La justicia en España limita al norte con las torturas de Guantánamo, al sur con los campos de refugiados del pueblo saharaui, al este con los bombardeos con fósforo blanco sobre los civiles de Gaza y al oeste con el Chile de Pinochet, el de la picana y las mujeres violadas por perros. Nuestra nueva justicia es ahora cómplice de estos crí­menes: mirará hacia otro lado porque así­ lo aprobó hace unas horas el Congreso de los Diputados. Al fin llegó el consenso: el PSOE y el PP –junto con la derecha nacionalista– votaron un recorte a la justicia universal que acaba con el molesto concepto, tan simpático cuando juzga a tiranos de paí­ses pobres, tan incómodo cuando husmea en las cloacas de las potencias amigas. Universal, para el Congreso, es algo así­ como el mapamundi de Bilbao y significa que haya un español entre las ví­ctimas. El universo se reduce a España y poco más. Cosas del hecho planetario.

Con esta reforma, el Congreso da la espalda a las ví­ctimas, pero también a los acuerdos internacionales que ha firmado España en los últimos años: el Convenio contra el Genocidio, la Convención contra la Tortura o la de Ginebra, entre otros. La justicia universal no fue un invento del dí­scolo Garzón sino consecuencia de una sentencia del Tribunal Supremo –ratificada después por el Constitucional– sobre el genocidio en Guatemala, que estableció que estos acuerdos estaban para cumplirlos. Hoy es un dí­a de luto porque la injusticia no conoce fronteras y hay determinados crí­menes que no atentan contra un pueblo sino contra toda la civilización. La injusticia ha ganado terreno. Desde hace unas horas, los derechos humanos en España son sólo para los humanos con pasaporte español.

I. Escolar (25/06/2009)

Font: Escolar.net

Espectacular i esgarrifadora infografia la que presenta avui (16/01/2009) el diari Público sobre la masacre israeliana a Gaza. S’inicia a la portada amb una tira de sí­mbols representant les ví­ctimes del conflicte, primer les israelianes (13) i després les palestines…. i calen fins a 56 pí gines (totes les del diari!) per a cobrir les 1004 ví­ctimes palestines mortals confirmades a dia d’avui.

Las dos caras de la tragedia humana en Gaza (Publico 16-10-2008)

El servei de notí­cies de la BBC publica aquest titular Earth ‘not at risk’ from collider. No vull entrar en discutir si l’accelerador de partí­cules és perillós o no. però titulars com aquests (menció especial mereixen les “cometes”) o frases com les següents transmeten qualsevol cosa menys el missatge de seguretat que pretenen donar.

Our planet is not at risk from the world’s most powerful particle physics experiment, a report has concluded.

“The most exciting thing of all is we have absolutely no idea what will happen until we switch it on.”

Via: Hicksdesign.co.uk

Repassant la Llei 41/2007, de 7 de desembre  de Regulació del Mercat Hipotecari un es troba amb la sorpresa de la que a la disposició adicional setena s’estableixen tota una sèrie d’incentius fiscals per a l’esdeveniment de la 33a Copa Amèrica València 2009. Costa d’entendre que s’hagi inclòs en una llei de reforma del mercat hipotecari a no ser que el que es pretenia era que això passés desapercebut (cosa que no té massa sentit tampoc).

El que és rellevant però és que queda molt clar a qui beneficia aquest esdeveniment (i és un exemple de tots els grans esdeveniments que es celebren arreu i que es diu que portaran un gran benefici per a la ciutat/regió que els acull). Mirant les mesures es veurí  que aquest tipus d’esdeveniments només serveixen per a obtenir enormes guanys per a les entitats promotores, organitzadoes i col·laborades; beneficis, els quals són, a més, lliures d’impostos. Un cop més ens trobem davant d’una actuació del sector públic subordinant-se al sector privat quan no una transferència directa de recursos.

A continuació la llista d’incentius fiscals:

• Concessió de visats, autoritzacions de treball i residència i targetes de residència en règim comunitari per a participants, organització i familiars d’ambdós.
• Homologació de carnets de conduir per al personal vinculat a l’esdeveniment.
• Facilitats duaneres per a importacions de tipus temporal.
• No s’exigirí  la matriculació de tot tipus d’embarcacions relacionades amb l’esdeveniment.
• Exempcions fiscals:
  • Quotes de la Seguretat Social per a personal contractat per la entitat organitzadora.
  • Impost de Societats per a les entitats constituïdes per a l’esdeveniment, l’organització i els equips.
  • Les entitats sense í nim de lucre constituïdes per a l’esdeveniment seran considerades beneficiaries de mecenatge i tindran beneficis fiscals.
  • El Consorci Valencia 2009 serí  considerat també entitat beneficiaria de mecenatge.
  • Les aportacions dels sponsors i patrocidadors seran deduibles fiscalment en considerar-se un esdeveniment d’interès general.
  • Bonificació entre el 65 i el 100% de la base impositiva de les Rendes del treball (IRPF) dels no residents.
  • Beneficis en matèria d’honoraris i arancels notarials i registrals
  • Impost de successions i donacions
  • Exempció de taxes:
    • taxa per ocupació del domini públic portuari
    • taxa per utilització especial de les instal·lacions portuaries
    • taxa de buc
    • taxa d’embarcacions esportives i d’esbarjo
    • taxa de passatge
    • taxa de mercaderies
    • taxa per l’aprofitament especial del domini públic en l’exercici d’activitats comercials, industrials i de serveis
    • taxa per serveis generals
    • taxa per senyalització marí­tima
    • taxa general d’operadors de telecomunicacions
    • taxa per numeració telefònica
    • taxa per reserva del domini públic radioelèctric
    • taxa per comunicacions
    • cí nons en relació amb l’ocupació o aprofitament del domini públic maritim terrestre estatal en vitut d’una concessió o autorització
    • taxa com a contraprestació d’activitats realitzades per l’administració
    • taxa per l’ús privatiu o aprofitament especial de béns del domini públic estatal
    • taxa per l’ús privatiu o aprofitament especial de béns del domini públic local
    • taxa per prestació de serveis o realització d’activitats administratives de competència local
    • tarifes per serveis portuaris bí sics
    • tarifa per serveis comercials prestats per les autoritats portuaries
    • tarifa relativa al servei de recepció de deixalles generades per les embarcacions
    • constitució de garanties provisionals, definitives i d’explotació.

Font: LEY 41/2007, de 7 de diciembre, por la que se modifica la Ley 2/1981, de 25 de marzo, de Regulación del Mercado Hipotecario y otras normas del sistema hipotecario y financiero, de regulación de las hipotecas inversas y el seguro de dependencia y por la que se establece determinada norma tributaria.

En sales segellades, com en una factoria de processadors per a ordinadors, els pollets que surten de l’ou són monitoritzats atentament. Una mí nega gegantina xucla salmons d’un fiord. Dents metí l·liques devoren camps de gira-sols pansits en el moment adequat grí cies als productes quí­mics. Els pollastres són esmicolats i els porcs esbudellats en segons, mentre que les vaques triguen una mica més: aquesta és l’agricultura d’alta tecnologia i la producció industrial d’aliments.

TV3: El Documental

El cap de setmana passat va ser marcat per una pel·lí­cula i un documental sobre el funcionament de la indústria agroalimentí ria.

Primer Fast Food Nation, pel·lí­cula de ficció basada en el llibre del mateix nom, que revela les interioritats de la cadena de menjar rí pid dels Estats Units i mostra com unes deplorables condicions de treball i la continua cerca del major benefici possible poden arribar tenir efectes sobre la salut. El nostre pa de cada dia, és un documental alemany que mostra com es produeixen els aliments que consumim en unes instal·lacions industrials que semblen tretes d’una pel·lí­cula de ciència ficció i on els humans només fan allò que encara no s’ha inventat cap maquina que ho pugui fer.

Fast Food Nation

Tí­tol: Fast Food Nation
Llengua: Anglès
Any: 2006
Durada: 116 min.
Director: Richard Linklater
Productors: Jeremy Thomas i Malcolm McLaren
Guió: Richard Linklater i Eric Schlosser (llibre)
WWW: Fast Food Nation

Fast Food Nation narra la història de la investigació que inicia un executiu de la principal empresa de menjar rí pid dels Estats Units en assabentar-se que la arn de les eves hamburgueses estí  contaminada. La seva investigació el portarí  a comprendre les conseqüències de l’explotació laboral d’immigrants il·legals no qualificats sota un ritme de treball frenètic que no deixa temps per a poder fer totes les tasques correctament i seguint les normes higièniques bí siques. Arribat a aquest punt de la investigació l’executiu es veu obligat a decidir entre hamburgueses barates o hamburgueses sanes.

El nostre pa de cada dia

Tí­tol: El nostre pa de cada dia
Tí­tol Original: Unser tí¤glich Brot
Any: 2005
Direcció: Nikolaus Geyrhalter
Guió: Wolfgang Widerhofer
Fotografia: Nikolaus Geyrhalter, Gerald Piesch, Konrad Edelbacher, Ludwig Lí¶ckinger
Muntatge: Wolfgang Widerhofer
So: Setefan Holzer, Andreas Hamza, Hjalti Bager-Jonathansson
Col·laboració artí­stica: Maria Arlamovsky
Producció: Nikolaus Geyrhalter, Markus Glaser, Michael Kitzberger, Wolfgang Widerhofer
WWW: Our daily bread
IMDB:Unser tí¤glich Brot
Wikipedia: Our daily bread

El nostre pa de cada dia mostra els llocs de la producció d’aliments a Europa: paisatges plastificats surrealistes, optimitzats pels tractors i les grans mí quines agrí­coles, sales estèrils en freds edificis industrials dissenyats per garantir l’eficí cia logí­stica, mí quines que necessiten materials uniformes per ser processats adequadament. Tot allò que podria semblar sorgit de la ciència-ficció és real. El nostre menjar es produeix en espais espectaculars que difí­cilment arribem a veure mai.

Aquí­ hi ha poc lloc per als humans. Semblen imperfeccions en aquest sistema: petits i vulnerables, malgrat que s’hi adapten de la millor manera que poden, amb indumentí ria higiènica, protectors per a les oïdes i cascs. Els trobem en determinats llocs de la lí­nia de producció, fent els treballs per als quals encara no hi ha mí quines inventades per fer-los. Quan un treballador fa un descans per fer un mos, sembla generar un contrast absurd, però al mateix temps podem veure-ho com una referència sobre l’objectiu real d’aquestes aparentment utòpiques factories.

Un rodatge precí­s fet de continus trí velings ens parla de l’eficí cia del sistema, ens el despulla, el mostra, s’hi acosta amb una barreja de fascinació i horror. El nostre pa de cada dia mostra la producció industrial d’aliments com un reflex dels nostres valors socials: abundí ncia de tot, aconseguida amb rapidesa i simplicitat per uns quants, pocs, especialistes.

Prescindint de narrador i d’entrevistes aclaridores, el film es mostra a la pantalla com un somni inquietant: una mirada escrutadora i insistent, acompanyada de brunzits, estrèpits, explosions, xarrups, la respiració de les mí quines hidrí uliques… només els xiscles dels pollastres són més sorollosos.

El nostre pa de cada dia és una invitació dirigida a la nostra curiositat, al nostre desig d’arribar al fons de les coses, de mirar, d’escoltar i de ser sorpresos, de fer associacions i de pensar en els aspectes actuals de la nostra civilització. Només després de veure alguna cosa en persona podem creure-hi.

TV3: El Documental

Fa cosa de quatre anys vaig llegir una columna en la qual l’autora explicava que li succeí­ en preguntar a uns amics estrangers que tornaven a Barcelona després d’un temps com havien trobat la ciutat. La sorpresa va ser quan aquests van respondre-li que havien trobat una ciutat al lí­mit. Una ciutat al lí­mit de la població que pot gestionar, un transport públic al lí­mit, incapaç de controlar la contaminació ambiental i acústica, amb un serveis públics al lí­mit, amb una inseguretat creixent i amb una capacitat de recepció de visitants també al lí­mit.

Quatre anys després el col·lapse del servei de rodalies de RENFE dia si i dia també causa greus problemes de mobilitat deixant de banda l’incertesa i l’angoixa que genera no saber l’hora d’arribada a la feina o a casa a l’acabar la jornada laboral amb els problemes de conciliació de la vida familiar i laboral que això suposa. Els greus problemes de capacitat i gestió de l’aeroport fan que cada trajecte en avió en converteixi en una aventura no ja sobre quan i com arribarí s a la destinació sinó si tindrí s la sort que amb tu ho faci també l’equipatge! Els col·lapses a les autopistes i carreteres catalanes com a resultat d’una xarxa de transport públic insuficient i la poca confiança que aquest genera i que han disparat ja totes les alarmes mediambientals arran dels elevats nivells de contaminació que generen. Però fins i tot aquells que tenen la sort de poder-se desplaçar habitualment a peu o en bicicleta poden lliurar-se d’aquesta situació de col·lapse generalitzat. La recent apagada elèctrica a Barcelona ha posat de relleu l’enorme fragilitat de les infraestructures elèctriques del paí­s que es suma a les recurrentment criticades infraestructures de telecomunicacions (telefonia, telefonia mòbil i internet).

Es evident que després de quatre anys s’ha sobrepassat aquest lí­mit. Evidentment les causes immediates d’aquests col·lapses les hem de buscar en la deixadesa i la manca d’inversions en infraestructures (especialment en manteniment) en els últims 15 anys. Però aquesta falta d’inversions en els serveis públics respon d’una banda a la tendència privatitzadora i al model de ciutat i de paí­s que es pretén.

En els últims 15 anys hem estat espectadors del procés de privatització (i liberalització) de bona part dels serveis públics (Repsol, Telefonica, Iberia, Endesa…). L’argument era que aquelles empreses públiques eren ineficients i que la gestió privada proporcionaria un millor servei. A l’hora de la veritat però aquestes empreses s’han dedicat a perseguir el mí xim benefici fixant unes tarifes que en molts casos figuren entre les més altes d’Europa i retallant al mí xim les despeses (les despeses de manteniment s’enten, ja que al mateix temps augmenten enormement les despeses en publicitat fruit de l’aparició de nous competidors i les depeses en compres d’altres empreses especialment de cara a la seva expansió internacional). Però fins i tot aquells serveis públics que no s’han privatitzat (perquè no són rentables) s’han vist influïts per la lògica del mercat i alguns d’ells estan patint processos de privatització encoberta externalitzant i subcontractant a empreses privades el major nombre de tasques possibles (és el cas de la sanitat, per exemple) i altres han interioritzat els criteris de racionalització i gestió privada (com ara RENFE que prioritza l’Alta Velocitat, molt més rendible, enfront dels nuclis de Rodalies).

Per altra banda, no podem separar la situació actual del model de ciutat, i també de paí­s, que es pretén. Des que els Jocs Olí­mpics van situar Barcelona i Catalunya al mapa s’ha perseguit un model de ciutat i de paí­s basat en atreure cada vegada més i més visitants potenciant l’oferta turí­stica però també a base de captar grans esdeveniments, fires i congressos. En conseqüència totes les polí­tiques han perseguit promocionar i connectar Barcelona amb el món posant-la completament al servei del visitant oblidant que Barcelona té també ciutadans i que aquests haurien de tenir també el dret a poder gaudir de la seva ciutat.

Cal recuperar la ciutat per als ciutadans, fer que sigui un lloc d’on no n’hagin de marxar els joves a causa dels problemes d’habitatge i els no tan joves cercant una mica de tranquil·litat i descans. Cal recuperar les inversions públiques que no s’han fet en els últims anys però sobretot cal planificació per a evitar que s’actuï només a batzegades quan hi ha un gran esdeveniment o quan, com ara, la situació es tan insostenible que cal una actuació urgent i per a fer que el sector privat s’adeqüi a les necessitats socials tenint en compte el model de ciutat i de societat que volem. Cal també canviar les prioritats d’aquestes actuacions públiques per tal que aquestes s’orientin a facilitar que els propis ciutadans es puguin desenvolupar plenament. No es tracta de tancar la porta als visitants sinó que en comptes de centrar-se en atraure més i més visitants per a que després els beneficis que reporten aquests es distribueixin per a la societat cal que els ciutadans puguin dur a terme els sues projectes vitals a la ciutat i que els visitants vinguin a contemplar a més dels atractius turí­stics una ciutat en la que vingui de gust viure-hi.

Podeu llegir l’article inspirador aquí­: Miren Etxezarreta – Barcelona al lí­mite

Tí­tol: Raval, Raval
Direcció i guió: Antoni Verdaguer.
Paí­s: Espanya.
Llengua: castellí , catalí , í rab, urdu, portuguès, francès, anglès, wolof (senegalès)
Any: 2006.
Durada: 91 min.
Gènere: Ficció-Documental.
Interpretació: Gonzalo Vallés (Aurelio), Chahrazad Rkayna (Chahrazad), Neumann Benrahou (Alí­), Cristina Giorgi (Cristina), Benet Rossell (Benet), Amin Yousaf (Javed), Iassin Yousaf (Javed), Juana Narváez (Vanessa), Nadia Medina (Nadia), Karim Rudani (Karim), Mariano Verdú (Mario), Rosario Bibiloni (Maruja).
Producció: Joan Bosch.
Música: Carles Cases.
Fotografia: Rai Loda.
Fitxa IMDB: Raval, Raval

Finalment després de molt de temps ha vist la llum Raval, Raval, una pelí­cula de Antoni Verdaguer que retrata la vida al barri barceloní­ del Raval a partir de les petites històries dels seus habitants. Jo vaig poder-la veure fa temps, amb el tí­tol de BCN-08001, entre amics grí cies a un amic, d’un amic…. del director i en va fascinar. Finalment ha superat totes les dificultats de distribució i ara tothom pot gaudir-ne al cinema. En definitiva, no pèrdeu la posibilitat de veure-la.

El barrio del Raval de Barcelona es el escenario donde todos los conflictos de la ciudad contemporánea se ponen en juego. Raval,Raval… es también el tí­tulo de esta pelí­cula: un film coral, una mirada de autor, directa, una historia de ficción en clave documental sobre la vida cotidiana en el barrio. El punto de partida argumental son las pequeñas historias de sus habitantes. Estos fragmentos de realidad constituyen el relato de Raval: una mirada sin prejuicios y original sobre el dí­a a dí­a en el corazón de Barcelona.

I per acabar una ressenya millor que la meva…: La mirada del veí­ artista: ‘Raval, Raval’ (Antoni Verdaguer, 2006)

Font: Abuse Magazine

Aquest és un aví­s de servei públic:

24 de Marzo 17:00: Manifestación Estatal por el derecho a la vivienda

Desde el pasado 14 de mayo cada vez más gente hemos salido a manifestarnos para que se cumpla el derecho a la vivienda recogido en el artí­culo 47 de la Constitución. Al principio los medios de comunicación y las instituciones intentaron silenciarnos, pensando que serí­amos pocos y nos cansarí­amos. ¡Pero no! Cada vez hemos sido más miles de personas las que hemos salido a la calle para gritar: ¡no pararemos hasta tener una vivienda! Y hemos conseguido algo: que se hable cada vez más del tema, que quede claro que la vivienda es uno de los principales problemas de los ciudadanos de este paí­s y que se sepa que no vamos a callarnos hasta que se apliquen medidas estructurales para cambiar esta situación.

En Mayo se celebran las elecciones municipales, fruto de muchas fuentes de corrupción urbaní­stica que nos han hecho todaví­a más difí­cil el acceso a una vivienda digna tanto a jóvenes como ancianos, divorciados, madres solteras y a la ciudadaní­a en general. Por eso ahora más que nunca es importante que salgamos aún más gente a manifestarnos: el próximo 24 de marzo tenemos que ser miles, incontables, para decir basta ya de especular con nuestros derechos, basta ya de falsas promesas: ¡que se cumpla el derecho a la vivienda ya!. Si no lo haces por ti, hazlo por tus hijos.

¡¡¡TENEMOS QUE SALIR A LA CALLE PARA QUE SE HAGA EFECTIVO EL DERECHO A UNA VIVIENDA DIGNA!!!

Més informació a:
http://www.vdevivienda.net
http://www.viviendadigna.org
http://bcn.vdevivienda.net/

The Bulletin of the Atomic Scientists has informed the world what time it is since 1947, when its now famous “Doomsday Clock” first appeared on the cover of the magazine. Since then, the minute hand of the clock has moved forward and back to reflect the global level of nuclear danger and the state of international security.

L’anomenat rellotge del judici final, elaborat per el Bulletin of the Atomic Scientists, indica des de 1947 els minuts que falten per a les 12 en un rellotge en el qual les 12 simbolitzen la destrucció del món a causa d’una guerra nuclear.

El rellotge del judici final s’ha tornat a posar en marxa i ara falten cinc minuts només per a les 12 després que el passat dimecres 17 de gener, els membres del comitè van decidir avançar-lo de nou arran de la creixent preocupació de la investigació nuclear que estan duent a terme països com Iran o Corea del Nord i també com a conseqüència al, sembla ja que irreversible, canvi climí tic.

Més informació

The Bulletin Online
Wikipedia(EN): Bulletin of the Atomic Scientists
Wikipedia (EN): “Doomsday clock”