Ilurion 24/01/2015 – La llei mordassa

Ivoox

“quienes comienzan por eliminar por la fuerza la discrepancia, terminan pronto por eliminar a los discrepantes. La unificación obligatoria del pensamiento y de la opinión solo obtienen unanimidad en los cementerios”. (…) “el poder público es el que debe ser controlado por la opinión de los ciudadanos, y no al contrario”.

Aquestes frases foren redactades el 1943 i corresponen a la sentència del jutge Robert jackson en el cas Virginia Board of Education vs. Barenette però són plenament vigents encara avui en dia.

Fins l’esclat de la crisi ens haviem acostumat ja a que el poder fés el que li semblés amb els anomenats drets econòmics, socials i culturals (DESC) ja que els considerava uns drets de segona fila. Arà bé, l’estat mantenia un cert respecte als anomentats drets polítics. Ens els darrers anys però hem vist que ni tan sols aquests drets podem considerar-los com a garantits.

Continua la lectura de Ilurion 24/01/2015 – La llei mordassa

Ilurion 10/01/2015 – La descolonització: la Índia, de la resistència civil al Bolly-reactor

Ivoox

La independència de l’Índia

La no violència

Com a tal, la no-violència és una alternativa a l’acceptació passiva de l’opressió i la lluita armada en contra d’ella. Els que practiquen la no-violència poden utilitzar diversos mètodes en les seves campanyes per al canvi social, incloses les formes essencials de l’educació i la persuasió, la desobediència civil i l’acció directa no-violenta, i la comunicació dirigida a través de mitjans de comunicació.

El terme “no-violència” és sovint vinculat amb, o fins i tot utilitzat, com a sinònim de pacifisme. Els dos conceptes, però, són fonamentalment diferents. Pacifisme denota el rebuig de l’ús de la violència com una decisió personal per raons morals o espirituals, però no per si implica una inclinació cap al canvi a nivell sociopolític. La no-violència de l’altra banda, pressuposa la intenció de (però no es limita a) el canvi social o polític com una raó per al rebuig de la violència. A més, una persona pot advocar per la no-violència en un context específic, mentre que propugna la violència en altres contextos.

Continua la lectura de Ilurion 10/01/2015 – La descolonització: la Índia, de la resistència civil al Bolly-reactor

Ilurion 03/01/2014 – La descolonització: la independència d’Algèria

Ivoox

El cas d’Algeria va ser potser un dels casos de descolonització més emblemàtics. Va ser un dels darrers territoris del nord d’àfrica en independitzar-se i només després d’una cruent guerra amb França, la seva metropoli colonia. La guerra d’Algèria va durar vuit anys (1954-1962).

Algeria era la possessió més antiga de França, i s’hi havia dut a terme un procés real de colonització, no solament econòmic, sinó també humà: el 1956 vivien al país un milió de colons europeus (coneguts com a pied-noirs, i que eren sobretot francesos, espanyols i maltesos), sobre una població total de 8.700.000 algerians musulmans. A més, era la colònia més propera a França, estava situada a l’altra banda del Mediterrani, i compartia fins i tot una similitud geogràfica amb el sud de la metròpoli.

Continua la lectura de Ilurion 03/01/2014 – La descolonització: la independència d’Algèria

Ilurion 27/12/2014 – La descolonització: l’Egipte de Nasser

Ivoox

El 1919, en acabar la 1GM, el partit nacionalista Wafd intenta aconseguir la independència d’Egipte, sense èxit. El 1922 Egipte va adquirir estatus independent nomenant-se rei Fuad I, fins a aquest moment sultà, com a resultat del desmembrament de l’imperi Otomà. Es mantenia però la presència militar i el control de les comunicacions per part de Gran Bretanya. El tractat que va concedir a Egipte la total independència es va signar el 26 d’agost de 1936 si bé els britànics es van reservar el control del canal de Suez.

A l’independitzar-se, Egipte es va transformar en una monarquia obertament prooccidental i es va aprovar, la constitució de 1923, encara que durant el govern de Fuad va haver de ser suspesa per a controlar l’incipient nacionalisme. La constitució de 1923 declara a Egipte com un estat sobirà, lliure, independent i monàrquic. El legislatiu recau en un Congrés dels Diputats i en un Senat i l’executiu en deu ministres nomenats pel rei.

Durant la Segona Guerra Mundial, el seu territori va servir com a camp de batalla, amb Egipte donant suport els anglesos en contra de l’Afrika Korps encara que molts dels seus habitants eren considerats germanòfils i hi va haver dubtes sobre el paper jugat pel seu rei, Farouk I. El final del conflicte, Egipte va reclamar insistentment l’abandonament de Suez pels britànics i la devolució de Sudan. La fracassada guerra contra Israel entre 1948 i 1949 va accentuar el descontentament de la població amb els seus governants.

Continua la lectura de Ilurion 27/12/2014 – La descolonització: l’Egipte de Nasser

Ilurion 13/12/2014 – La guerra freda: el mur de Berlin

Ivoox

Una enquesta feta el 2009, 20 anys després de la caiguda del mur, entre ciutadans de l’extinta RDA afirmava que el 75% d’ells pensava que el socialisme era “una bona idea mal aplicada” i fins a un 20% anhelava expressament la reconstrucció del Mur de Berlín.

Encara avui molts antics ciutadans de l’Alemanya Oriental troben a faltar certes coses del desaparegut Estat socialista, com la cultura, la seguretat ciutadana, l’accés a l’habitatge o el tipus de relacions socials, sense que això suposi necessàriament una absència de crítica a moltes altres característiques com al desproveïment freqüent, o la manca de llibertats. Aquesta nostàlgia oriental es denomina a Alemanya Ostalgie (joc de paraules entre Ost -est- i nostàlgia). El film Good bye, Lenin! és una il·lustració d’aquesta nostàlgia.

Continua la lectura de Ilurion 13/12/2014 – La guerra freda: el mur de Berlin

Ilurion 20/12/2014 – Els inicis de la UE

2014/12/20 Ilurion | Els inicis de la Unió Europea.

Els continguts d’aquest programa estan extrets de Notas para entender una UE cambiante i del darrer informe del Seminari Taifa Desentrañando la UE.

Ilurion 06/12/2014 – El moviment contra la guerra del Vietnam

<a href=”http://www.ivoox.com/2014-12-06-ilurion-moviment-contra-guerra-de-audios-mp3_rf_3835320_1.html” title=”2014/12/06 Ilurion | Moviment contra la guerra de Vietnam”>Ir a descargar</a>

La brutalitat de la guerra del Vietnam -bé, de fet, de qualsevol guerra, però mai fins aleshores havia tingut una cobertura mediàtica com la que tingué ña del Vietnam – feu que es generés un important moviment contra la guerra, sobretot, però no només, als EEUU. Ens centrarem avui, però, sobretot als EEUU.

Causes que generaren el rebuig de la població nord-americana:

  • Lleves de soldats per enviar al Vietnam: no podem oblidar que l’exercit dels EEUU és un exèrcit de lleva i entre 1964 i 1975 2,2 milions de joves foren cridtas a files. En quasevol conflicte el reclutament de joves per enviar al front és empre un dels primers moments de prostesta. Només cal recordar com van començar els fets de la Setmana Tràgica a Catalunya el 1909. Així, el primer grup en iniciar les protestes forn els joves que veien com eren cridats a files per ser enviats en una guerra reomta en un lloc que desconeixien completament la seva existència i els motius de la guerra.

Val a dir que aquest desconeixement no era exclusiu dels joves nord-americans. El General Maxwell Taylor, un dels principals arquitectes de la guerra, declarà anys més tard “First, we didn’t know ourselves. We thought that we were going into another Korean War, but this was a different country. Secondly, we didn’t know our South Vietnamese allies… And we knew less about North Vietnam. Who was Ho Chi Minh? Nobody really knew. So, until we know the enemy and know our allies and know ourselves, we’d better keep out of this kind of dirty business. It’s very dangerous.”

Tal és així que Nixon, en el seu primer programa electoral, anunciava la fi del sistema de lleves. Un cop al poder però, s’oblidà d’aquesta promesa i el sistema continuà fins a 1986.

  • Important nombre de soldats caiguts en combat i fetits: tan aviat com començaren a haver-hi les primeres víctimes nord-americanes de la guerra, però sobre el continuu degoteix de morts (58.000) i de “veretans” retornats per ferides de guerra (303.000), va anar canviant l’opinió pública sobre la guerra. Fins a 25.000 “veterans” formaren part de veterans contra la guerra que es convertí en un dels principals lobbies pacifistes. Cal tenir en compte que en la societat nord-americana, encar avui, hi ha un gran respecte pels militars i pels “veterans”. Per tant, el fet que els propis ex-soldats encapçaléssin les protestes tingué una gran repercussió.

S’ha discutit molt tambè sobre el repartiment desigual d’aquest cost en termes de raça ja que, si bé, estadísticament el nombre de soldats negres de lleva és proporcional al seu pes sobre el total reclutat, els testimonis de la guerra que ens han deixat si que mostren un tractament desigual. Això contribuí a alimentar un altre dels grans moviments d’aquests anys que fou els dels drets civils (del qual en parlarem extensament en un proper programa). Continua la lectura de Ilurion 06/12/2014 – El moviment contra la guerra del Vietnam

Ilurion 29/11/2014 – La Guerra del Vietnam

Audio a Ivoox

La Guerra del Vietnam és el conflicte bèl·lic entre el Vietnam del Nord i el Vietnam del Sud, que va tenir lloc entre els anys 1954 a 1975, amb la intervenció directa i indirecta de diversos països estrangers, al sud, principalment els Estats Units; i al Nord els diversos països del Bloc comunista).

Val a dir que Espanya van enviar un contingent testimonial en suport dels Estats Units i la seva croada anticomunista (13 metges militars en missió sanitària).

Durant la Segona Guerra Mundial, els japonesos expulsaren als francesos, antiga potència colonial.Després de la guerra, França volia restablir el seu mandat colonial, però el “Viet Minh”, fundat per Ho Chi Minh, per lluitar en forma de guerrilla per la independència del Vietnam contra els francesos, va fer fracassar l’intent. La Conferència de Ginebra separà el país en dues meitats a partir del paral·lel 17 (Vietnam del Nord (comunista) i el Vietnam del Sud (anticomunista) amb la promesa de què el 1956 se celebrarien eleccions democràtiques per a reunificar el país.

Fins aquí, tot molt similar al que explicarem de Corea el dia passat.

Abans que es portés a terme el referèndum de reunificació, Ngo Ding Diem va donar un cop d’estat (al sud), anul·lant els comicis. El règim fou enormement corrupte i enormement impopular. Davant d’aquesta situació lentament es creà un moviment de resistència contra el règim dictatorial del president Diem denominat Front Nacional d’Alliberament del Vietnam, més conegut com a Vietcong. El Vietcong començà la lluita el 1960 amb l’objectiu de provocar la caiguda del règim de Saigon i la reunificació del país. La tàctica seguia sent la guerra de guerrilles, que tants èxits els havia portat en el conflicte anterior contra els francesos.

Al Vietcong li resultava molt fàcil aconseguir voluntaris per posar punt final a un govern incompetent, repressiu i corrupte. Un camperol que se’ls uní declarà que quan arribava el cobrador d’impostos exigia als habitants els impostos i quan marxava gairebé no els quedava res. A més, el Vietcong comptava amb un bon nombre de veterans del Viet Minh que havien derrotat als francesos una dècada abans.

Els combats per part dels guerrillers del Vietcong van començar aviat, amb el suport dels comunistes del nord en forma d’enviaments de munició, armament, menjar i d’altres estris per via marítima. També es realitzaren alguns enviaments per terra, en el que posteriorment seria anomenada la Ruta Ho Chi Minh; però inicialment els homes del sud portaren la iniciativa ajudats per mar.

El 1965, any de l’inici de la intervenció directa dels Estats Units, aproximadament un 60% del país estava en mans del Vietcong, i no hi havia expectatives d’un canvi en la tendència perquè la iniciativa en els combats estava en mans dels guerrillers i els soldats del Nord.

La teoria del dòmino

L’avanç del comunisme preocupava als Estats Units dels del final de la Segona Guerra Mundial. Països com Malàisia, Indonèsia o Filipines havien estat molt a prop de caure en mans del bàndol comunista (ja ho havien fet Xina, Birmània, Vietnam del Nord, Cuba i totes les nacions de l’Europa Oriental, que es trobaven sota l’ocupació soviètica.

Així doncs, els Estats Units temien quedar envoltats d’una constel·lació comunista en la que Vietnam podia ser una peça més de la cadena de països que anirien caient: era el que s’anomenava la teoria del dòmino.

Als motius geoestratègics s’uniren els interessos econòmics de les empreses estatunidenques a la regió: les exportacions del cautxú, el tungstè i l’estany, a més de l’arròs i l’opi vietnamita, pels que Vietnam era considerat la Joia d’Àsia.

EEUU vs. Vietcong

Els Estats Units volien desplegar la seva enorme potència de foc amb la que anihilar al seu enemic en molt poc temps.

Per assolir el primer objectiu, els enviament de soldats no van cessar en diversos anys, i a finals de 1965 els efectius destinats al Vietnam ja superaven els 100.000 i més de 1.000 milions de dòlars en ajut, i així, gràcies a aquesta riuada econòmica els subministraments van assolir la xifra de gairebé 10 milions de tones per mes. A més, els Estats Units sempre s’han enorgullit de què els seus soldats sempre han estat ben abastits, amb uniformes nets quan no podien banyar-se, regals de casa i fins tot diaris.

Per al Vietcong, en canvi, les coses eren totalment diferents. Passaven necessitats de medicaments, menjar i fins i tot d’aigua als seus magnífics túnels, fins al punt en què quan els nord-americans van muntar una base sobre el sistema de túnels de Cu Chi (sense adonar-se mai del que hi havia a sota); els vietnamites sortien principalment a robar menjar.

Tota aquesta ingent quantitat de material i subministraments requeria una enorme cadena logística que llastrà molt a l’Exèrcit i el convertia en un elefant lent i tòrpid, com el veien els comunistes. De fet, només un de cada set soldats estatunidencs es veié realment involucrat en combat, mentre que la resta pertanyien a cossos logístics, administratius, mèdics i mecànics, entre d’altres.

Després dels primers combats amb victòries clars nord-amercianes, el Vietcong va prendre nota d’algusn elements clau:

  • rebutjar sempre el combat en camp obert o en un terreny fàcilment abastable
  • lluitar sempre el més a prop possible de l’enemic per evitar el seu foc d’artilleria
  • no restar massa temps en la mateixa posició i abandonar-la tan bon punt l’enemic oferís massa resistència. S’arribà a l’extrem de llançar 3 granades de morter i marxar sense comprovar on queien
  • continuar la construcció de túnels tant a les planes com als turons per oferir un refugi relativament segur al Vietcong i a l’EVN per a descansar, rebre cures mèdiques i esvair-se davant de l’enemic
  • compartir tots les mateixes condicions de vida i fer-los sentir-se part d’una lluita comuna. Així, els oficials vivien als mateixos forats que els seus soldats, i els membres del Politburó de Hanoi solien endinsar-se per la Ruta Ho Chi Minh per animar als sapadors i a les Brigades de Xoc de les joventuts especials.

Així, la guerra de Vietnam es convertí en una sèrie de llargs moments d’inactivitat o de marxa interromputs per instants de lluita sagnant, la qual cosa destrossava els nervis dels soldats. L’emboscada es convertí en una obsessió, i evitar caure-hi es convertí en una de les principals prioritats dels homes. Aquest tedi a la selva, paral·lel a la tensió davant un possible atac destruí els nervis a molts soldats, abocant a molts cap a la drogoadicció. Per a l’alt comandament el desig d’aconseguir una batalla campal convencional arribà a ser l’obsessió del Pentàgon, que organitzava operacions a fi de trobar el quarter general del Vietcong, car seguien suposant que els guerrillers defendrien aquella posició, i així tindrien una oportunitat per destruir-los. Però per més operacions que van portar a terme, el CGVC mai no va aparèixer (suposant que no fos tan sols una oficina a Hanoi).

Una altra cosa que no podien entendre els nord-americans era la tencitat i la voluntat dels vietnamites. Aquesta ferocitat, determinació i renúncies va sorprendre molt els estatunidencs, que sovint arribaven al sud-est asiàtic per una lleva.

En paraules d’un antic membre del Vietcong:

Realment no sé com vam poder aguantar tots aquells anys. No hi havia res a fer excepte lluitar i seguir lluitant. Els soldats estatunidencs tenien sort. Tornarien a les seves llars, a milers de kilòmetres, un cop finalitzada la seva tasca. Nosaltres no teníem res, excepte la terra, la nostra terra. Si ens rendíem, no tindríem res. Possiblement, en el fons dels nostres cors, els odiàvem

Un alre exemple:

    Des que van començar els bombardeigs de l'Operació “Rolling Thunder”, tot el nord, llevat de Hanoi i Haiphong, havien patit bombardeigs aeris de tota mena: napalm, fòsfor blanc, mines anti-persona, alt explosiu, defoliants... Tots els ponts, tots els nexes de camins, totes les estacions ferroviàries, totes les fàbriques havien estat atacades, reconstruïdes, camuflats, de nou atacats, traslladats i de nou reconstruïts.

Els vietnamites, tant l’EVN com el Viet Cong, tenien molt clar que la seva tàctica d’atacar i causar tot el dany possible tornaria a ser la correcta.

«  Serà una baralla entre un elefant i un tigre. Si el tigre es queda quiet, l'elefant l'esclafarà sense remei; però el tigre no s'estarà mai quiet. Saltarà sobre el llom de l'elefant arrencant-li grans trossos de carn per després amagar-se a la jungla. Així, l'elefant morirà desgagnat.    »

Aquesta frase conté una altra de les cartes que el poble vietnamita va saber jugar extraordinàriament bé: l’ús del terreny en el seu propi benefici. A la jungla podien amagar-se sense ser vistos ni tan sols pels visors llum d’estrella o d’infrarojos, podien crear refugis més o menys segurs i podien amagar-se després d’una emboscada o per fugir d’una acció de recerca o destrucció. Els vietnamites sabien usar la selva hostil pel seu propi benefici, una cosa que els estatunidencs mai no van arribar a comprendre del tot, com demostra el seu desig d’acabar amb la vegetació amb desfoliants o de convertir el terreny en un camp erm a base de bombes.

Malgrat cap a 1968 els EEUU creien que la guerra avançava en bona direcció i es veien ja guanyadors. Un membre del Vietcong explicava clarament la dterminació del vietcong:

«  Els nostres camarades no sentien pena. Sabien que havien de matar tants estatunidencs com fos possible. Se'ns havia dit que massacressim tants soldats imperialistes com ens fos possible, ja que si creixia la xifra d'estatunidencs morts, el poble estatunidenc – al que no li agradava aquesta guerra – enderrocaria al seu govern.     »  

I així va ser, després de l’ofensiva de Tet, que malgrat va fracassar per part dels comunistes, els nord-americans van començar a entendre que aquella guerra no es podria guanyar i que calia progressivament “vietnamitzar” el conflicte. És a dir, retirar progressivament els efectius nord-americans i que fóssin els vietnamites del sud els qui combatéssin.

Amb l’arribda de Nixon a la Casa Blanca, però, es duu a terme una reactivació del conflicte, que s’exten a Laos i Cambodja ja que el bàndol comunista utilitzava els espais fronterers d’aquests països per a refugiar-se, desplaçar i movilitzar efectius i recursos. Els bombardejos van augmentar considerablement. Els bombardejos sobre territori cambodjà van tenir a mé l’efecte de posicionar la població a favor dels Khmers rojos que feia anys que caombatien contra el govern pro-occidental de Cambodja amb escàs èxit.

Amb tot la factura de la guerra no parava de pujar per a les arques nord-americanes fins al punt que va ser un dels principals elements per acabar amb el sistema de Bretton Woods i el patró or el 1971.

La política d’apropament de Nixon a Xina (la famosa Diplomàcia del Ping Pong de 1971 i la visita de Nixon a Pekin el 1972) feia pensar en una distensió del conflicte.

El 1972 s’alternaven els periodes de negociació a París amb represa del conflicte i nous bombardejos massius nord-americans. Segons els nord-vietnamites:

El 30 de desembre Nixon va suspendre els bombardeigs, i 9 dies després es tornaren a prendre les converses a París. Le Duc Tho, el nostre negociador en cap, no s'apartà de la posició que havia mantingut des d'abans dels bombardeigs. No s'acceptaren els canvis estatunidencs. Nixon claudicà i se signaren els Acords de Pau entre el Vietnam del Nord i els Estats Units el 27 de gener, majorment en els mateixos termes plantejats l'octubre anterior. La voluntat de ferro del nostre poble i la seva creença en el destí havien donat els seus fruits. Havíem sobreviscut al poder dels Estats Units.

Val a dir que l’aord fou entre el Vinetnam del Nord i els EEUU, el Vietnam del Sud en fou exclòs. En 60 dies totes les tropes nord-americanes abandonaren el Vietnam. El conflicte continuaria si bé els Estats Units retiraren de manera significativa el suport als seus aliats, sobre tot a partir de 1973 amb la crisi del petroli.

Dos anys després, el 29 d’abril de 1975 les tropes de l’exèrcit comnita entraven a Saigon.

Els comunistes van pujar les escales del palau amb les seves banderes. Van arribar al despatx del president i entraren. Amb certa dignitat el presiden sud-vietnamita els digué: “Els hem estat esperant per a poder transferir-los el govern”. La resposta va ser: “Vostè no té rés per transferir. Pot rendir-se incondicionalment”.

Annex: La fallida del sistema de Bretton Woods

El sistema va començar a trontollar durant la Guerra del Vietnam, quan els Estats Units enviava a l’exterior milers de milions de dòlars per finançar la guerra. A més, el 1971 el país va tenir un dèficit comercial per primera vegada al segle XX. Els països europeus van començar a canviar els dòlars sobrevalorats per marcs alemanys i per or. Així, França i Gran Bretanya van demanar a EUA la conversió dels seus excedents de dòlars en or. Per tant, les reserves de Fort Knox, on està dipositat l’or dels Estats Units, es van contraure. Com a resposta, el president Richard Nixon va impedir les conversions del dòlar i el va devaluar (per fer que les exportacions nord-americanes fossin més barates i alleujar el desequilibri comercial). Així mateix, Nixon va imposar un aranzel temporal del 10% i va tenir èxit en forçar a aquests països a revaloritzar la seva moneda, però no a crear un nou sistema de tipus canviari estable. De fet, el valor de les monedes va començar a fluctuar.

Ilurion 22/11/2014 – La guerra freda: El conflicte de Corea

Ivoox

Avui parlarem d’un conflicte que s’inicia durant la Segona Guerra Mundial i que segons alguns encara perdura. De fet, si bé la historiografia considera que la Geurra de Corea s’inicia el 1950 i es finalitza amb l’armistici de 1953, per a molts coreans el conflicte encara es manté. De fet, encara avui de tant en tant hi ha moviments de tropes al voltant del paral·lel 38.

Si bé la Guerra de Corea pot ser considerada una guerra civil, per molts factors és pot considerar també com una guerra proxy, una guerra subsidiaria entre dos enemics que decideixen no enfrontar-se directament si no fer-ho a través de tercers. Corea del Nord tenia el suport de la URSS i de la República Popular de la Xina mentre que Corea del Sud tenia el suport dels EEEUU. De fet, és el primer gran conflicte de la Guerra Freda.

Continua la lectura de Ilurion 22/11/2014 – La guerra freda: El conflicte de Corea