Por 15 pesetas, ordene de más a menos violentos los siguientes hechos:

a) Disparar una pelota de goma a un manifestante
b) Rociar con espray la gabardina de la diputada Tura
c) Gritar y obstaculizar el paso a la diputada Geli
d) Desahuciar a un parado estructural

Font: Adrian Crespo

El Grito o La Crisis (Sr.Plástiko VS Munch)

Font: Plastikart.blogspot.com

why call it tourists season if we can’t shoot them

Pancarta en una casa okupa a Barcelona (prop del Parc Güell)

Mapa d’estacions (amb informació de la disponibilitat de bicicletes inclosa) del servei de bicing en format KML (el que s’usa per al Google Earth o per al Google Maps entre altres). S’actualitza cada minut.

Arixu KML: http://b.jordeu.net/b2.kml
Enllaç per a Google maps: http://maps.google.com/maps?q=http:%2F%2Fb.jordeu.net%2Fb2.kml
Enllaç per al Google Earth (s’autoactualitza sol): http://b.jordeu.net/b.kml

Tot això grí cies a la feina d’en Jordi Deu. Si els responsables del bicing tinguéssin una ment més oberta posarien les dades del servei direcatment a disposició del públic d’on en podrien sortir aplicacions de bén segur interessants (i com a mostra: BicingMobile).

Font: http://sobrebicing.com/smf/index.php?topic=17.msg51#msg51

Fa cosa de quatre anys vaig llegir una columna en la qual l’autora explicava que li succeí­ en preguntar a uns amics estrangers que tornaven a Barcelona després d’un temps com havien trobat la ciutat. La sorpresa va ser quan aquests van respondre-li que havien trobat una ciutat al lí­mit. Una ciutat al lí­mit de la població que pot gestionar, un transport públic al lí­mit, incapaç de controlar la contaminació ambiental i acústica, amb un serveis públics al lí­mit, amb una inseguretat creixent i amb una capacitat de recepció de visitants també al lí­mit.

Quatre anys després el col·lapse del servei de rodalies de RENFE dia si i dia també causa greus problemes de mobilitat deixant de banda l’incertesa i l’angoixa que genera no saber l’hora d’arribada a la feina o a casa a l’acabar la jornada laboral amb els problemes de conciliació de la vida familiar i laboral que això suposa. Els greus problemes de capacitat i gestió de l’aeroport fan que cada trajecte en avió en converteixi en una aventura no ja sobre quan i com arribarí s a la destinació sinó si tindrí s la sort que amb tu ho faci també l’equipatge! Els col·lapses a les autopistes i carreteres catalanes com a resultat d’una xarxa de transport públic insuficient i la poca confiança que aquest genera i que han disparat ja totes les alarmes mediambientals arran dels elevats nivells de contaminació que generen. Però fins i tot aquells que tenen la sort de poder-se desplaçar habitualment a peu o en bicicleta poden lliurar-se d’aquesta situació de col·lapse generalitzat. La recent apagada elèctrica a Barcelona ha posat de relleu l’enorme fragilitat de les infraestructures elèctriques del paí­s que es suma a les recurrentment criticades infraestructures de telecomunicacions (telefonia, telefonia mòbil i internet).

Es evident que després de quatre anys s’ha sobrepassat aquest lí­mit. Evidentment les causes immediates d’aquests col·lapses les hem de buscar en la deixadesa i la manca d’inversions en infraestructures (especialment en manteniment) en els últims 15 anys. Però aquesta falta d’inversions en els serveis públics respon d’una banda a la tendència privatitzadora i al model de ciutat i de paí­s que es pretén.

En els últims 15 anys hem estat espectadors del procés de privatització (i liberalització) de bona part dels serveis públics (Repsol, Telefonica, Iberia, Endesa…). L’argument era que aquelles empreses públiques eren ineficients i que la gestió privada proporcionaria un millor servei. A l’hora de la veritat però aquestes empreses s’han dedicat a perseguir el mí xim benefici fixant unes tarifes que en molts casos figuren entre les més altes d’Europa i retallant al mí xim les despeses (les despeses de manteniment s’enten, ja que al mateix temps augmenten enormement les despeses en publicitat fruit de l’aparició de nous competidors i les depeses en compres d’altres empreses especialment de cara a la seva expansió internacional). Però fins i tot aquells serveis públics que no s’han privatitzat (perquè no són rentables) s’han vist influïts per la lògica del mercat i alguns d’ells estan patint processos de privatització encoberta externalitzant i subcontractant a empreses privades el major nombre de tasques possibles (és el cas de la sanitat, per exemple) i altres han interioritzat els criteris de racionalització i gestió privada (com ara RENFE que prioritza l’Alta Velocitat, molt més rendible, enfront dels nuclis de Rodalies).

Per altra banda, no podem separar la situació actual del model de ciutat, i també de paí­s, que es pretén. Des que els Jocs Olí­mpics van situar Barcelona i Catalunya al mapa s’ha perseguit un model de ciutat i de paí­s basat en atreure cada vegada més i més visitants potenciant l’oferta turí­stica però també a base de captar grans esdeveniments, fires i congressos. En conseqüència totes les polí­tiques han perseguit promocionar i connectar Barcelona amb el món posant-la completament al servei del visitant oblidant que Barcelona té també ciutadans i que aquests haurien de tenir també el dret a poder gaudir de la seva ciutat.

Cal recuperar la ciutat per als ciutadans, fer que sigui un lloc d’on no n’hagin de marxar els joves a causa dels problemes d’habitatge i els no tan joves cercant una mica de tranquil·litat i descans. Cal recuperar les inversions públiques que no s’han fet en els últims anys però sobretot cal planificació per a evitar que s’actuï només a batzegades quan hi ha un gran esdeveniment o quan, com ara, la situació es tan insostenible que cal una actuació urgent i per a fer que el sector privat s’adeqüi a les necessitats socials tenint en compte el model de ciutat i de societat que volem. Cal també canviar les prioritats d’aquestes actuacions públiques per tal que aquestes s’orientin a facilitar que els propis ciutadans es puguin desenvolupar plenament. No es tracta de tancar la porta als visitants sinó que en comptes de centrar-se en atraure més i més visitants per a que després els beneficis que reporten aquests es distribueixin per a la societat cal que els ciutadans puguin dur a terme els sues projectes vitals a la ciutat i que els visitants vinguin a contemplar a més dels atractius turí­stics una ciutat en la que vingui de gust viure-hi.

Podeu llegir l’article inspirador aquí­: Miren Etxezarreta – Barcelona al lí­mite

Tí­tol: Raval, Raval
Direcció i guió: Antoni Verdaguer.
Paí­s: Espanya.
Llengua: castellí , catalí , í rab, urdu, portuguès, francès, anglès, wolof (senegalès)
Any: 2006.
Durada: 91 min.
Gènere: Ficció-Documental.
Interpretació: Gonzalo Vallés (Aurelio), Chahrazad Rkayna (Chahrazad), Neumann Benrahou (Alí­), Cristina Giorgi (Cristina), Benet Rossell (Benet), Amin Yousaf (Javed), Iassin Yousaf (Javed), Juana Narváez (Vanessa), Nadia Medina (Nadia), Karim Rudani (Karim), Mariano Verdú (Mario), Rosario Bibiloni (Maruja).
Producció: Joan Bosch.
Música: Carles Cases.
Fotografia: Rai Loda.
Fitxa IMDB: Raval, Raval

Finalment després de molt de temps ha vist la llum Raval, Raval, una pelí­cula de Antoni Verdaguer que retrata la vida al barri barceloní­ del Raval a partir de les petites històries dels seus habitants. Jo vaig poder-la veure fa temps, amb el tí­tol de BCN-08001, entre amics grí cies a un amic, d’un amic…. del director i en va fascinar. Finalment ha superat totes les dificultats de distribució i ara tothom pot gaudir-ne al cinema. En definitiva, no pèrdeu la posibilitat de veure-la.

El barrio del Raval de Barcelona es el escenario donde todos los conflictos de la ciudad contemporánea se ponen en juego. Raval,Raval… es también el tí­tulo de esta pelí­cula: un film coral, una mirada de autor, directa, una historia de ficción en clave documental sobre la vida cotidiana en el barrio. El punto de partida argumental son las pequeñas historias de sus habitantes. Estos fragmentos de realidad constituyen el relato de Raval: una mirada sin prejuicios y original sobre el dí­a a dí­a en el corazón de Barcelona.

I per acabar una ressenya millor que la meva…: La mirada del veí­ artista: ‘Raval, Raval’ (Antoni Verdaguer, 2006)

La setmana passada vam anar amb la Natalia a veure Un enemigo del pueblo. Des de la meva estada per terres noruegues que tenia ganes de conèixer millor les obres d’Ibsen i la publicitat era força bona ;)

L’obra ens va sorprendre gratament. Es tracta d’una versió adaptada als temps que corren, un temps en el qual els mitjans de comunicació i la “societat civil” tenen un poder que no crec que Ibsen pogués arribar-se a imaginar. Un temps en el qual democrí cia i demagògia semblen ser sinònims i anar a contra corrent, en contra d’allò establert, en contra del que es considera d’interès general, potser no mereix les reaccions violentes que Ibsen va preveure però si altres maneres més subtils i igualment eficients de marginació, rebuig i menyspreu.

Una obra sobre el coste de airear la verdad cuando es odiosa: ser señalado como traidor por la sociedad en la que se quiere vivir. Solo ante el peligro, poniendo en riesgo incluso a su familia, el doctor Stockmann se enfrenta a polí­ticos, a periodistas y a la mayorí­a de sus vecinos, los cuales olvidan sus diferencias para sostener contra el disidente una gran mentira y para marcarlo como el enemigo común.

Fitxa Tècnica

Tí­tol: Un enemigo del pueblo
Tí­tol original: En Folkefiende (nourec)
Autor: Henrik Ibsen
Any: 1882
Producció: Centro Dramático Nacional
Teatre: Teatre Tí­voli
Representació: 27 d’abril del 2007 (11-29 abril 2007)
Llengua: Castellí 
Versió: Juan Mayorga
Direcció i escenografia: Gerardo Vera
Vestuari: Alejandro Andújar
Ajudant d’escenografia: Silvia de Marta
Música: Luis Delgado
Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo (AAI)
Diseny de projeccions: ílvaro Luna

Repartiment (per ordre alfabètic)

Billing Ester Bellver
Peter Stockmann Enric Benavent
Capitán Horster Paul Berrondo
Ciudadana IV Mí­riam Cano
Cámara 2 Nacho Castro
Ciudadano II Paco Déniz
Ciudadano VI J. L. Dí­az Rupérez
Hovstad Israel Elejalde
Cámara 1 Sandra Ferrús
Kat Stockmann Elisabet Gelabert
Ciudadano III Emilio Gómez
Ciudadano V Daniel Holguí­n
Morten Stockmann Abrahan Lausada
Aslaksen Chema de Miguel
Petra Stockmann Olivia Molina
Señora Lamstad Inma Nieto
Thomas Stockmann Francesc Orella
Morten Stockmann Adrián Portugal
Ciudadano I Sergio Sánchez
Ciudadana VII Mª Carmen San José
Borracho Pablo Vázquez
Kul Walter Vidarte

Ciutat i poder. Qui mana a Barcelona?, aquest és el tí­tol del darrer número de la revista Carrer que edita la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB).

La revista Carrer compleix 15 anys i 100 números i ho fa amb un especial doble número dedicat a analitzar les relacions entre el poder i la ciutat. Pots demanar el teu exemplar a la FAVB, als punts de distribució habituals o descarregar-lo en format PDF: Carrer número 99-100 Ciutat i poder. Qui mana a Barcelona?

Vull destacar especialment aquest darrer número, molt útil per entendre les complexes relacions que sorgeixen dins la ciutat, però també vull aprofitar aquest aniversari per felicitar a tota la gent que fa possible la tasca de la FAVB i del Carrer.

El eje del mal es el capital.

Graffiti al barri de la ribera de Barcelona

No podemos volver a casa por navidad porque todaví­a no nos hemos marchado
de ella.

Aquest és el lema d’una manifestació simultí nia en protesta per la situació de l’habitatge convocada per al proper 23 de desembre a moltes ciutats de l’estat espanyol.

Tenemos que hacernos oir, todos juntos somos mas fuertes!

RAZÓN:
Después de la primera sentada por una vivienda digna se han convocado muchas otras, todas ellas desorganizadas y disgregadas en unas pocas ciudades.
Este es un problema a nivel nacional, es por eso que se convoca una Macro-Maniestación, no una macro-sentada, para el SABADO 23 DE DICIEMBRE A LAS 17:00 HORAS, se convoca con tanta antelación para que se difunda lo máximo posible, se ruega a todo el que reciba este mensaje que lo difunda de todas las formas que se le ocurran, panfletos, mails, foros de internet, cartas a los medios de comunicación, a todo tipo de asociaciones…

COMO SE REALIZARí:
Esta manifestación se hará en forma de marcha cortando el tráfico por las principales calles de España ya que ha quedado claro que las simples sentadas no son atendidas, aunque nunca se abandonará el espí­ritu pací­fico con el que esta iniciativa ha nacido. Si la policí­a detiene la marcha, se volverá al punto inicial pací­ficamente, sin enfrentamientos, y se esperará a que se pueda reanudar, en el caso de no poder hacerse, se convertirá en una sentada mas pero se habrá llamado mas la atención.

Debido a las fechas navideñas de la MACRO-MANIFESTACIÓN el slogan principal será: “No podemos volver a casa por navidad porque todaví­a no nos hemos marchado de ella.”

CIUDADES CONVOCADAS: (Si la tuya no está ponla)
- Madrid: Puerta del Sol
- Barcelona: Plaça Catalunya
- Zaragoza: Plaza del Pilar
- Salamanca: Plaza Mayor
- Valladolid: Plaza Mayor
- Pamplona: Plaza del Castillo
- Vigo: Puerta del Sol
- Alicante: Plaza del Ayuntamiento
- Elche: Plaça Baix
- Collado Villalba (Madrid): Plaza del Ayuntamiento
- A/La Coruña: Plaza de Maria Pita
- Toledo: Plaza de Zocodover
- Córdoba: Plaza de las Tendillas
- Palencia: Plaza Mayor
- León: Plaza de San Marcelo
- Bilbo: Plaza del Teatro Arriaga.
- Granada: Fuente de las Batallas
- Badajoz: Plaza de San Francisco
- Málaga: Plaza de la Constitución
- Sevilla: Plaza Nueva
- Valencia: Plaza de San Agustí­n
- Albacete: Plaza del Altozano