Arxiu d'etiquetes: Retalls de premsa

La seguridad social alemana suma 3.300 millones de déficit (nova ofensiva de El Paà­s contra les pensions públiques)

Per tercera vegada en dues setmanes, El Paí­s pública notí­cies prí cticament idèntiques en les que anuncia que govern, patronal i sindicats han arribat a un pacte per a la reforma de la Seguretat Social. En cap de les tres ocasions hi ha hagut confirmació oficial per part de les parts tot i que en aquesta ocasió es fan ressò de la notí­cia altres diaris també. Tant interès te la notí­cia fins al punt de precipitar-se fins a tres vegades?

La notí­cia, avui, va acompanyada d’aquesta altra, La seguridad social alemana suma 3.300 millones de déficit. La idea? Transmetre que com que nosaltres som previsors no ens passarí  el que li passa a Alemanya i, amb aquest argument, fer callar les crí­tiques que pugui generar la reforma.

El mayor problema lo sigue constituyendo la caja de pensiones, cuyos gastos se mantuvieron estables en 232.700 millones, por lo que no pudieron compensar el descenso de los ingresos. La caja de pensiones recibió el año pasado 228.500 millones, 2.200 millones menos que en 2004, debido al alto desempleo y a la contención salarial.
No sólo no crece la cotización de los que tienen empleos regulares porque sus sueldos están estancados, sino que se ha reducido enormemente el número de personas con empleos regulares y el empleo que se ha creado en los últimos años en Alemania es mayoritariamente precario. Esto contribuyó a aumentar 2.900 millones el déficit de la caja de pensiones hasta los 4.300 millones de euros, una situación preocupante.

és a dir, que en el mateix article, es reconeix que el principal problema no és la despesa en pensions sinó la mala situació del mercat laboral alemany, amb més de 5 milions d’aturats i una elevada i creixent precarització dels llocs de treball. Així­, 2.900 milions dels 3.300 (no 4.300 com erròniament posa el cos de l’article) són com a conseqüència de la recessió econòmica que atravessa Alemanya (i no de problemes estructurals en el sistema de Seguretat Social com indueix a pensar el titular).

3.300 – 2.900 = 400

En cuanto al seguro de dependencia, el déficit de 800 millones que registró en 2004 se redujo el año pasado a la mitad. La inyección anual que el Estado dedica por ley a la Agencia Federal de Empleo para compensar su déficit se limitó en 2005 a 400 millones, después de ascender en 2004 a 4.200 millones.

és a dir, que aquests 400 milions d’euros de dèficit són deguts a que l’estat va fer una aportació insuficient. Com a Espanya, a Alemanya, les prestacions per dependència, malgrat les gestiona la Seguretat Social, es financen amb cí rrec als Pressupostos Generals. Ens trobem doncs davant del fet que l’Estat alemany no ha pagat 400 milions d’euros que li corresponien, mentre que la Seguretat Social alemanya ha mantingut les prestacions per dependència i el resultat final és que la Seguretat Social Social té 400 milions d’euros de dèficit addicional!

Hagués estat curiós veure que hauria passat, si la Seguretat Social alemanya hagués suspès les prestacions per dependència al esgotar els fons destinats per l’Estat per a aquestes contingències i hagués fet pública una nota en la que digués que l’estat nol li paga el que li correspon. M’atreveixo a pensar que l’escí ndol polí­tic hagués estat considerable. En canvi ningú s’escandalitza perquè els treballadors alemanys hagin d’assumir una despesa extra de 400 milions d’euros que pertocaria a l’Estat.

Las cajas públicas sufren anualmente el abandono masivo de 200.000 jóvenes con altos ingresos que se van a los seguros privados. La salud pública alemana es una de las mejores del mundo, pero también de las más caras, dado que la carga no se reparte entre todos los hombros disponibles al desertar precisamente los más fuertes.

Vet aquí­, el problema de les privatitzacions. La gent de major renda es mou al sector privat mentre que la Seguretat Social Pública va debilitant-se i reduint-se en prestacions i qualitat mica a mica en una mena de cercle viciós fins que tothom que pot pagar-se una assegurança privada ha abandonat el sistema i el sistema públic queda com el recurs marginal per a les capes més baixes de la població.

Curs d’ètica periodà­stica El Paà­s (o com fer creure als lectors que la privatització de les pensions és bona)

Llegeixo avui a El Paí­s un titular que diu Los británicos se jubilarán a los 68 años, pero tendrán mejor pensión.

Adem per parts:

El Gobierno británico ha decidido elevar progresivamente la edad de jubilación a partir de 2024, hasta situarse en 68 años en el año 2044 (ahora son 65 años)

El gobern laborista de Tony Blair augmentarí  progressivament l’edat de jubilació (des dels 65 anys actuals) a partir del 2024 fins arribar als 68 anys el 2044. El 2024 l’edat de jubilació passarí  a ser de 66 anys, 67 l’any 2034 i finalment 68 anys el 2044. és evident que a ningú li agrada treballar tres anys més, però si és necessari per a tenir una millor pensió…

(…)
Como contrapartida, el mí­nimo de años a cotizar para tener derecho al 100% de la pensión pública se reduce a 30 años, frente a los actuales 39 años para las mujeres y 44 años para los hombres.

Era evident que amb la situació del mercat laboral actual pocs treballadors poden cotitzar durant 44 anys. No s’especifica però quin serí  el mí­nim d’anys exigit per a poder cobrar una pensió.

(…)
El incremento de las pensiones públicas estará ligado a los salarios en lugar de a la inflación

L’augment de les pensions estarí  lligat a l’evolució dels salaris i no a la inflació com fins ara. Qualsevol persona assalariada és conscient que en els últims anys la inflació (sobretot la real, no la que marca l’IPC) estí  sent clarament superior als augments salarials. Per tant això és una clara inconsistència amb rebre millors pensions. Si continuem llegint l’article aclara aquest parí graf.

(…)
Con el nuevo sistema, el incremento de las pensiones públicas se vincula a los salarios y no a la inflación y desaparece el tramo calculado en función del nivel de vida porque se considera que desincentiva el recurso a las pensiones privadas, que seguirán siendo clave para garantizar una buena pensión tras la jubilación.

és a dir, que es disminueixen les pensions públiques perquè desincentiven que la gent contracti pensions privades i que si els brití nics volen una bona pensió que contractin un pla de pensions.

(…)
Aunque en conjunto el sistema es teóricamente más caro, en la práctica no lo es debido a los ahorros que se generarán al prolongar la vida laboral de los futuros pensionistas. Especialmente de las mujeres, cuya edad de jubilación es ahora de 60 años, frente a los 65 años de los hombres.

Reconeixen que el sistema de pensions per capitalització és més car de mantenir que el sistema PAYG (com el que funciona actualment a Espanya i encara de manera residual al Regne Unit), però que això es compensa amb que els treballadors treballin més anys! No és millor un sistema que essent més barat permet treballar menys anys? On és el guany? L’article no explica que un dels factors que fan que el sistema de capitalització sigui més car és que ha d’incloure els beneficis de les empreses gestores de plans i fons de pensions. Del que es tracta, per tant, és que els treballadors, treballin més, paguin més, els quedin menys anys de pensionistes per tal que un seguit d’empreses puguin fer-hi negoci.

(…)
la creación de un sistema nacional al que deberán acogerse obligatoriamente los nuevos empleados, salvo que renuncien a ello expresamente. Los empleados deberán aportar un 4% de su salario, las empresas un 3% y el Estado un 1% en forma de desgravaciones fiscales que nutrirán el fondo privado de cada trabajador y que podrá ser invertido en acciones u otros productos financieros. Las empresas con un sistema privado igual o superior a éste estarán exentas de esas contribuciones.

Si les deteriorades pensions públiques no fossin un incentiu suficient per a contractar pensions privades, cada treballador obligatòriament tindrí  un fons de pensions individual al qual aportarí  un 7% del seu salari (les cotitzacions empresarials en el fons formen part del salari) i que podrí  invertir allí  on li sembli. Per si fos poc, les desgravacions fiscals aplicades a fons de pensions tenen sempre un carí cter regressiu. és a dir, beneficien més a qui més té.

Si repassem una mica la història, veurem que els sistemes de pensions van sorgir de la necessitat de proporcionar una seguretat d’ingressos quan el treballador ja no pot treballar. és a dir, en aquest sentit els sistemes de pensions no són diferents a els estalvis que pugui tenir qualsevol per a la vellesa. Aviat, però, els estats es van adonar que molta gent no estalviava o no podia estalviar suficient per a la velles i per això es van instaurar els sistemes públics de pensions que inclouen components solidaris i redistributius. Els sistemes de capitalització privats individuals eliminen aquesta seguretat sobre els ingressos futurs ja que són d’aportació definida. és a dir, tu hi poses una quatitat (o una quantitat mensual) i una empresa gestora inverteix aquests diners amb la intenció que quan et jubilis et retornaran els rendiments d’aquestes inversions. Però clar, no hi ha cap garantia que les inversions produeixin beneficis i fins i tot quan l’economia va bé hi ha moltes inversions financeres que resulten en pèrdues. No cal anar gaire lluny en el temps (els casos Fórum Filatélico i Afinsa) per veure els riscos en que incorre la gent cercant majors rendibilitats per a les seves inversions. Sense cap mena de dubte estem perdent l’idea original de proprocionar seguretat a la vellesa i cada cop que llegeixo propostes com aquesta brití nica penso que hem après ben poc de la història i que les condicions de la classe treballadora estan cada dia més a prop de les del S.XIX que no pas de les del S.XX.

PD: per 50 cèntims d’euro, raons per les quals, a partir d’aquest article, deduir que els brití nics tindran millors pensions?

Espanya amaga febleses darrera d’una aparent vitalitat econòmica

El passat divendres 21 d’abril, el diari francès Le Monde va publicar sota el tí­tol de L’Espagne cache des faiblesses sous son apparente vitalité économique un article on destaca l’enorme fragilitat del creixement econòmic espanyol, molt estretament lligat a la construcció, a l’esperiral creixent de preus de l’habitatge i al crèdit barat que ha permès un elevat endeutament de les llars espanyoles.

L’elevat percentatge de la renda familiar bruta disponible que es destina a pagar les hipòteques immobiliaries juntament amb el fet que la major part dels crèdits hipotecaris actuals estan subjectes a un tipus d’interès variable fan que una possible pujada dels tipus d’interès podria causar un gran augment del nombre de families que declaren que tenen problemes per arribar a final de mes (molt millor indicador de l’evolució del benestar que no pas el creixement del PIB) així­ com suposar un descens del creixement econòmic a nivell agregat.

Article original (en francès): L’Espagne cache des faiblesses sous son apparente vitalité économique
LE MONDE | 21.04.06 © Le Monde.fr
Traducció al castellí  (via Bitácora de stivie): España oculta debilidades tras su aparente vitalidad económica

El principal client de la subhasta del Fòrum fou… l’ajuntament de Barcelona!

N’informava divendres La Vanguardia.

La revisió dels comptes municipals ha destapat que un terç de les compres de la subhasta d’actius del Fòrum 2004 aní ren a parar a l’empresa municipal BIMSA (Barcelona Infrastructures Municipals, S.A.) per un total de 5,14 milions d’euros. En paraules del regidor del Partit Popular Alberto Fernández Dí­az:

“el Ayuntamiento paga dos veces para maquillar las cuentas”.

l’inventari de les peces adquirides per l’ajuntament inclou, entre altres peces, el següent:

  • una pantalla de leds (825.308 euros)
  • un joc interactiu d’aigua (1,73 milions)
  • 249 bancs (111.202 euros)
  • la tanca del recinte (220.000 euros)
  • un rellotge solar (79.140 euros)
  • 5 ombres (1,94 milions)
  • els elements per adequar els serveis per a persones amb mobilitat reduïda (104.849 euros)

Vull destacar que no sóc contrari a que l’ajuntament de Barcelona reutilitzi els materials utilitzats durant el Fòrum de les cultures, però és intorelable que s’utilitzi això per a presentar un balanç equilibrat als comptes del Fòrum. Això sense incloure les comissions que es va endur l’empresa concessionaria de la subhasta per a que els béns no canviéssin de mans! L’ajuntament de Barcelona, si tant convençut estí  que el Fòrum va ser un èxit per a la ciutat, hauria d’acceptar el dèficit que ha suposat per a les arques municipals, però clar, un cop vist que la ciutadania no podia veure el Fòrum com un èxit per a la ciutat només quedava esgrimir l’“èxit” econòmic a qualsevol preu…

Font: La Vanguardia 02/06/2005 (El mayor cliente de la subasta del Fòrum fue el Ayuntamiento)

El ‘no’ francès com a oportunitat

Llegeixo avui a EL PAí?S he llegit un dels artí­cles més encertats sobre els resultats dels referèndums a França (i també als Països Baixos). El signa Joan Subirats (catedràtic de Ciència Polí­tica de la UAB).

Me molesta la cantinela de estos dí­as sobre la adulteración que significa el referendum en relación con la voluntad popular expresada en los escaños de la Asamblea Nacional Francesa.
(…) atacan al referendum como la expresión demagógica y veleidosa de un pueblo poco preparado para entender las complejidades del testo a debate.
(…)
Se va repitiendo la cantinela que este referendum ha sido “el referendum del miedo”. Permí­taseme decir que he visto también muchas amenazas por parte de los que propugnaban el sí­. Se ha abusado del tremendismo para descalificar a los que se atreví­an a dudar de hacia dónde se dirige Europa.
(…)
Es absurdo atacar a los que votaron no por el hecho de que agitaban el fantasma del liberalismo, cuando muchos de los que aluden a ello agitaban otros fantasmas, como los de la incoheréncia, el utopismo o la coalición de los insatisfechos.

Artí­cle original: El ‘no’ francès com a oportunitat (accés només per a usuaris registrats).
Copia local

Qüestió de classes

Durant aquest maig-juny, el New York Times publica una sèrie d’artí­cles sobre les classes socials als Estats Units.

Sobre la sèrie.
Un equip d’investigadors ha estat, durant un any, explorant les diferents maneres que la classe – definida com una combinació de nivells de renda, educació, salut i ocupació – infuencia el destí­ de les persones en una societat que es veu a ella mateixa com una terra d’oportunitats il·limitades.

Índex

Bibliografia

  • Bourdieu, Pierre; Distinction: A Social Critique of the Judgement of Taste (1984, Harvard University Press)
  • Bowen, William G., et al; Equity and Excellence in American Higher Education (Thomas Jefferson Foundation Distinguished Lecture Series)
  • Bowles, Samuel, et al (Editors); Unequal Chances: Family Background and Economic Success (2005, Princeton University Press)
  • Conley, Dalton; The Pecking Order: Which Siblings Succeed and Why (2004, Pantheon)
  • Corak, Miles (editor); Generational Income Mobility in North America and Europe (2004, Cambridge)
  • Franklin, Benjamin; The Autobiography of Benjamin Franklin (Dover Publications)
  • Frank, Robert; Cook, Phillip J.; The Winner-Take-All Society: Why the Few at the Top Get So Much More Than the Rest of Us (1996, Penguin)
  • Fussell, Paul; Class: A Guide Through the American Status System (1983, Touchstone Books)
  • Herberg, Will; Protestant Catholic Jew: An Essay in American Religious Sociology (1955, 1960, 1983, The University of Chicago Press)
  • Kingston, Paul W.; The Classless Society (2000, Stanford University Press)
  • Lamont, Michele; Money, Morals, & Manners: The Culture of the French and the American Upper-Middle Class (1992, The University of Chicago Press)
  • Lareau, Annette; Unequal Childhoods: Class, Race, and Family Life (2003, University of California Press)
  • Neckerman, Kathryn M. (Editor); Social Inequality (2004, Russell Sage Foundation) [Chapter 2, on family structure, and Chapter 10, on working hours, are especially relevant.]
  • Niebuhr, H. Richard; The Social Sources of Denominationalism (1929)
  • Poloma, Margaret M.; The Assemblies of God at the Crossroads: Charisma and Institutional Dilemmas (1989, The University of Tennessee Press)
  • Scharnhorst, Gary, with Jack Bales; The Lost Life of Horatio Alger Jr. (Indiana University Press, 1992)
  • Wood, Gordon S.; The Americanization of Benjamin Franklin (2004, Penguin Press)

Font: New York Times, 2005

El costat fosc

Ahir, com tothom a aquestes alçades ja sabrí , es va estrenar l’episodi III de la Guerra de les Galí xies: la venjança dels Sith. Avui a El Pais hi ha un artí­cle de ílex de la Iglesia titulat ¡Malditos Sith! sobre el final d’aquesta trilogia, la digitalització del cinema i el predomini de la tècnica i els efectes per sobre del guió i la interpretació en el cinema.

Artí­cle original: ¡Malditos Sith! (ílex de la Iglesia) (només per a subscriptors)

Extracte de les parts més destacades de l’artí­cle:

George Lucas era un caballero Jedi (…) Pero el reverso oscuro es tremendamente poderoso, y como su negro personaje enmascarado, George Lucas abandonó la fuerza y la ilusión de sus inicios para convertirse en un temible sith, en el canciller más perverso del senado galáctico.
(…)
La venganza de los sith es una pelí­cula producida por el imperio, y nosotros no somos más que un pequeño planeta rebelde que pronto se verá reducido a cenizas por la maquinaria infernal del general droide lord Lucas. Mis compañeros Jedis de la profesión me preguntarán: ¿qué haces escribiendo un artí­culo para el reverso oscuro? ¿Has abandonado la fuerza? ¿Te vas a dejar arrastrar como Anakin? Y yo respondo cobardemente: me entran ganas. Me seduce el reverso oscuro. Dentro de mí­ hay odio y furia… hacia su poder omní­modo.
(…)
Pero el lado oscuro es tan seductor… La imagen es tan hermosa… ¡El celuloide ha muerto, viva la imagen digital! Con esta proyección no sólo ha acabado la serie de La guerra de las galaxias, también finaliza el cine tal y como lo comprendemos.
(…)
Ya soy un sith. Llegará un dí­a, no muy lejano, en el que podamos prescindir de los actores. ¡¡Ha, ha, ha!! Sí­, del engorro del rodaje humano. En La venganza de los sith lo único que falla es el aspecto humano. ¡Fuera el guionista, que es un pesado, con esas secuencias llenas de diálogos, tan farragosas! ¿Diálogos? ¿Para qué? ¡Fuera el director, que enturbia las cosas con sus maní­as! Todo lo demás es de una perfección digna de androides.

Llegará el dí­a en el que el cine del Imperio prescinda del factor humano, y ¿por qué no?, de la historia, de los conflictos, de todo eso que antes les preocupaba y que ahora, con perdón, se la suda. Y entonces aquí­, en este pequeño planeta alejado de la capital de la galaxia, hasta ahora rebelde, sólo se verán las pelí­culas del Imperio, y por fin en los cines tampoco habrá espectadores, sino ejércitos de androides sin ojos, con voz metálica y estridente.

Els treballadors cansats són perillosos

lleigeixo avui a EL PAIS les següents declaracions:

“Cal intentar conciliar la vida laboral i familiar”. “Els treballadors cansats són perillosos, tant amb la maquinaria amb la que treballen com amb el cotxe quan tornen a casa. Cal acabar amb l’opt-out que estí  generalizant la jornada de 60 hores a Europa”.
(Jean Lambert, Els verds, Gran Bretanya)

Si és que encara haurem de demanar disculpes per no poder treballar 18 hores al dia…

Comissions dels fons de pensions

Llegeixo a les pí gines salmó del suplement Negocios de El Paí­s de diumenge passat (17/04/2005), un artí­cle de Piedad Oregui sobre les comissions que cobren les gestores de fons de pensions.

Els lí­mits mí xims, fixats per llei (Art. 84 de la Ley reguladora de Planes y Fondos de pensiones), delimiten la comissió de gestió al 2% i la comissió de dipòsit al 0,6% del valor dels comptes.

En la majoria dels casos, especialment en els Plans de pensions individuals en els quals no hi ha òrgans de gestió i control participats pels beneficiaris sinó que tot el poder de decisió recau en l’entitat gestora, les entitats gestores cobren la comissió mí xima permesa per llei. (el 74% dels partí­ceps de plans de renta variable paguen comissions iguals o superiors al 2,3%).

Tenint en compte que els plans de pensions de sistema individual s’han revaloritzat, de mitjana, un 3,49% en els últims 12 mesos, les comissions poden arribar a menjar-se més d’un 60% dels guanys. Si a l’aní lisi hi afegim la inflació acumulada els últims dotze mesos, el rendiment real es clarament negatiu per a molts fons.

Per una vellesa menys segura

Via Project-Syndicate llegeixo un artí­cle de l’Stiglitz sobre la reforma del sistema de pensions que vol dur a terme l’administració Bush als EEUU.

Espero que la discussió que estí  generant aquest tema als EEUU serveixi perquè la resta dels països que ens trobem en tendències privatitzadores similars reflexionem de debò sobre si la privatització del sistema de pensions es tan bona per a nosaltres i ens solucionarí  tots els problemes com se’ns vol fer creure des de les institucions financeres internacionals. I més quan veiem que quan es proposa posar-ho en prí ctica als EEUU comencen a sorgir veus crí­tiques!

Si tant bo és per a la resta dels països, per què no aplicar-ho també als EEUU? O és que potser no era tan bona idea com ens volien fer creure?
Continua la lectura de Per una vellesa menys segura