Arxiu d'etiquetes: Reino-de-España

José Luis Rodríguez Zapatero i la reforma laboral

25 de septiembre de 2008: “Abaratar el despido no ayudaría a recuperar esa confianza que necesita el sistema financiero”.

18 de febrero de 2009: “No vamos a apoyar ninguna reforma del mercado de trabajo que represente abaratar el despido o debilitar los derechos de los trabajadores. Es más, lo que queremos es fortalecer la protección social”.

23 de junio de 2009: “Mi programa de Gobierno no contempla abaratar el despido ni hacer reformas que restrinjan derechos laborales”.

17 de enero de 2010: “Abaratar el despido no es el camino para crear empleo, sólo provocaría más desigualdades sociales y menos protección a los trabajadores, sobre todo en un país donde todavía nos queda por avanzar en materia de protección social. El camino es crecer económicamente, ser más competitivos, innovar, formación, educación: ése es el camino”.

17 de febrero de 2010: “Debemos decir desde esta tribuna que abaratar el despido no va a servir para que no despidan a gente. Tenemos que facilitar las cosas a las empresas para contratar sin que los trabajadores pierdan derechos”.

La nueva reforma laboral permite a las empresas despedir con sólo 20 días por año de indemnización (en lugar de 45) en caso de que tengan previsión de pérdidas o incluso si disminuyen sus ingresos. De esos 20 días, 12 los paga la empresa y otros 8 el FOGASA, así que se puede decir que Zapatero no sólo ha abaratado el despido. También lo está subvencionando.


Font:
Escolar.net

Un 63% dels treballadors espanyols són mileuristes

En les darreres setmanes s’ha fet públic el darrer informe dels tècnics del Ministerio de Hacienda (Gestha).

Tots els mitjans de comunicació en destaquen que el 63% dels treballadors espanyols (16,7 milions d’assalariats i 1,6 milions de treballadors per compte pròpi) són mileuristes.

Caldria matitzar que més que un 63% dels treballadors espanyols siguin mileuristes, el que diu l’informe és que aquest 63% DECLARA guanyar menys de mil euros mensuals. En el cas dels treballadors assalariats aquest matí­s no té massa importí ncia però en el cas de treballadors per compte propi la cosa canvia. Resulta sorprenent que un 75% dels empresaris espanyols declarin tenir uns ingressos mileuristes. El 1993 declaraven de mitjana més de 10.000 euros i des d’aleshores la diferència entre les rentes salarials i les rentes del treball no han parat de créixer!

Llavors només pot haver-hi tres explicacions possibles (o totes a la vegada):

  • Donat que la major part de les empreses son petites i mitjanes empreses i que aquestes són les que han patit més la restricció del crèdit fruit de la crisi financera, en un moment de crisi com l’actual els empresaris estiguin sacrificant les seves rentes en favor de donar auxili a les seves empreses.
  • El nivell de frau o evasió fiscal és el evadí­ssim i estí  molt més estès del que tradicionalment es considerava (s’estimava aproximadament un 20%) i no parlo només de paraisos fiscals sinó de tot tipus d’instruments d’inversió que permeten mantenir les rentes en dipòsit a l’espera del moment en que siguin necessí ries podent decidir en cada periode quant es vol pagar d’impostos
  • Hi ha un important volum de treballadors per compte propi que en realitat estan en una situació tant o més precí ria que els treballadors assalariats. Són el que s’anomena falsos autònoms o autònoms dependents ja que malgrat que jurí­dicament se’ls considera empresaris individuals no tenen cap (o molt poc) control sobre què, quant, quan, com i per a quí­ produeixen.

Tot això però no és res sorprenent. De fet a principis del 2007, el l’informe del Seminari Taifa Hay pobres porque hay muy, muy ricos ja estivamen que la precarietat (un fenòmen més í mpli i qualitatiu que no l’adjectiu de mileurista) ja afectava fins a un 60% de la població espanyola i en aquells moments encara no havia esclatat la crisi financera i encara viviem sota els efectes de la bombolla immobiliaria i financera que expandia l’ocupació i la creació de riquesa!

Injusticia universal

La justicia en España limita al norte con las torturas de Guantánamo, al sur con los campos de refugiados del pueblo saharaui, al este con los bombardeos con fósforo blanco sobre los civiles de Gaza y al oeste con el Chile de Pinochet, el de la picana y las mujeres violadas por perros. Nuestra nueva justicia es ahora cómplice de estos crí­menes: mirará hacia otro lado porque así­ lo aprobó hace unas horas el Congreso de los Diputados. Al fin llegó el consenso: el PSOE y el PP –junto con la derecha nacionalista– votaron un recorte a la justicia universal que acaba con el molesto concepto, tan simpático cuando juzga a tiranos de paí­ses pobres, tan incómodo cuando husmea en las cloacas de las potencias amigas. Universal, para el Congreso, es algo así­ como el mapamundi de Bilbao y significa que haya un español entre las ví­ctimas. El universo se reduce a España y poco más. Cosas del hecho planetario.

Con esta reforma, el Congreso da la espalda a las ví­ctimas, pero también a los acuerdos internacionales que ha firmado España en los últimos años: el Convenio contra el Genocidio, la Convención contra la Tortura o la de Ginebra, entre otros. La justicia universal no fue un invento del dí­scolo Garzón sino consecuencia de una sentencia del Tribunal Supremo –ratificada después por el Constitucional– sobre el genocidio en Guatemala, que estableció que estos acuerdos estaban para cumplirlos. Hoy es un dí­a de luto porque la injusticia no conoce fronteras y hay determinados crí­menes que no atentan contra un pueblo sino contra toda la civilización. La injusticia ha ganado terreno. Desde hace unas horas, los derechos humanos en España son sólo para los humanos con pasaporte español.

I. Escolar (25/06/2009)

Font: Escolar.net

La precariedad del bienestar

Aquesta article coescrit amb Elena Idoate estí  inclòs en Hay pobres porque hay muy, muy ricos, Informes de economí­a nº4. Seminari d’economia crí­tica Taifa (2007).
PDF (format Informe): La precariedad del bienestar (J. Junyent i E. Idoate)
PDF (format article): La precariedad del bienestar (J. Junyent i E. Idoate)

Introducción: el papel de la protección social

Además de los salarios, que constituyen la principal fuente de ingresos del conjunto de la clase obrera, contamos con una estructura de protección social implementada a través del Estado que permite asegurar un cierto nivel de bienestar. Es lo que llamamos el Estado del bienestar. éste es el resultado de las luchas sociales para establecer medidas de protección ante situaciones en las que los trabajadores sufren un empeoramiento de sus condiciones de vida. Además, se establecen ciertos ví­nculos solidarios para mejorar el reparto de la riqueza y promover la igualdad puesto que las relaciones laborales no aseguran un bienestar suficiente para todo el mundo y de manera justa. Cuando hablamos de protección social nos referirnos a aquellas intervenciones públicas para aliviar las situaciones de enfermedad, invalidez, vejez, supervivencia (viudedad y orfandad), ayuda familiar, paro, vivienda y exclusión social. Aunque todas estas partidas se agrupan bajo el epí­grafe de gasto social la financiación de dicho gasto corresponde a sistemas distintos: las pensiones y el subsidio de desempleo se financian con contribuciones de los trabajadores mientras que las restantes partidas (incluyendo la sanidad) se financian mediante impuestos.

En esta etapa actual de globalización económica y debido a la constante degradación de las condiciones laborales y salariales hay una creciente necesidad de protección social. Sin embargo, desde el terreno polí­tico no solamente se ignora este hecho, sino que además el pensamiento neoliberal dominante está centrando todos sus esfuerzos en desmantelar los derechos sociales. La partida la gana el capital: privatizaciones (encubiertas o a cara descubierta) que generan suculentos beneficios a las empresas privadas del negocio de la salud, la educación y las pensiones, entre otros; y reforzamiento del empleo como única forma de integración social y de obtención de medios de subsistencia, haciendo más dependientes a los trabajadores de los empleos, por precarios que estos sean.
Continua la lectura de La precariedad del bienestar

Quin és el futur de les pensions?

Aquest article fou una demanda de la get de La Fí brica, espai de producció i reproducció d’idees dels Països Catalans. Podeu veure l’article original aquí­: Quin és el futur de les pensions?.
Per cert, la tafanera també se n’ha fet ressò. Moltes grí cies als qui ho heu tafanejat.

Aquesta quinzena la pregunta l’hem adreçada a Joan Junyent Tarrida, que ens respon a “Quin és el futur de les pensions?”. Junyent és membre del seminari d’economia crí­tica Taifa.

Continua la lectura de Quin és el futur de les pensions?

Sobre salaris i distribcuió de la renta…

Marcos Peña (president del CES, el Consejo Económico y Social escriu un article d’opinió a El Paí­s sobre els salaris i el mercat laboral a Espanya.

és vergonyós veure com el president d’un òrgan , que malgrat consultiu, ha tingut molta relleví ncia en el disseny dels polí­tiques laborals i socials dels últims anys fugi d’estudi d’aquesta manera i intenta enganyar als ciutadans amb arguments fal·laços i mitges veritats.

Els els últims dies s’ha conegut un informe de la OCDE que diu que el pes dels salaris en l’economia espanyola (un cop més) ha caigut. Marcos Peña, com ja va fer-ho fa uns dies David vergara, secretari d’estat d’economia, diu que això és cert (dir altra cosa seria mentir…) però que això no és l’important i s’excuses dient que el salari mitjí  ha baixat a causa de la creació de nous llocs de treball (amb salaris inferiors a la mitjana) però com que ara hi ha més població ocupada doncs la situació és millor.

Aquest argument sembla molt convincent, però si l’observem amb detall veiem que és fals. Una cosa és la distribució primí ria de la renta (entre salaris i beneficis) i una altra cosa ben diferent com es reparteixen aquests salaris entre els diferents treballadors. A més, ens haurí­em de preguntar perquè els nous llocs de treball que es creen tenen salaris més baixos, és perquè són en sectors amb una productivitat molt baixa? és perquè els empresaris volen obtenir més beneficis a costa del treballador? o potser són ambdues coses a la vegada?

Marcos Peña també diu que per a millorar la distribució de la renta calen millors llocs de treball i que això comportarí  millors salaris però que sota cap concepte no es pot abandonar el dií leg social (i en conseqüència la moderació salarial). Després associa en un exercici de malabarisme de xifres el 30% de frací s escolar existent amb el 30% de precarietat (segons les xifres oficials).

Deixant de banda que estimacions més realistes situen entre un 40 i un 60% de la classe treballadora en situació de precarietat a qualsevol que de tant en tant posi els peus al carrer que frací s escolar i precarietat tenen poc a veure i que un dels sectors més afectats per la precarietat són aquells treballadors “excessivament formats” (molts d’ells amb llicenciatures universití ries) mentre que aquells treballadors que van abandonar abans l’esfera educativa per incorporar-se a un ofici donada l’escassetat de treballadors qualificats en aquestes tasques els ha portat, malgrat formar part de sectors poc productius a gaudir d’uns nivells de salaris superiors a aquells que van decidir mantenir-se en l’esfera de l’educació per tal de poder aspirar a llocs de treball més “valorats”. Això és degut a que a l’hora de determinar un salari tant important allò que es produeix amb el treball (la productivitat) com com es distribueix aquest producte (entre salari i benefici).

Evidentment s’ha de vetllar per crear llocs de treball en els sectors que tenen una major productivitat però això per si sol no porta necessí riament majors salaris. En els últims anys l’augment de productivitat ha estat modest però positiu i això no ha evitat un descens dels salaris reals. Sospito doncs que aquesta caiguda dels pes dels salaris en l’economia deu tenir més a veure amb els beneficis rècord que estan obtenint les empreses espanyoles any rere any que altra cosa.