Arxiu d'etiquetes: Oci

Sudoku

A partir d’avui, El Paí­s publicarà, de dilluns a dissabte, un nou passatemps anomentat Sudoku. Nascut als Estats Units als anys 70 del segle XX i cultivat especialment al Japó a partir de 1986, el 2005, ha fet el salt internacional i després de convertir-se en un fenomen als diaris de 5 continents arriba a Espanya (recentment, El Mundo en va publicar un reportatge, però crec que El Paí­s és el primer diari que n’oferirà diariament.

Més informació:
Viquipèdia: Sudoku
Wikipedia: Sudoku
Sudoku on-line: webSudoku

Primavera Sound 2005: resum

Vaig veure: Xavier Baró, Art Brut, Maxïmo Park, The Arcade Fire, Los Planetas, Broken Social Scene, Iggy & The Stooges, New Order, The Human League, Sondre Lerche, Gravenhurst, Ron Sexsmith, American Music Club, Mercury Rev, Josh Rouse, Sonic Youth, The Wedding Present, Bertrand Betsch, Françoiz Breut, Dominique A i Experience.

M’hagués agradat veure: Radio 4, 12Twelve, Sr. Chinarro, Kristin Hersh, Psychic TV, Piano magic, Mecromina, Nouvelle Vague, Helena, Oslo telescopic, Astrud, Vic Chesnutt, Tortoise, Echo & The Bunnymen i Mishima.

Grans moments: Iggy Pop & the Stooges (I wanna be you dog), New Order (Blue Monday), Mercury Rev (Godness on a highway), Experience (Too much love).

Descobriments: Xavier Baró, Art Brut, Maxïmo Park, The Arcade Fire, Sondre Lerche, Gravenhurst, Ron Sexsmith, American Music Club, Bertrand Betsch, Françoiz Breut i Experience.

Sopreses: The Arcade Fire, Maxïmo Park i Experience.

Decepcions: Los Planetas i Sonic Youth.

Un deixo un mini-video d’un fragment de Godness on a highway de Mercury Rev.

Primavera Sound: dia 3

Tercera entrega de la crònica del Primavera Sound 2005.

La jornada de dissabte va començar amb el pop del nord-americà, resident al Paí­s Valencià, Josh Rouse, a un escenari, el Nitsa-Apolo que mica a mica s’anava omplint.

Després del concert de Josh Rouse, vam decidir anar cap a l’escenari Danzka-CD Drome, que durant la jornada d’ahir estava dedicat en exclusiva a músics i grups francesos. Allà vam poder gaudir de la música de Bertrand Betsch, a qui es considera l’alumne més aventatjat de Dominique A, la personalitat més destacada del panorama pop francès i que actuava 3 hores més tard al mateix escenari. Abans però, vam poder gauir de la magnifica veu de la seva parella artí­stica i sentimental, Françoiz Breut i del potent espectacle de rock i hip hop dels també francesos Experience que van exaltar el públic des del primer tema La révolution ne serà pas televisé fins a l’últim Too much love incloent un parell de temes inèdits. Sense cap mena de dubte Experience va ser el descobriment de la jornada.

Despés d’Experience, era el torn de Dominique A, el plat fort del Primavera France (nom am el qual es va batejar la programació integrament francesa d’aquest escenari), que reperia un cop més al Primavera Sound. I la veritat és que el públic no va voler perdre’s aquesta actuació i quan el músic de Nantes va saltar a l’escenari va fer-ho davant d’un públic que ja omplia l’amfiteatre. A la mateixa hora saltaven a l’escenari rockdelux por Lois uns altres veterans de l’escena pop internacional, The Wedding Present, reapareguts després de gairebé una dècada de silènci que van tenir molt bona acollida al festival.

Però s’acostava la mitjanit i mica a mica el públic feia cap a l’escenari Nitsa-Apolo on la gent es començava a ja aglomerar esperant els Sonic Youth, possiblement el nom més esperat de la jornada de dissabte. La veterana banda novaiorquesa, pionea del rock alternatiu, va presentar una actuació amb força alts i baixos i és que el alguns temes abusaven excessivament de les distorsions i l’experimentació sonora.

Em vaig queda amb ganes de veure: Gang Of Four, Christina Rosenvinge, They Might Be Giants, Helena, Oslo Telescopic, Astrud, Vic Chesnutt, Tortoise i Echo & The Bunnymen

Fotos: (flickr tag: Primavera Sound 2005)

Primavera Sound: dia 2

La jornada d’ahir del Primavera Sound era la més esperada i prova d’això era l’enorme quantitat de gent que hi havia ja des de mitja tarda. Tot i la gran afluència de gent, la veritat és que es podia circular pel recinte amb realtiva facilitat.

Vam arribar al recinte cap a quarts de vuit i per variar també vam tenir una anècdota amb els servei de seguretat de l’accés. Aquest cop no van posar cap problema per a la càmara fotogràfica, però no ens van deixar entrar una ampolla d’aigua gran (de les 1,5 litres) cosa que si que haviem pogut el dia abans! Només deixaven entrar ampolles d’aigua petites i sense tap!

Un cop a dins el primer va ser localitzar la Vicky i el seus amics que ja feia una estoneta que estaven estirats a la gespa escoltant Broken Social Scene. Nosaltres vam poder sentir només part de l’últim tema però sonaven força bé i tinc ganes de tornar-los a veure a l’actuació que faran diumenge a l’Apolo.

D’allà vam anar cap a l’escenari Nasti on hi tocaven els Gravenhurst, que teniem molta curiositat per veure però que em van decebre una mica. Sonaven molt amateurs i encara els falta molt per pulir. El que em va sopendre però va ser el cantautor canadenc Ron Sexsmith que a la mateixa hora tocava a l’escenari Rockdelux por Lois i que combina amb gran elegàcia el pop i el rock nordamericíamb elements més folk o fins i tot country.

Cap a les 9 ja es començava a notar que la gent mica a mica s’anava acostant a l’escenari Nitsa-Apolo i és que s’acostava un dels moments més esperats del festival, l’actuació d’ Iggy & The Stooges. I iggy Pop no va decebre en absolut i a les 21:20 hores (amb màxima puntualitat) va irromprea l’escenari hiperactiu i hiperestimulat amb una força i una energia que fa honor al personatge que s’ha construït al seu voltant. Des de bon començament va estar molt comunicatiu i el públic va respondre i va vibrar quan van començar a sonar (ja des de bon començament del concert) clàssics com I wanna be your dog. Com no podia ser d’altra manera, Iggy Pop va fer el seu show: va pujar als altaveus, va llençar el micro, va baixar a saludar al públic… i fins i tot va fer pujar a uns quants del públic a dalt de l’escenari! En definitiva, 100% Iggy Pop!

Després de l’actuació d’Iggy & The Stooges, va venir el torn del retorn als escenaris després de 10 anys de silènci d’uns altres veterans American Music Club
a l’escenari Rockdelux por Lois. El folk-rock dels nord-americans va passar una mica desapercebut en un moment que molts van aprofitar per menjar alguna cosa (era l’espai de temps entre Iggy & The Stooges i New Order). A la mateixa hora a l’escenari Danzka-CD Drome actuava el noruec Sondre Lerche. Malgrat no haver pogut escoltar-lo massa estona em va causar molt bona impressió i em sembla que serà una les referències a seguir quan sigui a Noruega.

Cap a dos quarts de dotze ja es començava a notar a l’ambient que el gran moment era aprop i ja tothom anava afluïnt cap a l’escenari Nitsa-Apolo. Ningú estava disposat a perdre’s el concert estrella del festival i van començar les empentes per aconseguir estar el més aprop possible de l’escenari. I just quan faltaven cinc minuts per a la mitja nit van irrompre els New Order! Era el concert que tothom esperava i no van defraudar. va ser un molt bon directe. van estar mol comunicatius amb el públic, referències a l’últim concert que van fer a Barcelona, algunes bromes, com ara quan el cantant va fer parar un tema perquè l’assistent de guitarra s’havia equivocat amb els ajustaments… Van sonar cançons de l’últim disc com ara Krafty, el primer single del disc, clàssics com Regret o Transmission i sobretot un esperat final amb… Blue Monday!

Després d’aquest final màgic de New Order, la gran massa de gent es va desplaçar cap a l’escenari Rockdelux por Lois on Mercury Rev ja feia sonar els primers acords. I vo passar gaire temps perquè tot l’amfiteatre esclatés en un gran Ooohhhhh, quan van sonar les primeres notes de Godness on a highway, himne generacional i un dels temes més coneguts de Mercury Rev i que millor representa el seu pop oní­ric. Per cert, mencio especial mereix la seva posta en escena acompanyada d’una videoprojecció completament surrealista en un pantalla col·locada just darrera de l’escenari.

I després del relax de Mercury Rev.. l’electrònica de The Human League, un altre dels grans pioners del pop electrònic que van haver de cancelar la seva actuació al Primavera Sound 2004 i que van han retornat en aquesta nova edició amb una posta en escena realment molt cuidada i amb un set-list molt contundent però farcit de temes clàssics ja de la música electrònica.

M’hagués agradat veure també: 12Twelve, Sr. Chinarro, Mecromina, Nouvelle Vague, Kristin Hersh, Psychic TV i Piano Magic. és el problema que te això de tantes actuacions simultànies :(

Fotos: (flickr tag: Primavera Sound 2005)

Primavera Sound 2005: dia 1

La primera impressió del Primavera Sound 2005 és que el canvi de recinte ha estat molt positiu. Els accessos són molt més còmodes, més àmplis, millor accés amb transport públic, menys cues i afortunadament han substituït el sistema de targeta amb les empremtes dactilaars gravades per una targeta amb un codi de barres que fa molt més senzill l’accés al recinte. L’únic problema que vam tenir a l’entrar va ser amb els nois de seguretat que els havien dit que no podien deixar entrar fotografs i no tenien massa clar que s’enten per una càmara profesional i que per una càmara per a ús personal. Finalment em van deixar entrar la meva Canon Powershot G3 (com veieu tampoc és que portés una càmara excepcional) i podeu veure les fotos que vaig fer al flickr (flickr tag: Primavera Sound 2005) i que ens van requisar el tap de l’ampolla d’aigua que portavem… :(

Un cop a dins, s’aprecia encara més l’encert del canvi de recinte, més mestres quadrats amb zones amb gespa, grades per poder gaudir dels concerts tot descansant…

En quant a les actuacions: ahir el Primavera Sound encara estava escalfant motors i només hi havia actuacions en dos escenaris. I nosaltres, de fet, vam estar tota l’estona amb escenari Rockdelux por Lois.

L’actuació que obria el festival era la del cantautor lleidatà Xavier Baró que malgrat tenir la dificil tasca que tenia va complir sobradament les espectatives i les seves suaus melodies atreien al públic que mica a mica anava arribant al recinte.

Després de Xavier Baró, va arribar el torn de Art Brut, la sensació del moment al Regne Unit conjuntament amb Franz Ferdinand i Bloc Party, i amb un directe molt bo (alguns problemes tècnics al començament) van fer que la gent comences a desplaçar-se de les grades cap a l’escenari.

Després de Art Brut, va venir el torn d’una de les atraccions de la nit Maxïmo Park, sense cap mena de dubte l’actuació que va acabar d’arrencar el Primavera Sound amb un directe molt energètic i molt comunicatius amb un públic que ara ja omplia bona part de la zona de l’amfiteatre.

Cap a dos quart de dotze va arrencar el concert de The Arcade Fire , un grup canadenc que combina instruments més tradicionals com un timbal, un acordion, 2 violins i un contrbaix amb un rock força contundent. El directe va anar de menys a més a mesura també que van anar desplegant els temes més rockers . Pels comentaris de la gent, segurament van ser el descobriment del dia per a molta gent (jo inclòs).

Ja a les 00:45 del divendres, van sortir a l’escenari Los Planetas, envoltats de fum, llum, més fum i més llum com ja és habitual en les seves actuacions. La veritat és que van tenir, però, un començament molt discret cosa que va fer que a mitja actuació bona part de la gent que The Arcade Fire van aconseguir aplegar a l’amfiteatre es dispersés o marxés ja cap a casa (com vam fer nosaltres).

La veritat és que em vaig quedar una mica amb les ganes de veure Radio 4, però comencaven molt tard, feia ja força fresca i tampoc calia apurar molt el primer dia que encara queda molta música per davant…

P.D.: Molt ben organitzat també l’autobús llançadora cap a Plaça catalunya sinó fós perquè el conductor de l’autobus que vam agafar nosaltres es devia equivocar i vam fer una volta turí­stica pel Poblenou, Vila Olí­mpica, Barceloneta, Drassanes, Via Laietana, Plaça Urquinaona per arribar finalment a Plaça Catalunya.

El Buffi

Divendres els priors del roser 2005 vam fer un sopar per celebrar que ja haviem acabat la tasca. Vam anar al Restaurant El Buffi de Solsona. és un restaurant que desconeixia però la veritat és que em va deixar impresionat. El Buffi (que pren el nom de la música tradicional que es toca pel carnaval de Solsona) forma part de l’Hotel Sant Roc, situat a la plaça del mateix nom en un edifici modernista de començament del S.XX restaurat l’any 2004 conservant l’estructura i estil propi de l’obra original. La proposta gastronòmica del Buffi és una cuina d’autor de qualitat i avantguardista tot conservant les arrels tradicionals.

Nosaltres vam optar per la carta, si bé s’ofereixen també un menú degustació molt complet (8 plats) a 38 Euros/persona que tenia molt bona pinta.
Jo vaig optar com a primer plat, després d’un aperitiu de xarrup de crema de meló que ens van duur, per un Timbal de sashimi de salmó amb tempura de verdues i escuma de gingebre (8 Eur.). La veritat és que estava exquisit i no tenia res que envejar al sashimi d’un bon restaurant japonès.
Altres primers que vam demanar: Mil fulls de pernil ibèric amb amanida (10 Eur.) i Amanida de contrastos (8 Eur.)

De segon jo vaig triar Tourmedos de magret d’ànec amb textures de mango (12 Eur.). és una textura i un gust diferent al magret d’ànec al qual estem habituats i la suavitat del mango fa que es distorsioni molt poc el sabor de l’ànec (cosa que lamentablement passa en molts restaurants).
Altres segons que vam demanar: Desossat de peus de porc amb mango i formatge de cabra (10 Eur.), Carré de xai amb castanyes, orellanes i pinyons (20 Eur.), Bacallà confitat amb pil-pil de festucs (12 Eur.)

De postres vaig optar per una infusió de te de maduixa amb gelat de maracuyà i festucs garrapinyats. Senzillament deliciós!

Per acompanyar el sopar: cava Albet i Noya Brut (15 Eur.)

En definitiva, un lloc molt recomanable, ja no tan sols per a sopars d’aquells de “quedar bé” o amb la parella sinó també per a passar-hi tot un cap de setmana sempre hi quant l’economia ho permeti.

Restaurant El Buffi – Hotel Sant Roc
Plaça de Sant Roc,
25280 Solsona (Lleida)
Tel: +34 973 480 006
Fax: +34 973 484 008
info@hotelsantroc.com
www.hotelsantroc.com
Preus del manú i carta amb el 7% d’IVA inclòs. A la web hi trobareu tots els preus tant del restaurant com de l’hotel.

La Habitación Roja, RAZZ 14.05.2005

La Habitación Roja: gira de presentació del nou disc Nuevos Tiempos. Sala Razzmatazz 2 (The Loft). Una mica més de mitja entrada en un dia i horari amb el que es competia amb el fútbol (això va ser objecte de broma per part del grup durant el concert :) ).
Només entrar un ja respirava a l’ambient que era un concert gairebé entre amics. Sense cues, sense empentes per situar-se davant de tot, en acabar l’actuació dels teloners (que per cert no se qui són però no ho feien pas malament) mica a mica la gent va anar abandonant la barra i apropant-se cap a l’escenari.
El concert va tenir un començament ‘contundent’ amb Van a por nosotros que ja marcava distàncies amb l’últim concert a Barcelona (també a Razzmatazz 2, el 13.12.2003). Amb el nou disc i la producció Steve Albini han guanyat un directe molt més potent, més vibrant i amb una millor sonoritat.
Va seguir Hoy es un dí­a perfecto presagi del desenvolupament del concert i de la bona quí­mica que s’havia establert.
A partir d’aquí­ van anar desgranant un a un els grans temes, especialment els de l’últim disc, però també alguns “clàssics”. Els moments més àlgits van ser amb Por ti, Crónico, Nuevos tiempos, Cuando te hablen de mí­ i El eje del mal (peça que dóna nom al seu últim senzill).
Amb Scandinavia s’acomiadaven uns minuts per retornar amb Ya no aguanto más (tema inclòs en el seu últim senzill El eje del mal), Mi habitación (no podia faltar…) i Pesarán los dí­as per arribar filmant al clí­max amb La edad de oro i un final ple d’energia (allargat uns minutets més; senyal que no tenien ganes de baixar de l’escenari) amb Los últimos románticos.

Set list (es possible que pel mig del concert m’hagi deixat alguna cançó. La memòria ja no és el que era…)

  • Van a por nosotros
  • Hoy es un dí­a perfecto
  • Nunca ganaremos el mundial
  • Lo mejor que me ha pasado
  • Por ti
  • Agujeros negros
  • Universal
  • Nuevos tiempos
  • Crónico
  • Cuando te hablen de mí­
  • El eje del mal
  • Réquiem
  • Veintitrés
  • Scandinavia
  • Ya no aguanto más
  • Mi habitación
  • Pesarán los dias
  • La edad de oro
  • Los últimos románticos

PD: Vaig fer algunes fotos amb el P-900 però han quedat descartades (com ja era previsible) pel molt soroll que apareix en les fotos d’interiors subexposades. El que si us deixo però és una foto de la samarreta que em vaig comprar:

Samarreta LHR

The Taste of Tea + Shangai 1930

Ahir amb l’Ana, la Judh el Joan i el René vam anar a veure The taste of tea dins de la secció AS del BAFF.

La pel·lí­cula és un exercici de surrealisme que retrata la vida d’una familia japonesa formada per una nena que veu constantment una doble a mida gegant, una mare que intenta recuperar la seva feina d’il·lustradora d’otaku, un pare hipnotitzador que practica amb la pròpia famí­lia, un noi que descobreix l’enamorament, un avi excèntric mestre il·lustrador ja retirat, un cunyat artista manga amb un peculiar gust musical i un tiet tècnic de sò que passa uns dies de visita… En fí­, una obra imaginativa, conmovedora i soprenent (i un fart de riure :P ) que analitza allò que s’amaga darrera la superfí­cie de la vida qüotidiana familiar.

Tí­tol: THE TASTE OF TEA
Tí­tol Original: CHA NO AJI
Japó, 2004, Color, 35 mm, 142 min.
Idioma: Japonès
Subtí­tols: Anglès i castell�
Director: Katsuhito Ishii
WWW: http://www.chanoaji.jp/
Actors:
Tadanobu ASANO
Maya BANNO
Takahiro SATO
Tatsuya GASHUIN
Satomi TEZUKA
Anna TSUCHIYA
Tomokazu MIURA

Després del cinema, el Joan, el René i jo vam anar a sopar amb el Xavi i l’Anna al restaurant xinès Shangai 1930 (Buenos Aires, 11). El local est� decorat seguint els critèris Feng Shui i les parets tenen textos xinesos escrits en taulestes que van tenir entretinguts una estona al Joan i al Xavi :p

El restaurant present� una fusió de plats xinesos i espanyols (especialment vascos) molt curiosa tot i que nosaltres ens vam decantar pels plats asi� tics.
Vam optar per un menú per a 4 persones i com que erem 5 ho vam completar amb 3 plats més a repartir i la veritat és que vam sortir-ne molt contents.

Vam començar amb un asortit Shanghai 1930 que portava rollos vietnamites, sushi, sashimi de tonyina i salmó, carn de porc amb salsa de mandarina, un plat amb medusa! (que per cet no va acabar de convence’m…) i arròs fregit amb mango dins de tronc de bambú. (dirie que no em deixo res :p )
Després vam continuar amb un llam� ntol a l’estil dels pescadors pobres (amb fideus fregits i verdures) amb un rotlle d’enciam i arròs. (per cert, abans es van portar el llam� ntol fresc per veure si ens semblava bé)
Com a tercer plat ens esperava un anec pekí­n i unes broquetes de porc, pollastre i marisc.

Després, postres, cafè i licor de flors. Total 35 Euros per persona.

Restaurant Shanghai 1930
C/ Buenos Aires, 11
08036 Barcelona
Telf: (+34)933634370
Fax:(+34)933634371
e-mail: shanghai1930@retemail.es
WWW: www.shanghai1930.com

Concert dia d’Europa

Divendres vaig poder asistir al concert que en ocasió del dia d’Europa (demà dia 9 de maig) organitzava el Consell Català del Moviment Europeu al Palau de la Música.
L’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra sota la direcció de Gerard Claret (concertino-director) va oferir el següent programa:

HIMNE D’EUROPA fragment de la 9a simfonia de L. v. Beethoven (1770 – 1827)
I PART
W. A. MOZART (1756-1791) Petita Serenata Nocturna en Sol major KV 525
Allegro, Romanza, Menuetto, Rondó
EDWARD ELGAR (1857-1934) Serenata per a cordes en Mi menor, op. 20
Allegro piacevole, Larghetto, Allegretto
II PART
ANTONí?N DVORí?K (1841-1904) Serenata per a cordes en Mi major, op. 22
Moderato, Tempo di valse, Scherzo.Vivace, Larghetto, Finale. Allegro vivace

En la meva opinió el conert va anar de menys a més, en part perquè la música instrumental de Mozart la trobo simple (melodia fàcil i enganxosa, polifonia paral·lela en la seva major part…) i per la meva devoció per l’obra Dvorák. Això sí­, la primera part va servir per al lluïment del violí­ solista i director, mentre que en la segona part, molt més expressiva, el violí­ segon va asumir la melodia principal.