pobresa i la desigualtat. Anàlisi de la situació respecte a aquests àmbits de la població en general i específicament de la immigració. Revisió de les reaccions populars que les forces socials
han tingut contra aquesta dinàmica.

V.- REACCIÓ I CONCLUSIONS: Intentarem arribar a algunes conclusions sobre tot el que la crisi està suposant sobre la societat i la vida de les persones. També explorar quin pot ser l’evolució a partir d’ara.

*Aquest curs es realitzarà els dies 20 i 27 de gener i 3, 10 i 17 de febrer del 2010 i les sessions de treball es realitzaran a Ecoconcern de 19:00 a 22:00 hores.

Ecoconcern-Innovació Social
ecoconcern@pangea.org
Mare de Déu del Pilar, 15, principal Barcelona, Barcelona 08003 Spain
93 319 03 51

Els cursos tenen un preu de 40 euros per curs (es preveu la possibilitat d’excepcions per a qui no pugui pagar). Els cursos no es realitzaran sense un mínim de 15 persones inscrites per curs.

Més informació i inscripcions a http://cursos.seminaritaifa.org/ o cursos@seminaritaifa.org

Un any més ja s’ha publicat el document del grup d’Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa.

Aquest any, com no podia ser d’altra manera es centra en la crítica de la resposta de la UE a la crisis, Europe in Crisis: A Critique of the EU’s Failure to Respond and Proposals for a Democratic Alternative. I un any més estic més d’acord amb els diagnòstics que amb les propostes, però en qualsevol cas, el considero un document essencial per a qualsevol que cerqui una perspectiva crítica de l’actuació de la UE.

PDF: Europe in Crisis: A Critique of the EU’s Failure to Respond and > Proposals for a Democratic Alternative
Adhesions: Declaration_of_Support_EuroMemorandum_2009

El meu humil homenatge a Chris Harman, editor del Socialist Worker i gran divulgador del pensament marxista. Chris Harman morí sobtadament el passat 7 de novembre a Egipte on havia de fer una conferència.

Per als que no el conegueu un video, un article i un llibre. El video, una ponència sobre la crisi avui realitzada aquest estiu passat. L’article, la locura del mercado. Crec que fou el primer text de Harman que vaig descobrir i és un fix en les meves recomanacions per a tots aquells que volen entendre com funciona el món. El llibre, Zombie capitalism, el seu darrer llibre, publicat fa uns mesos sobre el capitalisme més actual.

Aquest dimecres dia 14 comença una nova edició del curs que organitza el seminari d’economia crítica Taifa al voltant de la crisi.

El curs tindrà lloc a EcoConcern ( c/ Mare de Déu del Pilar, 15 principal. Ciutat Vella – Barcelona) els dies 14, 21 i 28 d’octubre i 4 i 11 de novembre a les 19 hores.

Encara queden places disponibles!

Tríptic en PDF
Més informació dels cursos que organitza el Seminari Taifa i inscripcions a http://cursos.seminaritaifa.org o cursos@seminaritaifa.org

No es poden resumir millor les bases teòriques de les escoles de pensament macroeconòmic més influents en els nstres dies (els nous macroeconomistes primer i l’escola dels cicles ecpnòmics reals mñes darrerament).

Yet recessions do happen. Why? In the 1970s the leading freshwater macroeconomist, the Nobel laureate Robert Lucas, argued that recessions were caused by temporary confusion: workers and companies had trouble distinguishing overall changes in the level of prices because of inflation or deflation from changes in their own particular business situation. And Lucas warned that any attempt to fight the business cycle would be counterproductive: activist policies, he argued, would just add to the confusion.

By the 1980s, however, even this severely limited acceptance of the idea that recessions are bad things had been rejected by many freshwater economists. Instead, the new leaders of the movement, especially Edward Prescott, who was then at the University of Minnesota (you can see where the freshwater moniker comes from), argued that price fluctuations and changes in demand actually had nothing to do with the business cycle. Rather, the business cycle reflects fluctuations in the rate of technological progress, which are amplified by the rational response of workers, who voluntarily work more when the environment is favorable and less when it’s unfavorable. Unemployment is a deliberate decision by workers to take time off.

Put baldly like that, this theory sounds foolish — was the Great Depression really the Great Vacation? And to be honest, I think it really is silly. But the basic premise of Prescott’s “real business cycle” theory was embedded in ingeniously constructed mathematical models, which were mapped onto real data using sophisticated statistical techniques, and the theory came to dominate the teaching of macroeconomics in many university departments. In 2004, reflecting the theory’s influence, Prescott shared a Nobel with Finn Kydland of Carnegie Mellon University.

Font: P. Krugman (NY Times) via G. Mankiw

Al Regne Unit: El Regne Unit es planteja elevar l’edat de jubilació als 70 anys.

Als EEUU (pel que fa a sistemes de pensions públics):

• New Mexico: augmentar el requisit de 25 a 30 treballats (a partir del 2010).
• New Jersey: augmentar l’edat mínima de jubilació de 60 a 62 anys.
• Kentucky: destinar un 1% del salari dels treballadors en actiu per a cobrir les prestacions sanitàries dels pensionistes.

Font: El País i AP via PensionPulse.

Reprenem després de força temps la secció Llibres amb El retorno de la economía de la depresión y la crisis actual de Paul Krugman.

El retorno de la Economía de la depresión

Títol: El retorno de la economía de la depresión y la crisis actual
Autor: Paul Krugman
Llengua: Castellà (trad. del anglès)
Editorial: Crítica
Any: 2009
Format: tapa dura, 15.0×23.0 cm, 204 p.
ISBN: 9788474238570
Edició: 5a

«En los últimos años -nos dice Paul Krugman- las economías de siete países que concentran una cuarta parte de la producción mundial han experimentado una recesión económica que tiene una misteriosa semejanza con la gran depresión de los años treinta. Igual que entonces, la crisis ha surgido de súbito en medio de un cielo despejado, mientras la mayoría de los entendidos seguían prediciendo un auge continuado, incluso cuando la recesión tomaba fuerza. Igual que entonces, los remedios económicos convencionales se han mostrado ineficaces, tal vez perjudiciales… El hecho mismo de que algo semejante pueda ocurrir en nuestros días debería causar escalofríos a cualquiera que tenga sentido de la historia.»

És tracta d’una reedició del llibre que P. Krugman va escriure arran de les crisis financeres que durant els anys 90 del S.XX van afectar diverses àrees d’això que anomenem “països emergents” (Mèxic, Brasil, Rússia, Sud-Est Asiàtic, Argentina…) amb l’afegit d’un apèndix, més aviat escàs, sobre la crisi actual.

L’objectiu del llibre no era altre que tornar a situar l’interès per l’anàlisi de les crisis en un món econòmic que les consierava una cosa del passat. Encara que avui en dia ja tothom sap que no és així cal reconèixer que a finals dels 90 això no era una percepció tant estesa.

Voldria destacar especialment el seu estil, apte per a tots els públics, especialment pel que fa referència als mecanismes desencadenants de les crisis financeres. Malgrat això el seu anàlisi sobre les causes de les crisis deixa bastant que desitjar. No és que la seva posició sorprengui, Krugman no és pas cap revolucionari, però en alguns casos sorpren que després de fer anàlisis molt encertats acaba acceptant que en el fons tot és culpa de males inversions, efecte del pànic, ignorància dels inversionistes, etc. diagnòstics que no s’allunyen gens del discurs convencional.

Alguns fragments interessants:

¿Eran las economías asiáticas más vulnerables al pánico financiero de 1997 de lo que habían sido, digamos, cinco o diez años antes? Sí, es casi seguro; pero no a causa de (…) lo que se considerarían por lo general malas prácticas gubernamentales. Más bien se habían hecho más vulnerables porque habían abierto sus mercados financieros, porque se habían convertido, de hecho, en mejores economías de libre mercado, no en perores. (…) No era que el dinero se gastase de mala forma (…) Era que las nuevas deudas, a diferencia de las viejas, eran en dólares, y esto se convirtió en ña ruina de estas economías.

El 19 de julio de 2007 el Promedio Industrial Dow Jones superó por vez primera los 14.000 puntos. Dos semanas más tarde la Casa Blanca emitió un comunicado que ensalzaba el rendimiento de la economía bajo la supervisión de la Administración Bush: “Las políticas presidenciales destinadas a fomentar el crecimiento contribuyen a que nuestra economía siga fuerte, flexible y dinámica”, rezaba. ¿Qué había de los problemas que ya se apreciaban en el mercado inmobiliario y en las hipotecas de alto riesgo? En su mayoría, se han “contenido”, dijo el secretario del Tesoro Henry Paulson en un discurso pronunciado en 1 de agosto en Pekín. El 9 de agosto, el banco francés BNP Paribas suspendió la retirada de dinero de tres de sus fondos. Había estallado la primera gran crisis financiera del siglo XXI.

Mucha gente coincide en situar el inicio de la crisis en la quiebra de los hedge funds vinculados a un banco francés; en otoño del 2008, los problemas ocasionados por las hipotecas en lugares como Florida habían acabado con el sistema bancario islandés.

Es importante hacer que el crédito vuelva a fluir como sea, sin dejar que las ataduras ideológicas limiten nuestra actuación. NO habría nada peor que no hacer lo que es preciso porque salvar al sistema financiero podría parecer una decisión “socialista”.

Todo aquello que deba ser rescatado porque desempeña un papel esencial en el mecanismo financiero debe estar sujeto a regulación cuando no haya crisis para evitar así que incurra en unos riesgos excesivos.

Bonus Track 1

“La recuperación sólo es solida si se produce por sí misma. Porque cualquier reanimación que se deba simplemente a estímulos artificiales deja por hacer una parte del trabajo de las depresiones y añade a un residuo indigesto de desajuste, un nuevo desajuste autónomo que a su vez hay que liquidar. amenazando de este modo a la economía con otra crisis [peor]”

Joseph Schumpeter citat a El retorno de la Economía de la Depresión (P. Krugman)

Bonus Track 2

Las nuevas industrias (tecnología) resucitaron lo que podríamos llamar el elemento romántico del capitalismo: la idea del empresario heróico que construye una ratonera mejor y que, al hacerlo, se enriquece merecidamente. Desde los días de Henry Ford, aquella heroica figura parecía cada vez más mítica, a medida que la economía pasaba a estar en manos de empresas gigantescas al frente de los cuales no había innovadores románticos, sino burócratas que también podrían haber sido perfectamente funcionarios gubernamentales. John Keneth Galbraith escribió en 1968: “Con el ascenso de la sociedad anónima moderna, la aparición de la organización requerida por la tecnología moderna y la planificación y el divorcio entre el poseedor del capital y el control de la empresa, el empresario ya no existe como una persona individual en la empresa industrial madura”. ¿Y quién podría entusiasmarse ante un capitalismo que parecía ser más o menos como el socialismo aunque despojado del componente de justicia?

Una recuperació postmoderna es produeix quan es recupera el creixement econòmic (els principals indicadors econòmics) però no ho sembla, no és visible als ciutadans ja que el mercat de treball continua deprimit durant molt de temps.

Font: P. Krugman

[El plan de rescate de los EEUU] se basa -otra vez- en la economía del trickle-down, del goteo: no se sabe cómo, si se da suficiente dinero a Wall Street, acabará llegando hasta las personas corrientes, beneficiaría a los trabajadores y los propietarios de viviendas. La economía del goteo no funciona casi nunca, y no parece probable que vaya a ser distinto ahora.

Joseph Stiglitz – El ‘blues’ del rescate de Wall Street