Arxiu d'etiquetes: Amèrica Llatina

Reformes monetaries, matemà tiques i calculadores

Així­ informa El Paí­s de la reforma monetaria que es durí  a terme a Veneçuela.

Los venezolanos comienzan ahora a acostumbrarse a dividir todos los precios entre 1.000.
(…) En suma, para comprar o vender cualquier cosa en Venezuela se hace recomendable llevar una calculadora o, en su defecto, papel y lápiz, a menos que se disponga de una sobresaliente habilidad para las matemáticas.

El Paí­s – Hernández, Clodovaldo (2007/10/05). Ejercicio de matemáticas para venezolanos.

Curiosament no recordo que El Paí­s publiques que l’adopció de l’Euro per part d’Espanya l’any 2002 seria un desastre perquè els espanyols no sabrien dividir i haurien d’anar amb calculadora a tot arreu. I això que en el cas de l’euro el tipus de conversió era 1 EUR = 166,386 PTES! Deu ser que El Paí­s considera que els espanyols són més intel·ligents que els veneçolans i tenen una habilitat especial per a les matemí tiques.

NOTA: Enhcara que el periodista no entengui, o no vulgui entendre, el motiu de la reforma, és ben sabut que l’elevada inflació implica costos administratius. A Veneçuela els preus s’han multiplicat per 1.000 en els últims 25 anys i és evident que haver de fer servir milers i milions de bolivars en el dia a dia no és gens prí ctic. Un canvi de moneda soluciona (almenys a curt i mitjí  termini) aquest problema.

Els grups medià tics contra Veneà§uela II

Aquesta és una carta de queixa enviada al programa La Nit al Dia de Televisió de Catalunya davant el tractament de la informació al respecte del possible tancament de la cadena de televisió Globovisión per part del govern veneçolí .

Aquesta és un missatge de protesta pel tractament que es va fer en el programa d’ahir sobre el conflicte entre el govern veneçolí  i la cadena opositora globovisión. Ahir, vau oferir primer imatges dels manifestants al carrer davant la seu de globovisión a Caracas i després unes imatges del President Chavez en les quals suposadament “amenaça” amb tancat Globovisión. No obstant no vau mostrar, ni vosaltres, ni cap altra televisió les imatges de Globovisión que han generat aquesta nova polèmica (una entrevista al director general de Radio Caracas Televisión (RCTV), Marcel Granier dins el programa Aló Ciudadano en la que es retransmetien de fons imatges de l’atemptat l’any 1981 contra Joan Pau II amb un fons musical amb la cançó “Esto no termina aquí­” de Rubén Blades). No es el deure de qualsevol programa d’informatius davant d’un conflicte mostrar les dues cares de la moneda per tal que el telespectador pugui fer-se una opinió pròpia?

Els grups medià tics contra Veneà§uela

Aquesta és una carta de queixa enviada al programa Telemonegal de Barcelona Televisió davant el tractament de la informació al respecte de la no renovació de la llicència a RCTV per part del govern veneçolí .

Apreciat senyor Monegal,

Em sento altament decebut pel seu programa d’ahir. Vostè que tant li agrada mossegar ahir va fer un exercici de corporativisme periodí­stic perdent de vista qualsevol rigor o objectivitat.

Em refereixo al moment en el que va tractar el tema de la no renovació de la llicència de Radio Caracas Televisión (RCTV) a Veneçuela, cas que vostè va qualificar de censura. Sincerament ahir esperava que vostè que en nombroses ocasions ha estat molt crí­tic amb els mitjans de comunicació per la manipulació informativa no hagi comentat que durant la última setmana tots els mitjans (fins i tot la “nostra” TV3) s’hagin limitat a amplificar el discurs dels propietaris de RTCV sense molestar-se ni en presentar les opinions del govern veneçolí  ni en exposar els motius esgrimits per la no renovació de la llicència.

Com ja sabrí  el motiu principal pel tancament és la participació de RCTV en un cop d’estat contra un govern elegit democrí ticament (li recomanaria que mirés un documental anomenat “La revolució no serí  televisada” elaborat per una productora irlandesa sobre la manipulació informativa d’alguns mitjans, entre ells RCTV durant el cop d’estat del 2002), apart d’altres “faltes” com ara no respectar el codi de protecció dels drets dels infants a la televisió. Com és que no s’han mostrat imatges de l’actuació de RCTV en aquells dies. No diu en codi deontològic dels periodistes que en cas de conflicte cal presentar els arguments dels dos bí ndols de manera imparcial perquè el telespectador pugui formar-se una opinió pròpia?

M’agradaria saber que passaria si a Espanya (o qualsevol paí­s Europeu) una cadena de televisió fes crides a favor d’un cop d’estat. Doncs que immediatament aquesta emisora seria tancada i els seus responsables posats a disposició judicial (cal recordar que per molt menys al Pais Basc s’han tancat dos diaris). Doncs bé, a Veneçuela això no sols no ha passat sinó que aquests mateixos individus malgrat la no renovació d’una de les múltiples llicències que tenen poden continuar difonent el mateix missatge a través de la seva potent infraestructura.

Però l’animo a anar més enllí  i a fer un simil molt més proper. Fa una mica més d’un any el govern de la Generalitat de Catalunya va atorgar les noves llicències per a la TDT. Per tal d’adjudicar les llicències, va elaborar un plec de condicions, entre les quals obligava a emetre “com a mí­nim el 50% de la programació en llengua catalana”. Entre d’altres adjudicataris, una de les empreses que ha aconseguit una llicència a la demarcació de Barcelona és UrbeTV, del grup Vocento, el mateix que edita diaris com l’ABC o Las Provincias. Fem una mica de futurologia. Què succeiria si quan s’acabés el primer perí­ode de la llicència resultés que UrbeTV no ha complert el 50% requerit d’emissió en llengua catalana? Imaginem-nos que el govern decideix no renovar la llicència i l’atorga a un altre concessionari. No és massa descabellat pensar que els mitjans (propietat de o participats pel) grup Vocento (ABC, Las Provincias, Punto Radio o Tele5) denunciarien la no renovació com un atac a la llibertat d’expressió. Imaginem-nos que la COPE, Antena3 o El Mundo se sumen a les denúncies i també diuen que el President Montilla ataca la llibertat d’expressió. Imaginem-nos que els mitjans de comunicació privats a Europa comencen a explicar que el “règim” de Catalunya tanca mitjans que no li són afins. Imaginem-nos que la BBC parla (com ho va fer ahir TV3) de brutal atac a la llibertat d’expressió. I també imaginem-nos que cap d’ells adreça el seu micròfon al govern de la Generalitat per preguntar com és que no renova la llicència.

Aquesta situació, tenint en compte el plec de condicions, podria succeir pel tema lingüí­stic; o perquè no s’arriba al mí­nim del 25% de cançons interpretades en llengua catalana o en aranès; o perquè es destina més d’un 15% del temps a la publicitat; o perquè el concessionari de la llicència no salvaguarda la pluralitat informativa ni dels corrents d’opinió.
Doncs bé, això és el que estí  passat ara mateix a Veneçuela. No es tracta de discutir si ens agraden o no les idees o la retòrica del president Veneçolí , cal ser objectiu i centrar-se als fets. Durant aquesta setmana tots els diaris, rí dios i televisions d’aquest paí­s no han fet més que recordar que la premsa és un contrapoder i que la llibertat d’expressió s’ha de defensar per damunt de tot. Però que passa quan importants grups medií tics transnacionals es converteixen en un poder establert i utilitzen la seva posició de poder per als interessos dels seus propietaris. Fomenta aquesta situació la pluralitat i la llibertat d’expressió? és la llibertat d’expressió un xec en blanc que ho justifica tot? Quin grau de llibertat poden tenir els periodistes dels grans conglomerats medií tics?

NOTA: L’exemple a la catalana estí  extret d’aquet brillant article Quan la dreta veneçolana ja no sap què fer per recuperar el poder de Laia Altarriba i Piguillem.

Los que trabajan tienen miedo de perder el trabajo.
Los que no trabajan tienen miedo de no encontrar nunca trabajo.
Quien no tiene miedo al hambre, tiene miedo a la comida.
Los automovilistas tienen miedo de caminar y los peatones tienen miedo de
ser atropellados.
La democracia tiene miedo de recordar y el lenguaje tiene miedo de decir.
Los civiles tienen miedo a los militares, los militares tienen miedo a la
falta de armas.
Las armas tienen miedo a la falta de guerras.
Es el tiempo del miedo.
Miedo de la mujer a la violencia del hombre y miedo del hombre a la mujer
sin miedo.

Eduardo Galeano – Patas arriba. La escuela del mundo al revés (1998)

Passatges a Amèrica: la vida desmesurada de cinc catalans a ultramar

A mig camí­ entre la biografí­a i el llibre de viatges, aquest llibre ens descobreix les vides de cinc catalans que també van descobrir Amèrica: Facundo Bacardí­, fundador de Rom Bacardí­; Fèlix Cardona, el Livingstone de l’Orinoco; Manuel Amat,reformador de Lima; Pepe Figueres, responsable de la supressió de l’exèrcit a Costa Rica i Ramon Mercader, assassí­ de Trotski.

Passatges a Amèrica: la vida desmesurada de cinc catalans a ultramar

Fitxí  tècnica

Passatges a Amèrica narra la vida de cinc catalans que van fer fortuna (o infortuni) al nou continent. Facundo Bacardí­ va emigrar de Sitges per establir-se a Cuba i acabar fundant la que esdevindria una de les empreses de begudes alcohòliques més importants del món. Fèlix Cardona, maresmenc de naixement, passarí  mitja vida recorrent la sabana i la selva veneçolanes fins al punt de ser-li atorgada la nacionalitat veneçolana i encarregar-li la delimitació de les fronteres del paí­s. Manuel Amat, nasqué a Vacarisses i esdevingué Virrei del Perú. El seu virregnat va ser ple d’ombres, i amb la riquesa acumulada al perú va fer construir-se un palau ple de luxes a una nova zona de Barcelona, les rambles! Paradoxalment, el temps farí  que el palau es conegui popularment com el Palau de la Virreina. Ramon Mercader va ní ixer a Badalona, arran de les seves facilitats pels idiomes i mitjançant els bons contactes de la seva mare, desapareixerí  durant la guerra civil espanyola per a convertir-se en agent dels serveis secrets soviètics. La seva identitat real no ressorgirí  fins molts anys després d’assassinar Trotski per ordres d’Stalin. Per últim, Pepe Figueres, fill d’immigrants catalans, nasqué a Costa Rica i tot d’una passí  de ser un complet desconegut a encapçalar una revolta que el va portar a ser president de la república. La seva primera mesura fou eliminar l’exèrcit.

Passatges a Amèrica és, però, molt més que un llibre de biografies de cinc catalans sorprenents. A través de la història de Facundo Bacardí­ s’explica la història dels catalans que van emigrar a Cuba per a fer fortuna i la història de l’illa des de la independència fins a la revolució cubana. A través de Fèlix Cardona s’explica també la història de Jimmy Angel, però també com va ser el procés d’exploració de la selva amazònica, com es cartografiava i es traçaven les fronteres abans de l’aparició dels satèl·lits i sobretot com vivien aquells primers exploradors que s’endinsaven continent endins. A través de Manuel Amat, més conegut com a Virrei Amat, descobrim la vida al virregnat del Perú, la corrupció, la apropiació indeguda i els excessos del virrei, però també el procés de reurbanització de la Rambla de Barcelona i la construcció del palau conegut com el Palau de la Virreina. A través de Ramon Mercader, l’assassí­ de Trotski, descobrim els serveis secrets soviètics i la complexitat de l’entramat organitzat per Stalin per acabar amb el seu mí xim rival polí­tic. Finalment, a través de Pepe Figueres, coneixem la història recent de Costa Rica, però també la seva rivalitat amb Nicaragua, el periode de dicatura Somozista a Nicaragua, la lluita entre democrí cia i dictadura a l’Amèrica Central durant els anys 50 i 60 del Segle XX i els intents d’unir, primer per ferrocarril i després amb un canal marí­tim els oceans atlí ntic i pací­fic a través de l’Amèrica Central.

Se habla de la inmigración como fenómeno o problema. Pocas veces como desafí­o ético de primera magnitud, porque las migraciones son sí­ntoma de un mundo alejado del reparto justo de la riqueza.

— Simposio Andino – Hispano sobre Migraciones y Desarrollo, març 2005.

Canal de panamà 

Ahir, a falta de la publicació dels resultats oficials, la població panamenya va aprovar en referèndum la construcció d’un nou joc de rescloses per al canal que possibilitaria que els vaixells postpanamax puguéssin transitar pel canal.

Les xifres provisionals reflexen una participació només del 43%, dels quals un 78% va votar favorablement i un 22% en contra del projecte d’ampliació del canal.

Nombroses associacions i moviments defensaven el no a l’ampliació argumentant l’enorme cost econòmic i ecològic del projecte, l’enorme precipitació amb la qual s’han dut a terme els estudis previs, el cost d’oportunitat d’una inversió d’aquestes caracterí­stiques que desplaçaria la despesa social que es finança amb els excedents del canal, la falta d’un projecte de creixement econòmic més enllí  dels efectes temporals de la construcció del canal, i la inseguretat de recuperar la inversió en un moment en el que altres països de l’amèrica central estan estudiant corredors ferroviaris o fins i tot marí­tims alternatius al canal de Panamí  i l’oposició de les empresses navilieres d’acceptar una pujada dels peatges.

Una mica d’història del canal…

The renegotiation of the Panama Canal treaty with the tiny Central American republic of Panama was an example. The canal saved American companies $1.5 billion a year in delivery costs, and the United States collected Si 50 million a year in tolls, out of which it paid the Panama government $2.3 million dollars, while maintaining fourteen military bases in the area.

Back in 1903 the United States had engineered a revolution against Colombia, set up the new tiny republic of Panama in Central America, and dictated a treaty giving the United States military bases, control of the Panama Canal, and sovereignty “in perpetuity.” The Carter administration in 1977, responding to anti-American protests in Panama, decided to renegotiate the treaty. The New York Times was candid about the Canal: “We stole it, and removed the incriminating evidence from our history books.”

By 1977 the canal had lost military importance. It could not accommodate large tankers or aircraft carriers. That, plus the anti-American riots in Panama, led the Carter administration, over conservative opposition, to negotiate a new treaty which called for a gradual removal of U.S. bases (which could easily be relocated elsewhere in the area). The canal’s legal ownership would be turned over to Panama after a period. The treaty also contained vague language which could be the basis for American military intervention under certain conditions.


Howard Zinn
A people’s history of the United States

Los que se van no son los más pobres”. Son más pobres los que llegan para ocupar los puestos de trabajo que dejaron los que se marcharon

— Un conferenciant al Simposio Andino Hispano sobre Migraciones y Desarrollo, Quito (Ecuador) del 14 al 17 de febrer del 2005

Go to Venezuela – You Idiot!

Via newsvine, em trobo amb un dels millors article sobre la situació a Venezuela que he llegit en molt de temps. Paradoxalment estí  escrit per un periodista nord-americí  que després fer una crida en un article a comprar benzina a Citgo (filial de PDVSA als EEUU), no parava de rebre missatges de sectors de dretes (“rightwingers”) dient que perquè no se n’anava a Venezuela si tant li agradava… I això és el que va fer i en aquest article explica les impresions de la seva visita a Venezuela.

Article original: Go to Venezuela, You Idiot! by Jeff Cohen
WWW: www.jeffcohen.org
Copia local:
Continua la lectura de Go to Venezuela – You Idiot!