Arxiu d'etiquetes: Món Real

Torna a casa per nadal

No podemos volver a casa por navidad porque todaví­a no nos hemos marchado
de ella.

Aquest és el lema d’una manifestació simultí nia en protesta per la situació de l’habitatge convocada per al proper 23 de desembre a moltes ciutats de l’estat espanyol.

Tenemos que hacernos oir, todos juntos somos mas fuertes!

RAZÓN:
Después de la primera sentada por una vivienda digna se han convocado muchas otras, todas ellas desorganizadas y disgregadas en unas pocas ciudades.
Este es un problema a nivel nacional, es por eso que se convoca una Macro-Maniestación, no una macro-sentada, para el SABADO 23 DE DICIEMBRE A LAS 17:00 HORAS, se convoca con tanta antelación para que se difunda lo máximo posible, se ruega a todo el que reciba este mensaje que lo difunda de todas las formas que se le ocurran, panfletos, mails, foros de internet, cartas a los medios de comunicación, a todo tipo de asociaciones…

COMO SE REALIZARí:
Esta manifestación se hará en forma de marcha cortando el tráfico por las principales calles de España ya que ha quedado claro que las simples sentadas no son atendidas, aunque nunca se abandonará el espí­ritu pací­fico con el que esta iniciativa ha nacido. Si la policí­a detiene la marcha, se volverá al punto inicial pací­ficamente, sin enfrentamientos, y se esperará a que se pueda reanudar, en el caso de no poder hacerse, se convertirá en una sentada mas pero se habrá llamado mas la atención.

Debido a las fechas navideñas de la MACRO-MANIFESTACIÓN el slogan principal será: “No podemos volver a casa por navidad porque todaví­a no nos hemos marchado de ella.”

CIUDADES CONVOCADAS: (Si la tuya no está ponla)
– Madrid: Puerta del Sol
– Barcelona: Plaça Catalunya
– Zaragoza: Plaza del Pilar
– Salamanca: Plaza Mayor
– Valladolid: Plaza Mayor
– Pamplona: Plaza del Castillo
– Vigo: Puerta del Sol
– Alicante: Plaza del Ayuntamiento
– Elche: Plaça Baix
– Collado Villalba (Madrid): Plaza del Ayuntamiento
– A/La Coruña: Plaza de Maria Pita
– Toledo: Plaza de Zocodover
– Córdoba: Plaza de las Tendillas
– Palencia: Plaza Mayor
– León: Plaza de San Marcelo
– Bilbo: Plaza del Teatro Arriaga.
– Granada: Fuente de las Batallas
– Badajoz: Plaza de San Francisco
– Málaga: Plaza de la Constitución
– Sevilla: Plaza Nueva
– Valencia: Plaza de San Agustí­n
– Albacete: Plaza del Altozano

El futur “floquet de neu” noruec?

Albino Elg - Foto: Kirsten Foss Hansen

Demí  comença la temporada de caça a Noruega i la polèmica estí  servida ja que fa poc dies s’ha vist un Elg (crec que en castellí  en dirien alce però no se com s’hauria de dir en catalí ) albí­ (Albino Elg) prop de Svinndal i Ví¥ler a la Komune d’í˜stfold i les associacions de protecció dels animals n’exigeixen la seva protecció ja que, segons afirmen, el seu albinisme la faria una presa fí cil per al predadors i a més podria tenir problemes de vista i oïda.

Font: Aftenposten
Foto: Kirsten Foss Hansen

Noticia en noruec: Albino-elg i í˜stfold skapte mediestorm
Noticia en anglès: White moose sparks debate
Galeria d’imatges (moss-avis.no): Den hvite elgen i Svinndal

Sur o no sur

Portada Sur o no sur

Tí­tol: Sur o no sur. Los derechos sociales de las personas inmigradas
Idioma: Castellí 
Autors: Mónica Torres, Xavier Seuba, Marco Aparicio, Gerardo Pisarello i Vanesa Valiño (coords.). Observatori DESC
Editorial: Icaria Editorial
Col·lecció: Ακαδημεια
Any: 2006
ISBN: 84-7426-852-4
WWW: Sur o no sur. Los derechos sociales de las personas inmigradas
WWW: Observatori DESC
Pí gines: 168
PVP: 12,50 EUR.

Aquesta publicació revela des d’una perspectiva sociològica l’abisme que existeix entre l’aportació quotidiana dels immigrants i el tracte discriminatori que aquests reben en l’í mbit laboral, educacional, habitacional o sanitari.
Des d’un punt de vista jurí­dic, es constata com amb freqüència el tracte quotidií  vulnera la pròpia legalitat constitucional i internacional. Finalment, la publicació analitza la situació dels immigrants des d’una perspectiva filosòfic polí­tica, basada en el reconeixement efectiu de la llibertat de circulació i la implantació progressiva d’una ciutadania de residència.

Sur o no sur. Los derechos sociales de las personas inmigradas

Després una primera introducció sobre la importí ncia de garantir els Drets Socials a la població migrant, degut a la creixent presència de població immigrant a Catalunya i Espanya i a la importí ncia de la protecció d’aquests drets per a la creació d’una ciutadania plural i inclusiva, s’analitzen en capí­tols separats ela situació actual de l’accés als drets al Treball, a l’Educació, a la Salut i a l’Habitatge per part de la població immigrant. Es posa especial èmfasi en la problemí tica de l’accés a aquests drets, especialment, en els casos d’immigrants en situació irregular i la vulneració dels Drets Fonamentals i del principi de no discriminació que suposa la situació actual.

EL Fòrum 2004 continua generant pèrdues més d’un any més tard…

El Fòrum Universal de les Cultures ha hagut de retornar un aval de 245.957 euros (així­ com els interèssos des del 27 de juny del 2005 i les costes derivades del procés arbitral) a la multinacional francesa Sodexho, una de les tres empreses (juntament amb el grup Husa i Pans & Comnpany del grup Agrolimen) que gestionava els quioscos de menjar del recinte durant els quatre mesos que va durar l’esdeveniment.

Cal recordar que en principi estava prohibit entrar menjar i begudes al recinte del Fòrum. Poques setmanes després de l’inici de l’esdeveniment l’organització davant la pressió popular va haver d’acceptar que els visitants poguéssin entrar menjar. Sodexho va decidir portar l’organització davant del Tribunal Arbitral de Barcelona en considerar que l’organització havia incomplert el contracte de la concessió al permetre l’entrada de menjar i per la poca afluència de públic, molt inferior a les previsions de l’organització1. De fet, segons la memora final del Fòrum, la restauració va ser un dels serveis més deficitaris, amb un dèficit estimat de 5,3 milions d’euros.

També, recentment, s’ha fet públic que la societat Fòrum de Barcelona ha tingut un resultats negatius, pèrdues, per valor de 294.000 euros l’any 2005. Ja ningú es recorda del Fòrum però els ciutadans de Barcelona/Catalunya/Espanya encara l’estem pagant…

Font: EFE

  1. Les previsions eren de 5 milions de visitants i es va clausurar l’esdeveniment amb 3,3 milions, la majoria dels quals a més a través d’invitacions. []

El mètode Grà¶nholm

A El mètode Grí¶nholm, quatre candidats -tres homes i una dona- es presenten a la fase final d’unes proves gens convencionals que ha organitzat una important multinacional per triar un alt executiu. A què estan disposats a renunciar per aconseguir la feina? Fins on arriba el seu esforç i la seva lluita per obtenir el lloc de treball somiat? Quins són els lí­mits morals de l’actuació dels quatre candidats? El joc entre els aspirants esdevé també un combat de sentiments, ambicions i enveges, sempre en els lí­mits entre la realitat i la ficció, entre la veritat i la mentida.

Així­ doncs, seguint escrupolosament les regles de la dramatúrgia clí ssica (unitat d’acció, de lloc, de temps i de personatges), Galceran ens proposa una divertida i estimulant radiografia de les tensions i els conflictes del món laboral, que és també un retrat í cid i punyent de les lluites de poder, de la competitivitat ferotge, del “salvi’s qui pugui” que impera en la nostra societat contemporí nia. I tot plegat, amb un domini envejable del llenguatge escènic, de la rèplica í gil i directa i de la tensió dramí tica, plena de petits paranys i sorpreses perfectament integrades en l’acció, amb una lògica implacable. Com diria el de la cançó, “puro teatro”.

Per a la posada en escena, hem volgut treballar des de la simplicitat, ressaltant en tot moment la força i el dinamisme del mateix text i privilegiant, evidentment, el treball dels actors: Boixaderas, Soler, Batalla i Dí­az, un quartet de luxe amb qui ha estat un autèntic plaer treballar.

Jordi Galceran

Aquesta tarda hem anat al teatre a veure El mètode Grí¶nholm i m’ha semblat una obre senzillament genial. No només és una comèdia divertidí­ssima sinó que amaga una crí­tica ferotge a les misèries d’aquesta societat en la qual vivim i en la qual estem disposats a tot per aconseguir un simple lloc de treball assalariat.

Fitxa tècnica
Guió: Jordi Galceran
Direcció: Sergi Belbel
Escenografia: Paco Azorí­n
Vestuari: M. Rafa Serra
Il·luminació: Kiko Planas (a.a.i.)
So: Xavi Oró i Pep Solórzano
Ajudanta de vestuari: Berta Riera
Repartiment:
Jordi Boixaderas Ferran Augé
Lluí­s Soler Enric Font
Roser Batalla Mercè Degí s
Jordi Dí­az Carles Bueno
Teatre: Poliorama
WWW: El mètode Grí¶nholm

Arcadia

Arcadia és el tí­tol de l’última obra estrenada del director grec Costa Gavras.

Amb un humor molt cí ustic Gavras relata la desesperació i la frustació que suposa la situació d’atur de llarga duració i com aquesta pot arribar a ser tan gran que l’únic camí­ per aconseguir un nou lloc de treball sigui l’eliminació fí­sica d’aquells que estan en la mateixa situació d’atur, de la competència, de l’enemic…

Bruno Davert (José Garcia) es un alto ejecutivo de una fábrica de papel que lleva quince años dedicado a satisfacer las necesidades de los patronos y accionistas de la compañí­a. Debido a un proceso de reestructuración económica de la empresa, de la noche a la mañana es despedido junto con cientos de sus compañeros. En principio la medida no le preocupa; es joven (tiene cerca de cuarenta años), cuenta con una preparación excelente y cree que no tardará demasiado en encontrar otro puesto de un nivel similar. Tres años después, aún sin trabajo, sólo tiene en mente sobrevivir y preservar su propio bienestar material, y salvaguardar el futuro de su esposa e hijos. Con la ayuda de un arma decidirá pasar a la acción y comenzar a aniquilar a su compe-tencia de una forma ordenada y lógica. Al mismo tiempo prepara el asalto a la Corporación Arcadia, el último obstáculo entre él y el puesto laboral que ansí­a.

La butaca.net

Fitxa tècnica:
Tí­tol: Arcadia
Tí­tol original: Le couperet
Direcció: Costa Gavras.
Producció: Bèlgica, França i Espanya.
Any: 2005.
Duració: 118 min.
Gènere: Drama/Comèdia
Interprets: José Garcia (Bruno Davert), karin Viard (Marlène Davert), Geordy Monfils (Maxime Davert), Christa Theret (Betty Davert), Olivier Gourmet (Raymond Mí¢chefer), Ulrich Tukur (Gérard Hutchinson), Yvon Back (Etienne Barnet), Thierry Hancisse (Inspector Kesler), Olga Grumberg (Iris Thompson).
Guió: Costa Gavras i Jean-Claude Grumberg; basat en la novela “The Ax” de Donald E. Westlake.
Producció: Michèle Ray-Gavras.
Música: Armand Amar.
Fotografia: Patrick Blossier.

Un dà­a sin mexicanos

Sovint no apreciem prou allò`que tenim fins que ho perdem. Doncs bé, aquest és l’eix argumental de l’opera prima de Sargio Arau, Un dí­a sin mexicanos en la qual es tracta amb clau d’humor la realitat de la importí ncia de la població hispana als Estats Units, i en especial a estats com California i al mateix temps, malgrat ser imprescindibles per a l’economia de la regió, el tracte discriminatori que reben.

¿Cómo hacer visible lo invisible? Quitándolo.

Una mañana California descubre que un tercio de sus habitantes ha desaparecido. Una extraña niebla rosa envuelve el estado y toda comunicación con el exterior han sido interrumpida. Conforme transcurre el dí­a, descubrimos que la caracterí­stica que une a los 14 millones de desaparecidos es su procedencia hispana.

California está conmocionada. Las implicaciones económicas, polí­ticas y sociales de este desastre amenazan el propio modo de vida del “Estado Dorado”. Pronto profundizamos en las trastocadas vidas de cuatro personajes: Mary Jo Quintana (Maureen Flannigan), maestra y ama de casa; el senador Abercrombie (John Getz) ascendido apresuradamente a gobernador; Louis McClaire (Muse Watson), dueño de un rancho y representante de los empresarios agrí­colas; y Lila Rodrí­guez (Yareli Arizmendi), reportera y aparentemente la única latina que no ha desaparecido. Para todos ellos, la ‘desaparición‘, les obliga a afrontar las fisuras ya presentes en sus vidas privadas.

Los expertos se plantean interrogantes y ofrecen distintas teorí­as: ¿Podrí­a tratarse de un secuestro de extraterrestres? ¿Terrorismo biológico? ¿Es el Apocalipsis y los latinos son los elegidos? ¿O puede que, simplemente, se hayan marchado porque estaban hartos de que no los valoren?

Conforme pasa el tiempo, el estado continúa deteriorándose: la basura se ha apoderado de las calles y la desesperación se extiende mientras los ciudadanos de la quinta potencia económica del mundo observan como la infraestructura de su estado comienza a derrumbarse. Y empiezan a comprender que lo que se ha perdido es precisamente aquello que mantiene el !Sueño Americano! en funcionamiento – cocineros, jardineros, policí­as, niñeras, doctores, granjeros, trabajadores de la construcción, artistas, atletas, además del sector de consumidores en mayor crecimiento. Los latinos y su regreso se convierten en la prioridad número uno del estado.

Por supuesto, sigue habiendo gente que no está de acuerdo. A Lila Rodrí­guez le lanzan una pelota de béisbol con inscripciones de odio e ignorancia. La desesperación se convierte en dolor silencioso pero los recuerdos sentidos y el aprecio sincero hacia los desaparecidos producen unos resultados inesperados.

Las confusiones, malos entendidos y situaciones cómicas abundan haciendo de UN DÍA SIN MEXICANOS una sátira cómica, una fábula contemporánea con un mensaje muy actual.

Fitxa tècnica:
Tí­tol: Un dí­a sin mexicanos
Tí­tol original: A day without a mexican
Direcció: Sergio Arau
Nacionalitat: EEUU, Mèxic i Espanya
Any: 2004
Duració: 100 min
Gènere: Comèdia
Interpretació: Caroline Aaron (Tia Gigi), Tony Abatemarco (Presentador de TV), Melinda R. Allen (Ellen Abercrombie), Fernando Arau (Treballador indocumentat), Frankie Jay Allison (Oficial Carr), Yareli Arizmendi (Lila Rodrí­guez), Todd Babcock (Nick), Maria Beck (Oficial Sánchez), Yennifer Behrens (Suzy), Arell Blanton (Chris).
Guió: Yareli Arizmendi.
Producció: Eckehardt Von Damm, Isaac Artenstein i Luis Fernández.
Música: Juan J. Colomer.
IMDB: A day without a mexican.

El negoci de les presons als EEUU

Llegeixo a Rebelión un article molt complet sobre el treball en condicions de semiesclavitut a les presons nordamericanes. I és que no es pot ignorar l’esectacular augment de la població reclosa als EEUU durant la última dècada i el paral·lel augment de les presons privades tant en nombre, com en quantitat de reclusos com en importí ncia econòmica.


La industria en las cárceles de EEUU: ¿un gran negocio o nueva forma de esclavitud?