Arxiu d'etiquetes: Articles

¿Hacia dónde va el sistema de pensiones español?

Ja tinc a les mans el número 85 (juliol 2005) de la revista Polémica en la qual apareix publicat un article meu en col·laboració amb l’Elena sobre el sistema de pensions a Espanya.

Article a Polemica.org: ¿Hacia dónde va el sistema de pensiones español?
Copia local de l’article:
Continua la lectura de ¿Hacia dónde va el sistema de pensiones español?

Some data on minimum wages across Europe


[ENGLISH VERSION] [VERSIÓN EN CASTELLANO] [VERSIÓ EN CATALí€]


Actualment 18 dels 25 estats membres (Bèlgica, República Txeca, Estònia, Grècia, França, Irlanda, Letònia, Lituània, Luxemburg, Hongria, Malta, Països Baixos, Polònia, Portugal, Eslovènia, República Eslovaca, Espanya i el Regne Unit) i tres països candidats (Bulgaria, Romania i Turquia) tenen un salari mínm fixat per llei. Només Àustria, Xipre, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Itàlia i Suècia no el tenen.

Dins de la UE25, el salari mínim varia des dels 116 Euros de Letònia fins als 1467 Euros de Luxemburg (això és un factor 1:13). Als països candidats, el salari mínim és de 72 Euros a Romania, 77 Euros a Bulgaria i 240 Euros a Turquia. A
efectes comparatius, als Estats Units, el salari mínim Federal és de 666 Euros, si bé un bon nombre d’estats tenen un salari mínim superior.

Salaris mínims en Paritat de Poder Adquisitiu (PPA)

Quan ho expressem en termes de Paritat de Poder Adquisitiu (PPA), el ranking de salaris mínims gairebé no es veu afectat. No obstant, les diferències entre països disminueixen. La diferència entre Letònia i Luxemburg es redueix d’un factor 1:13 a un factor 1:5. Tots els nous estats membres més Grècia i Espanya presenten un salari mínim superior quan eliminem les diferències en els nivells de preus.

Salaris mí­nims a Europa
Figura 1: Salaris mí­nims a la UE, estats candidats i EEUU, gener 2005, en euros i PPA

Font: Eurostat, 2005

Salaris mínims en el periode 1999 – 2005

Els salaris mínims, en euros, han augmentat entre un 13 i un 44% des de 1999 (entre un 9 i un 43% en termes PPA). A Bèlgica, França i el Regne Unit, l’augment és superior en termes PPA que en euros. Per altra banda, a Espanya, Luxemburg, Països
Baixos i Portugal l’augment en euros és superior a l’augment en termes PPA.

Comparant la taxa de creixement anual del salaris mínim amb l’evolució dels preus al consum observem dues tendències clarament diferenciades dins de la Unió Europea: en primer lloc una relativa millora de la qualitat de vida en alguns països i per altra banda un relatiu deteriorament o estancament de la qualitat de vida en altres. [1]

En els últims anys hi ha hagut una relativa millora de la qualitat de vida a la República Txeca, Estònia, Letònia, Malta, Països Baixos, Eslovènia, Eslovàquia, Regne Unit, Bulgaria i Romania. D’altra banda,
Bèlgica, grècia, Espanya, França, Irlanda, Lituània, Luxemburg, Hongria, Polònia i Portugal han experimentat un deteriorament en el nivell de qualitat de vida en els últims anys.

Diferències als mercats de treball

Podem observar grans diferències en les estructures dels mercats de treball a través del percentatge de treballadors amb el salari mínim a cada país. A Estònia, el 6,4% dels treballadors reben el salari mínim, a Hongria el 6,4%, a Lituània el 10,2%, a Romania el 12,2%, a França el 13,4%, a Letònia el 13,6% i a Luxemburg el 16,9%. A la banda baixa trobem Eslovàquia, Espanya, Malta, Regne Unit, República Txeca, Països Baixos, Eslovènia i Irlanda amb percentatges de treballadors que reben el salari mínim entre el 0,4% i el 3,1%. Als Estats Units aquest percentatge és del 1,4%.

En la majoria de països, el percentatge de dones entre els receptors del salari mínim és superior al d’homes amb l’excepció d’Hongria on el percentatge d’homes és un 38% superior al de dones i Letònia on ambdós percentatges són iguals. A Romania, Estònia i Luxemburg els percentatges de dones perceptores del salari mínim són entre un 17% i un 43% superiors als dels homes.

Salari mínim i salari mitjà

El salari mínim es situa entre el 32% i el 55% del salari mitjà als sectors indústria i serveis. En aquest aspecte podem establir dos grups. El primer, format per Estònia, Eslovàquia, Polònia, Regne Unit, Espanya, República
Txeca, Lituània, Letònia, Romania, Hongria i Bulgaria, on el salari mínim és inferior al 42% del salari mitjà. I un segon grup, format per Eslovènia, Països Baixos, Luxemburg i Malta, en els quals el salari mínim és
superior al 45% del salari mitjà.

Font:
Pierre
REGNARD
; Statistics in focus — POPULATION AND SOCIAL CONDITIONS. 7/2005
Eurostat

Document acabat el: 1.08.2005
Dades extretes el: 15.04.2005
ISSN 1024-4352
Nombre de catàleg: KS-NK-05-007-EN-N
© European Communities, 2005

Més enllaços :
EUROSTAT
Website/Population and social conditions/Labour market/Earnings and labour costs/Minimum wages/Monthly minimum wages

EUROSTAT
Website/Population and social conditions/Labour market/Earnings and labour costs/Minimum wages/Proportion of full-time employees with earnings on the minimum wage

EUROSTAT
Website/Population and social conditions/Labour market/Earnings and labour costs/Minimum wages/Minimum monthly wage as a proportion of average monthly earnings in industry and services

[1]: Es considera com a millora quan la taxa de creixement anual del salari mínim és superior a l’augment del nivell de preus, estabilitat quan les taxes de creixement són idèntiques i deteriorament quan la taxa annual de creixement del salari mínim és inferior a la taxa de creixement dels preus al consum.



Currently, 18 out of the 25 member states have a minimum wage (Belgium, CzechRepublic, Estonia, Greece, France, Ireland, Latvia, Lithuania, Luxembourg, Hungary, Malta, Netherlands, Poland, Portugal, Slovenia, SlovakRepublic, Spain and the United Kingdom). Three candidate countries (Bulgaria, Romania and Turkey) also have it. Only Austria, Cyprus, Denmark, Finland, Germany Italy and Sweden do not have a fixed minimum wage.

Across UE25, the minimum wage ranges from 116 euros in Latvia to 1467 euros in Luxembourg (that means a factor of about 1:13). In the candidate countries, the minimum wage is 72 euros in Romania, 77 euros in Bulgaria and 240 euros in Turkey. Just to compare it, in the USA, the Federal minimum wage is 666 Euro, though a number of individual States have a higher minimum wage.

Minimum wages in purchasing power standards (PPS)

When expressed in PPS, the ranking of minimum wages is almost not affected. However differences between countries are reduced. Difference between Latvia and Luxembourg reduces from a factor of about 1:13 to a factor of about 1:5. In all new member states plus Spain and Greece show a higher minimum wage when differences in price levels are removed.

Salaris mí­nims a Europa
Figure 1: Minimum wages in some EU Member States, Candidate Countries and the USA, January 2005, euros and PPS

Source: Eurostat, 2005

Minimum wages in the period 1999 – 2005

Among the MS minimum wages in euro have increased by 13 to 44% since 1999 (by 9 to 43% in PPS). For Belgium, France, and the UK the increase is higher in PPS than in euros. On the other hand, for Spain, Luxembourg, the Netherlands and Portugal, the increase in euros is than in PPS.

By comparing the annual growth rate in minimum wages and the increase in consumer prices, we can observe two different trends across Europe: a relative improvement in the standard of living in some countries and a relative deterioration or no change in the standard of living in some others. [1]

There has been a relative improvement in the standard of living in last years in the CzechRepublic, Estonia, Latvia, Malta, the Netherlands, Slovenia, Slovakia, the United Kingdom, Bulgaria and Romania.

On the other hand, in Belgium, Greece, Spain, France, Ireland, Lithuania, Luxembourg, Hungary, Poland and Portugal, there has been a relative deterioration or no change in the standard of living for the last years.

Differences in labour markets

We can observe the big differences in labour market structures through the percentage of employees on the minimum wage in each country. The percentage of employees on the minimum wage in Estonia is 6.4%, in Hungary 8.1%, in Lithuania 10.2%, in Romania 12.2%, in France 13.4%, in Latvia 13.6% and in Luxembourg 16.9%. on the lower side, in Slovakia, Spain, Malta, the UK, the Czech Republic, the Netherlands, Slovenia and Ireland, this percentage ranges between 0.4% and 3.1% (In USA the figure is 1.4%).

Usually, the percentage of females on the minimum wage is higher than the corresponding percentage for males, except in Hungary where the male percentage is 38% higher and in Latvia where percentages are almost equal. In Romania, Estonia and Luxembourg, female percentages were from 17% to 43% higher than those of men.

Minimum wage and average monthly gross earnings

The level of the minimum wage is situated between 32% and 55% of the average monthly gross earnings in industry and services. We can identify two groups. The first is made up of Estonia, Slovakia, Poland, the United Kingdom, Spain, the CzechRepublic, Lithuania, Latvia, Romania, Hungary and Bulgaria where the minimum wage level is less than 42% of the average monthly gross earnings. The second group is made up of Slovenia, the Netherlands, Luxembourg and Malta, where the minimum wage level is over 45% of the average monthly gross earnings.

Source:
Pierre REGNARD; Statistics in focus – POPULATION AND SOCIAL CONDITIONS. 7/2005 Eurostat
Manuscript completed on: 1.08.2005
Data extracted on: 15.04.2005
ISSN 1024-4352
Catalogue number: KS-NK-05-007-EN-N
© European Communities, 2005

More links :
EUROSTAT Website/Population and social conditions/Labour market/Earnings and labour costs/Minimum wages/Monthly minimum wages
EUROSTAT Website/Population and social conditions/Labour market/Earnings and labour costs/Minimum wages/Proportion of full-time employees with earnings on the minimum wage
EUROSTAT Website/Population and social conditions/Labour market/Earnings and labour costs/Minimum wages/Minimum monthly wage as a proportion of average monthly earnings in industry and services

[1]: The situation is considered to have improved when the annual growth rate in minimum wages is higher than the increase in consumer prices, as stable when the growth rates are the same, and to have deteriorated when the annual growth rate in minimum wages is lower than the increase in consumer prices.



Actualmente 18 de los 25 estados miembros (Bélgica, República Checa, Estonia, Grecia, Francia, Irlanda, Letonia, Lituania, Luxemburgo, Hungrí­a, Malta, Paí­ses Bajos, Polonia, Portugal, Eslovenia, República Eslovaca, España y el Reino Unido) y tres paí­ses candidatos (Bulgaria, Rumaní­a y Turquí­a) tienen un salario mí­nimo fijado por ley. Solo Austria, Chipre, Dinamarca, Finlandia, Alemana, Italia y Suecia no lo tienen.

Dentro de la UE25, el salario mí­nimo varí­a desde los 116 Euros de Letonia hasta los 1467 Euros de Luxemburgo (eso es un factor 1:13). En los paí­ses candidatos, el salario mí­nimo es de 72 Euros en Rumaní­a, 77 Euros en Bulgaria y 240 Euros en Turquí­a. A efectos comparativos, en Estados Unidos, el salario mí­nimo Federal es de 666 Euros, si bien un buen número de estados tienen un salario mí­nimo superior.

Salarios mí­nimos en Paridad de Poder Adquisitivo (PPA)

Cuando lo expresamos en términos de Paridad de Poder Adquisitivo (PPA), el ranking de salarios mí­nimos casi no se ve afectado. No obstante, las diferencias entre paí­ses disminuyen. La diferencia entre Letonia y Luxemburgo se reduce de un factor 1:13 a un factor 1:5. Todos los nuevos estados miembros más Grecia y España presentan un salario mí­nimo superior cuando eliminamos las diferencias en los niveles de precios.

Salarios mí­nimos en Europa
Figura 1: Salarios mí­nimos en la UE, paises candidatos y EEUU, enero 2005, en euros y PPA

Fuente: Eurostat, 2005

Salarios mí­nimos en el perí­odo 1999 – 2005

Los salarios mí­nimos, en euros, han aumentado entre un 13 y un 44% desde 1999 (entre un 9 y un 43% en términos PPA). En Bélgica, Francia y el Reino Unido, el aumento es superior en términos PPA que en euros. Por otra banda, en España, Luxemburgo, Paí­ses Bajos y Portugal el aumento en euros es superior al aumento en términos PPA.

Comparando la tasa de crecimiento anual de los salarios mí­nimos con la evolución de los precios al consumo observamos dos tendencias claramente diferenciadas dentro de la Unión Europea: en primer lugar una relativa mejora de la calidad de vida en algunos paí­ses y por otro lado un relativo deterioro o estancamiento de la calidad de vida en otros. [1]

En los últimos años ha habido una relativa mejora de la calidad de vida en la República Checa, Estonia, Letonia, Malta, Paí­ses Bajos, Eslovenia, Eslovaquia, Reino Unido, Bulgaria y Rumaní­a. Por otro lado, Bélgica, Grecia, España, Francia, Irlanda, Lituania, Luxemburgo, Hungrí­a, Polonia y Portugal han experimentado un deterioro en el nivel de calidad de vida en los últimos años.

Diferencias en los mercados de trabajo

Podemos observar grandes diferencias en las estructuras de los mercados de trabajo a través del porcentaje de trabajadores con el salario mí­nimo a cada paí­s. En Estonia, el 6,4% de los trabajadores reciben el salario mí­nimo, en Hungrí­a el 6,4%, en Lituania el 10,2%, en Rumaní­a el 12,2%, en Francia el 13,4%, en Letonia el 13,6% y a Luxemburgo el 16,9%. En la banda baja encontramos Eslovaquia, España, Malta, Reino Unido, República Checa, Paí­ses Bajos, Eslovenia e Irlanda con porcentajes de trabajadores que reciben el salario mí­nimo entre el 0,4% y el 3,1%. a los Estados Unidos este porcentaje es del 1,4%.

En la mayorí­a de paí­ses, el porcentaje de mujeres entre los receptores del salario mí­nimo es superior al de hombres con la excepción de Hungrí­a donde el porcentaje de hombres es un 38% superior al de mujeres y Letonia donde ambos porcentajes son iguales. En Rumaní­a, Estonia y Luxemburgo los porcentajes de mujeres perceptoras del salario mí­nimo son entre un 17% y un 43% superiores a los de los hombres.

Salario mí­nimo y salario medio

El salario mí­nimo se sitúa entre el 32% y el 55% del salario medio a los sectores industria y servicios. En este aspecto podemos establecer dos grupos. El primero, formado por Estonia, Eslovaquia, Polonia, Reino Unido, España, República Checa, Lituania, Letonia, Rumaní­a, Hungrí­a y Bulgaria, donde el salario mí­nimo es inferior al 42% del salario medio. Y un segundo grupo, formado por Eslovenia, Paí­ses Bajos, Luxemburgo y Malta, en los que el salario mí­nimo es superior al 45% del salario medio.

Fuente:
Pierre
REGNARD
; Statistics in focus — POPULATION AND SOCIAL CONDITIONS. 7/2005 Eurostat

Documento terminado el: 1.08.2005
Datos extraí­dos el: 15.04.2005
ISSN 1024-4352
Número de catálogo: KS-NK-05-007-EN-N
© European Communities, 2005

Más enlaces:
EUROSTAT
Website/Population and social conditions/Labour market/Earnings and labour costs/Minimum wages/Monthly minimum wages

EUROSTAT
Website/Population and social conditions/Labour market/Earnings and labour costs/Minimum wages/Proportion of full-time employees with earnings on the minimum wage

EUROSTAT
Website/Population and social conditions/Labour market/Earnings and labour costs/Minimum wages/Minimum monthly wage as a proportion of average monthly earnings in industry and services

[1]: Se considera como mejora cuando la tasa de crecimiento anual del salario mí­nimo es superior al aumento del nivel de precios, estabilidad cuando las tasas de crecimiento son idénticas y deterioro cuando la tasa anual de crecimiento del salario mí­nimo es inferior a la tasa de crecimiento de los precios al consumo.

Espanya és més rica…

La setmana passada les notí­cies que van centrar l’actualitat econòmica van ser d’una banda la xifra record de beneficis de les empreses cotitzades a l’IBEX-35 i de l’altra la revisió de les xifres de la comptabilitat nacional que eleven el PIB.

Les dues notí­cies ens porten a observar que és cert que Espanya és més rica i creix més del que deien fins ara les xifres oficials. Clar que, de fet, no conec a cap economista a qui hagi sorpres aquesta revisió a l’alça ja que és ben coneguda per tothom la importí ncia de l’economia submergida en aquesta paí­s.

Ha augmentat el PIB, però els espanyols no som més rics, el PIB per cí pita només ha augmentat lleugerament. Això s’explica perque Espanya estí  augmentant en població (de fet és en gran part grí cies a la incorporació d’aquesta immigració a les dades del PIB que s’ha produït aquest augment).

Si desagreguem el PIB observem que la aportació dels salaris a la riquesa nacional ha disminuït, mentre que com veiem en l’altra notí­cia de la setmana, els beneficis empresarials es situen en xifres records. és a dir, que és cert que Espanya és més rica, però ni els espanyols som més rics ni aquesta riquesa és reparteix equitativament i cada cop augmenten més les diferències entre rics i les classes treballadores.

Aquesta disminució de la riquesa aportada pels salaris és en bona part per la incorporació a les dades del PIB dels sous dels immigrants que són més baixos de mitjana que els dels nacionals i fan tirar les estimacions a la baixa. Això també explica la revisió a la baixa dels Costos Laborals Unitaris (CLU), que fins ara no recollien que bona part del treball d’aquest paí­s es fa en sistuacions irregulars i amb salaris molt baixos. Convindria recordar aquests baixos CLU la propera vegada que sentim dir a les empreses transnacionals i a les organitzacions patronals que els costos de producció a Espanya són massa elevats, que els treballadors espanyols no són competitius i que han de traslladar la producció als països de l’est perque sigui rentable.

Potser aquesta falta de competitivitat és causa del poc creixement de la productivitat que ha experimentat Espanya en els últims anys. Segons l’OCDE, Espanya és, després de Mèxic, l’economia dels 30 països més desenvolupats que amb un menor creixement de la productivitat en els últims 10 anys. Espanya no pot vanagloriar-se del creixement experimentat en els últims 25 anys, aspirar a convertir-se en un paí­s important dins de la Unió Europea i al mateix temps voler continuar amb el seu model de desenvolupament basat en sòl i mí  d’obra barat per a les empreses i sol, paella i alcohol barat per als turistes.

Potser seria hora que deixéssim de culpabilitzar els treballadors (el salari mitjí  a Espanya estí  per sota el 70% de la mitjana europea i tot i això han d’aguantar congelacions laborals i allargament de l’horari laboral si volen conservar la feina!) i que les empreses i el sector públic féssin els deures en matèria d’infraestructures i innovació tecnològica que permeti augmentar la productivitat abans no ens quedem sense teixit industrial.

3.500 milions més per al Fons de reserva de la Seguretat Social

Segons llegeixo avui a la premsa, a la reunió del Consell de Ministres d’avui s’aprovarí  una dotació de 3.500 milions d’euros al Fons de reserva de la Seguretat Social. Amb la dotació d’avui el fons constituït l’any 2000 atresora ja 23.083 milions d’euros (2,9% del PIB) i podria finançar els pagaments de 5 mensualitats del sistema de pensions. Les previsions per a finals del 2005 era que el fons ascendí­s a 25.000 milions d’euros però donat l’increment que s’aprovarí  avui gairebé amb tota seguretat s’acabarí  superant aquesta xifra.

També avui, el ministre d’assumptes social, Jesús Caldera, podria comunicar el superí vit obtingut per la Seguretat Social al 2004 que seria superior a l’1% del PIB.

Llegeixo també que el consell de ministres vol autoritzar a la Tresoreria General de la Seguretat Social a gestionar el fons, però no veig clar que això sigui possible sense una reforma de l’actual Llei de Regulació del Fons de Garantia de la Seguretat Social i, si bé el PSOE va anunciar que la reformaria fa ja més d’un any, no crec que sigui una decisió que hagi de pendre el consell de ministres sinó que hauria d’haver-hi un debat públic.

Algunes dades del Fons de Garantia de la Seguretat Social:
Data de creació: any 2001
Aportació 2005: 3.500 milions d’euros
Total acumulat a febrer del 2005: 23083 milions d’euros

Aportacions fins a 30/12/2004: 18.192,13 milions d’euros
Rendiment net generat pel fons: 1.390,72 milions d’euros (7,64%)
Inflació perí­ode 2000-2004: 13,1%
Rendiment net descomptat l’efecte de l’inflació: -5,46%

Composició del fons: 95,2% actius financers de titularitat pública espanyola i 4,8% deute públic de països membres de la UE.

Si bé, l’existència d’un Fons de Garantia de la Seguretat Social (FGSS) és una bona idea, ja que d’aquesta manera els excedents de la Seguretat Social generats pels treballadors romanen en el sistema i no són utilitzats per finançar altres partides pressupostí ries com eren utilitzats en el passat, hi ha molts motius per ser crí­tics amb el fons.

  • A causa dels baixos tipus d’interès els rendiments del fons són escassos i el rendiment real (interès nominal menys inflació) és negatiu.
  • La Llei Reguladora del FGSS estableix uns requisits molt estrictes per a la seva utilització. “Només en circumstí ncies de dèficit estructural del sistema contributiu de la SS i mai podrí  excedir el 3% de la despesa total en pensions contributius i despeses associades” (Llei 28/2003). Així­ doncs, tampoc serviria de gaire per evitar una hipotètica crisi del sistema
  • Un dels objectius del FGSS era evitar que amb el superí vit de la SS es financessin altres partides pressupostí ries (prí ctica habitual en el passat i que suposava que mentre es dedicaven recursos dels treballadors a finançar partides que haurien de ser finançades via impostos generals, hi havia/ha molts/moltes pensionistes per sota el llindar de la pobresa). El FGSS no només no evita això sinó que ho legitima, ja que com que el FGSS només pot invertir en deute públic (la major part espanyol) doncs és una manera encoberta de continuar finançant la resta de despesa pública (ara, això sí­, almenys elgovern paga un cost per a utilitzar aquesta fon de finançament, però com que aquests rendiments han de reinvertir-se en deute públic doncs ja tornem a ser alcomençament del cercle…). Caldria, a més, veure com es compagina aquest augment continu de deute públic amb el compliment del pacte d’estabilitat i creixement dela UE.
  • Més de la meitat dels pensionistes catalans (53%) estan per sota el llindar de pobresa (any 2001). Com podem argumentar davant d’aquests ciutadans destinar milers de milions a un fons per a contingències futures? és que no són prou importants? A més si el rendiment del FGSS en termes reals és negatiu no seria més útil utilitzar aquest excedent per a augmentar les pensions o qualsevol altre tipus de prestació social ara i no quedar-se mirant com el fons és desvaloritza?
  • Estableix un pont cap a un sistema de pensions basat en la capitalització, cosa que és innacceptable tant des del punt de vista redistributiu i de justí­cia social intra- i intergeneracional. El model de capitalització obre les portes a la privatització del sistema de pensions i vista la experiència del paí­s ofert com a model pels partidaris d’aquest sistema (Xile) no sembla un bon model a imitar.
  • Actualment el FGSS inverteix només en actius de titularitat pública, però un cop dins d’un sistema de capitalització, només caldria un canvi molt sutil en la legislació per obrir les possibilitats d’inversió a tot tipus de tí­tols financers públics o privats incloent-t’hi tí­tols de renda variable com ara les accions borsaries amb el risc que això suposa (i aquesta mesura ja ha estat proposada per a la futura reforma de la llei que regula el fons!).
  • Si de debò es vol augmentar l’estabilitat del sistema de pensions (recordem que en l’història recent d’aquest paí­s, amb excepció de 4-5 anys, el sistema ha presentat cada any superí vit) davant de crisis econòmiques, el que caldria és millorar el mercat de treball. Millorant el mercat de treball (creant, això si, treballs de qualitat) augmentarien les cotitzacions a la seguretat social i amb això els ingresos del sistema. Una de les reformes que vol impulsar el PSOE és que el FGSS es pugui utilitzar per a dur a terme reformes del mercat de treball. Cal vigilar molt d’aprop això, si finalment s’aprova aquesta reforma, ja que en els últims anys sembla que les úniques mesures possibles per a fomentar l’ocupació consisteixen el la reducció (o exempció) de cí rregues socials per als empresaris i en fomentar treballs temporals o a temps parcial que engrossen les estadí­stiques d’ocupació però que aporten molt poc al sistema de la Seguretat Social.
  • Altres propostes més agosarades serien el finançament del sistema de pensions mitjançant els impostos generals (d’aquesta manerales pensions no es pagarien exclusivament amb impostos sobre el treball com són les cotitzacions socials sinó també amb impostos sobre els rendiments del capital) o bé la substitució de les prestacions socials per una Renda Bí sica universal.

ACTUALITZACIÓ: Adjunto el nota de premsa del Consell de Ministres referent a aquest anunci.
Continua la lectura de 3.500 milions més per al Fons de reserva de la Seguretat Social

Sobre parlaments…

Fa uns dies vaig escriure unes reflexions sobre el paper de les constitucions. Avui vull reflexionar sobre els parlaments.

La sobirania d’un territori emana directament dels seus ciutadans, per tant, un parlament en tant que la representació directa de la ciutadania, és el mí xim exponent de la sobirania nacional d’un territori. Tradicionalment, per motius pragmí tics, el poder executiu és delegat pel parlament en el govern (en alguns casos, el govern o el president són també escollits directa o indirectament pels conciutadans) i el parlament conserva el poder legislatiu. El poder executiu, en tant que s’encarrega d’implementar les lleis, estí  supeditat al legislatiu. Aquí­ apareix doncs una altra de les funcions del parlament, exercir el control del poder executiu.

Ara observem el que passa a la Unió Europea. Tenim un Parlament Europeu, que com hem dit és la mí xima representació del poble europeu, però té unes competències legislatives limitades. Per altra banda, tenim la Comissió Europea, que regenta el poder executiu, formada per 25 comissaris que vetllen cadascú en benefici del conjunt d’europa en una í rea determinada i són proposats a raó d’un comissari per a cada estat membre. La Comissió ha d’esser acceptada per al parlament, però com he vist recentment el parlament no ha tingut prou força i ha acabat acceptant una comissió en la qual una comissí ria (Neelie Kroes) estí  sota sospita de tenir forts vincles amb el sector privat en el seu í mbit d’acció, un altre (Jacques Barrot) fou declarat culpable de desviar diners públics al finaçament del seu pròpi partit i tres comissí ris més han variat respecte la proposta inicial a causa de sospites sobre la seva competència i en veures involucrats en escaldols als seus respectius països. I la única concessió de la Comissió ha estat retirar Rocco Butiglione per les seves declaracions públicques sobre l’homosexualitat.

Estariem disposats a tenir uns governants així­ al nostre paí­s? I perquè passa això a la UE?
Doncs perquè a la UE, el poder no resideix en el ciutada, i per tant en el parlament, sinó en els estats. és en les cimeres de caps d’estat i en els consells de ministres on es decideixen els següents passos de la UE (CIG de Lisboa, Copenhaguen, Laeken, Niça…). El parlament doncs queda relegat només a un paper “consultiu” i al seu paper legitimador donant aparença d’una democrí cia que queda clar que brilla per la seva absència.

és aquesta la Unió Europea que volem?

Or negre a preu d’or?

Aquest és el primer d’una sèrie d’escrits sobre el petroli que aniré publicant aquí­. I és que aprofitant que el preu del cru és noticia em sembla oportu escriure sobre les causes d’aquest augment de preus i sobre el model energètic atual.

Or negre a preu d’or?
Aquests dies el preu del petroli omple pàgines i pàgines de diaris i revistes especialitzades. Moltes son les causes que expliquen aquesta tendència alcista que porta els preus del cru a màxims històrics cada dia. Potser la que tenim tots més en ment és la guerra d’lraq. Els nombrosos atacs contra interessos americans a l’Iraq creen molta incertesa sobre el futur i ja se sap que en situacions d’incertesa els preus pujen.

Pero no n’hi ha prou amb això per explicar la situació actual. Les importacions de petroli han augmentat un 40% en l’ultim any a la Xina (i es preveu que el ritme de creixement del consum de petroli augmenti encara més durant els propers anys) i tambe es preveu un augment de la demanda a l’India i als Estats Units. Aquest augment de la demanda fa insuficient la mesura de l’OPEP d’augmentar la produccio de cru per frenar l’escalada de preus i col·labora a mantenir el preus per sobre dels 40 $.

Es podria pensar que la solució és senzilla, només cal que l’OPEP augmenti més la producció. Hi ha pero tres motius que no ho permeten: El primer la mateixa naturalesa de l’OPEP que no és més que un càrtel (una associació de productors units per mantenir alts els preus). El segon és el fet que molts paisos productors estan al lí­mit de la seva capacitat de producció, és a dir, amb la infrastructura actual no poden extreure més barrils de petroli dels que extreuen actualment. El tercer és el component especulatiu. El mercat del petroli, com qualsevol altre mercat és susceptible a l’especulacio i hi ha analistes que afirmen que actualment hi ha una prima especulativa de més de 10 $ ! I és que qualsevol mercat a l’alça és tant temptador per als qui busquen el benefici fàcil…

(Continuarà…)