Demà a les 19h a Ecoconcern comença el primer dels cursos que el seminari d’economia crítica Taifa ofereix aquest any.

Per entendre la crisi

El capitalisme conté en la seva pròpia natura profundes contradiccions que provoquen imporants crisis de manera recorrent. La crisi però és també un element imprescindible per a introduir els canvis necessaris per tal de garantir el funcionament futur del capitalisme com a sistema social hegemònic. L’objectiu del curs es centrarà en comprendre la dinàmica de la crisi en el capitalisme, així com analitzar i comprendre els elements fonamentals que conformen la crisi del capitalisme avui.

CALENDARI

• Elements fonamentals per entendre el funcionament del capitalisme i les seves crisis. En aquesta sessió s’introduiran els elements essencials que ens han de permetre entendre quines són les relacions socials fonamentals i les institucions clau que regeixen el funcionament del sistema capitalista i la seva dinàmica contradictoria.
• Crisi financera. Entendre els mecanismes per mitjà dels quals el capital financer s’allunya de la producció real. Expansió i explosió de la bombolla.
• Crisi econòmica. Entendre els mecanismes que permeten la generalització de la crisi al conjunt de l’economia i analitzar les causes de la crisi des de la dinàmica de l’economia productiva.
• Crisi del deute. Entendre els mecanismes pels quals l’endeutament exterior (públic, però sobretot privat) es converteix en el principal problema dels països centrals.
• Del deute a les retallades. Entendre la relació entre la crisi del deute i les polítiques que s’estan duent a terme, tant al nostre país com en el conjunt dels països centrals, per tal que el cost de la crisi recaigui sobre les clases populars.
• Cercant sortides a la crisi… Quina sortida a la crisi ens espera? Sortir de la crisi o sortir del capitalisme? Discusió al voltant de les perspectives de futur i de la necessitat de construir alternatives al capitalisme.

El curs es realitzarà del 6 d’octubre al 10 de novembre a Ecoconcern. Mare de Déu del Pilar, 15, principal Barcelona.

Divendres 5 de novembre l’Assemblea Ciutadana “Que la crisi la paguin els rics” ha realitzat una acció de denúncia en contra de les retallades a les pensions públiques pel carrer major de Lleida. Un Via crucis ha escenificat el debat i les perspectives entorn el desmantellament del sistema públic de pensions.

Representants del sector polític i financer fuetejaven simbòlicament un pensionista que sostenia “la creu de la jubilació” mentre es repartien centenars d’octavetes en contra de les propostes polítiques d’allargar l’edat de jubilació i augmentar els anys de cotització pel càlcul de la pensió.
Durant l’acció i en el manifest repartit es destacava que permetre la retallada de les pensions públiques representa retrocedir en una de les conquestes cíviques més importants dels darrers segles i significa ferir de mort el nostre sistema de drets socials. Alhora, es denunciava que els arguments referents a la inviabilitat del sistema públic de pensions (bàsicament, per l’envelliment de la població) són totalment esbiaixats, basats ens supòsits erronis i només responen a posicions polítiques i ideològiques favorables a l’eliminació dels sistema públic de pensions i de drets socials.

Cartell xerrada sobre pensions a Lleida

Amb aquest Via Crucis iniciem els actes en contra el procés d’agressió al sistema públic de pensions i es vol convocar a la xerrada que es realitzarà el dijous 11 de novembre a càrrec de Joan Junyent i sota el títol “Les pensions públiques en perill”. Serà a la Biblioteca Pública de Lleida a les 19,30 hores.

L’Assemblea Ciutadana “Que la crisi la paguin els rics” es va crear Lleida durant la passada primavera amb la voluntat d’unir esforços en el rebuig a les polítiques lliberals i a les retallades socials. Abans de l’estiu va convocar vuit cassolades davant la seu del PSC a Lleida i va participar d’altres accions contra la reforma laboral. Aquesta plataforma ciutadana actua i es mobilitza per tal de construir un moviment ciutadà decidit en la defensa dels drets de tots i totes.

Font: Assemblea Ciutadana “Que la crisi la paguin els rics”.
Argumentari de l’Assemblea Ciutadana en contra les retallades a les pensions:

Fotos de l’acte

Ja pots inscriure’t al cursos que ofereix el seminari d’economia crítica Taifa per al curs 2010-2011.

Més informació a cursos.seminaritaifa.org

La UE, pa qué? pa quién?

El Seminari Taifa proposa un nou curs al voltant del procés de construcció Europea i la polí­tica actual de la UE.
El curs tindrí  lloc a Ecoconcern tots els dimecres a partir del 12 de maig i fins al 16 de juny.

A l’actualitat la Unió Europea s’ha convertit en un dels agents fonamentals en l’avenç de les polí­tiques neoliberals. L’objectiu del curs es centraria en presentar quins són, des dels seus orí­gens, els objectius del procés de construcció europea així­ com quins instruments ha emprat per la consecució d’aquest objectius. Analitzar quins són els reptes presents i futurs de la Unió així­ com els diferents impactes socials, ambientals i econòmics del procés esdevindran també temes centrals del curs.

Calendari

• 12 de maig La història del procés de construcció europeu i el paper de les seves institucions. Es mostra el context històric en el que s’ha desenvolupat el projecte europeu, d’acord a l’evolució del capitalisme, així­ com s’assenyalen les principals fites, orí­gens, raons pel seu establiment, agents impulsors i diferents etapes. En aquesta sessió es veurí  també quina és la funció de les diverses institucions que conformen la Unió Europea.
• 19 de maig La polí­tica econòmica de la UE. Es presenta l’evolució en matèria de polí­tica econòmica de la Unió i quins elements concrets converteixen, des de la signatura de l’Acta íšnica, a la UE en un dels vaixells insí­gnia del neoliberalisme a nivell mundial.
• 26 de maig La polí­tica social de la UE. Existeix un Model Social europeu? Del “Welfare” al “Workfare”, la polí­tica d’ocupació i la “Flexicurity”, la tergiversació del Model Social Europeu, l’enduriment de la polí­tica social, les privatitzacions, la polí­tica migratòria i el Dumping Social són algunes de les qüestions que s’abordaran en aquesta sessió.
• 02 de juny La dimensió polí­tica de la UE. La UE un projecte en expansió. La flagrant manca de democrí cia existent en tot el projecte de construcció europea com un intent de dotar-se de dimensió polí­tica al marge de la participació de la ciutadania. D’acord al paper de la UE en el marc de la globalització, s’analitzaran les raons que hi ha darrera els diferents projectes d’expansió actualment en marxa: l’expansió a l’Est, el Tractat de Barcelona i la protecció europea ala zona del Magrib i els projectes de lliure comerç de la UE amb l’Amèrica llatina o l’í€frica.
• 9 de juny Les Conseqüències de la UE per a la població i el medi ambient. Es mostrarí  la incidència del procés de construcció europea en la vida de les persones i l’economia del estats membres. S’analitzarí  com el desplegament del model europeu a nivell productiu es basa en l’increment de l’ús dels combustibles fòssils (concentració productiva i expansió del transport motoritzat) amb un fort impacte ambiental i converteix a la UE en un dels principals causants del canvi climí tic. Es veurí  també com el model d’agrobussines promogut per la UE suposa l’aposta per un model que destrueix els equilibris territorials i pressiona de manera brutal sobre els recursos (sobretot hí­drics i alimentaris).
• 16 de juny La Unió Europa i la crisi. S’analitzarí  el paper que estí  tenint la Unió Europea en la crisi econòmica actual, des de les primeres mesures que pren el BCE a l’agost del 2007 fins al moment present així­ com les perspectives de futur que s’endevinen per a la Unió.

Les sessions de treball es realitzaran a

Ecoconcern
Ecoconcern- Innovació Social
ecoconcern@pangea.org

Mare de Déu del Pilar, 15, principal
Barcelona,
Barcelona
08003
Spain

93 319 03 51

de 19:00 a 21:30 hores.
Consulta al mapa com arribar-hi.

Més informació i inscripcions a http://cursos.seminaritaifa.org o cursos@seminaritaifa.org.

Entrevista a Joan Junyent, del Seminari d’Economia Crí­tica Taifa

Coincidint amb l”arrencada del semestre de presidència espanyola de la Unió Europea, L’ACCENT hem volgut entrevistat Joan Junyent per conèixer cap on s’encaminen les polí­tiques econòmiques de la Unió Europea en un context de crisi que al nostre paí­s estí  comportant un augment dels í­ndexs d’atur.

Una de les primeres reunions de la presidència espanyola de la UE és una trobada dels ministres de treball a Barcelona. Quins temes tenen sobre la taula per discutir?
és una trobada informal de ministres que no té una agenda definida de treball, sinó que serveix per posar les diferents preocupacions i inquietuds dels estats de la UE sobre la taula. Així­ que no sabem massa cosa del que debatran. Més enllí , és clar, de les declaracions de Zapatero dient que volen sortir de la crisi.

L’atur és una de les principals preocupacions actuals al nostre paí­s. La Unió Europea té capacitat per posar-hi solució?
En els últims anys la UE no s’ha preocupat especialment de l’atur, i de la crisi tampoc massa. La prí ctica totalitat de les iniciatives les han tirat endavant els estats; a excepció de les actuacions que va fer el Banc Central Europeu al principi de la crisi, que tampoc van poder evitar que s’acabés desencadenant. La UE no ha tingut capacitat o voluntat polí­tica de tirar endavant un pla anticrisi conjunt. Pel que fa a l’atur en concret, la situació és molt divergent entre països. Per exemple, a l’Estat espanyol la situació és un drama. En altres països amb caigudes del PIB (producte interior brut) més grans, l’impacte en l’atur ha estat molt menor.

No sé fins a quin putn la UE serí  més sensible del que ho ha estat. Però si volgués, tindria capacitat d’actuar sobre el treball?
Podria fer el que volgués, perquè a l’hora de la veritat té capacitat d’actuar sobre qualsevol assumpte: sobre les jornades de treball, sobre la competència entre països, etc. Quan la UE vol intervenir sobre una qüestió, troba els mecanismes a través dels quals fer-ho. El problema, doncs, és de voluntat. No podem oblidar que en els temes relacionats amb polí­tiques més socials, la UE sempre els ha deixat en mans dels estats.

Així­ que no ha treballat per incidir fins ara en l’atur?
A finals dels anys noranta la Comissió Europea va tenir una mica més de preocupació per l’atur, però en entrar als 2000 té una visió molt centrada en l’aturat. és a dir, que parteix del plantejament que si una persona estí  aturada no és per culpa del mercat treball o de l’estructura productiva, sinó perquè aquesta persona no és prou ocupable, prou desitjable per al mercat de treball, no té la formació adequada. Per tant, totes les mesures que la UE proposarí  aniran destinades a la formació o a millorar el que ells anomenen flexibilitat laboral (és a dir, a abaratir la contractació i l’acomiadament).

Aquestes mesures que anomenen de “flexibilitat laboral” serveixen per crear ocupació?
En alguns contextos potser sí­ que creen llocs de treball, però ens hem de preguntar en quines condicions? A quina escala? Quan la crisi és tant profunda amb destrucció d’empreses i del teixit productiu com succeeix actualment, el problema és quin tipus de llocs es volen crear. El problema no és que la gent no estigui formada, sinó que el teixit productiu a l’Estat espanyol és una economia basada en la construcció, el turisme, els automòbils… Tots aquests són sectors que estructuralment estan en situació de crisi. Així­ que per molt que es faciliti la contractació i l’acomiadament en aquest sectors, difí­cilment es crearan llocs de treball.

Però l’acomiadament no és ja molt barat?
Sí­. De fet, en el cas espanyol, és un dels llocs on és més barata la contractació i l’acomiadament. La patronal ha reconegut que el que vol en realitat és acomiadament lliure. Qualsevol cosa que no sigui lliure per ells és cara.

En relació a la crisi, bona part de la població té la impressió que per afrontar-la s’han donat molts diners als bancs, però en canvi la classe treballadora n’estí  pagant les conseqüències sense ajuts.
és una visió correcta. Nosaltres parlem per definir-ho d’un keynesianisme asimètric o neoliberalisme de crisi, que consisteix en intervenir, però només a favor dels poderosos, a favor del sector financer, i per altra banda mantenir un pressió molt gran sobre les classes treballadores. Quan van començar a perillar els grans bancs van dir que eren massa grans per deixar-los caure. Així­ justifiquen grans quantitats de recursos destinats a salvar el capital privat. I mentrestant exigeixen a la classe treballadora retall de pressupostos socials, el que en diuen flexibilitat, etc.

Darrerament hem sentit el president espanyol Zapatero assegurar que ja hi comença a haver recuperació econòmica. Què en penses?
Ell parla de brots verds, però és molt complicat rebatre-li perquè ningú sap massa què vol dir en concret. El que ve a dir és que hem caigut molt, però que difí­cilment caurem més. Ells miren només el PIB, però obvien que sobretot en el cas espanyol el major impacte de la crisi ha estat sobre l’atur. El que realment afecta la població no és si el PIB creix, sinó si estan a l’atur ells o els seus familiars. Mots economistes ja estan parlant de recuperació sense creació de llocs de treball. és cert que el PIB pot tenir uns creixements propers a zero i frenar la caiguda. Però si això no es tradueix en llocs de treball, per la població s’agreuja la situació perquè passen més mesos i s’esgoten les prestacions d’atur, els estalvis de les famí­lies, etc.

Zapatero i altres mandataris internacionals parlen d’un canvi de model per sortir de la crisi.
El Govern espanyol ha fet bandera del canvi del sector productiu, que es concretaria en la Llei de l’economia sostenible, que sembla que ha de revolucionar l’estructura productiva. Però des del nostre punt de vista, en realitat estan preocupats en buscar què produir (enlloc dels cotxes actuals, doncs cotxes elèctrics, per exemple), sense aturar-se a pensar que l’important no és què es produeix sinó com es produeix, amb quina finalitat. En el fons, si el que els interessa és produir per produir, ni ens sembla que sigui sostenible ni que sigui realment un canvi de model productiu.

Però hi ha capacitat que l’esquerra empenyi per fer possible un canvi de model?
és necessari, però molt difí­cil. Amb la correlació de forces actuals és molt difí­cil que això succeeixi en el curt termini. El que hem de procurar, doncs, és empènyer en aquesta direcció.

Molta gent –jo mateixa– pensava que l’agreujament de la crisi comportaria una major mobilització de la població. Però els que responen a les convocatòries continuen sent únicament els sectors que ja estaven mobilitzats.
Des del Seminari Taifa compartim el mateix aní lisi. Tení­em la impressió que hi hauria més mobilització de la que hi ha. No sabem el per què. Diversos elements ho podrien explicar: per exemple, el fort endeutament de la classe treballadora, que dificulta molt les reivindicacions. O el fet que l’atur hagi crescut, que provoca que tothom es pugui sentir molt amenaçat. Però també és cert que quan les coses anaven relativament bé i no hi havia la inseguretat de perdre el lloc de treball tant present, no hi havia pas major mobilització que ara.

Llegim que l’Estat grec es troba en una situació molt complicada per l’alt endeutament que té, que el situa a prop de la fallida. L’Estat espanyol es troba en una situació similar?
No, la situació és molt diferent a la de Grècia. A l’Estat espanyol el dèficit públic ha crescut molt en l’últim any, però el nivell d’endeutament acumulat és molt inferior a la mitjana dels altres estats de la UE; per tant, té marge per continuar endeutant-se si és necesari. L’altra qüestió és veure en què s’endeuta l’Estat. Una altra cosa és que la banca espanyola té un gran endeutament amb l’exterior i en aquest cas la situació pot ser més complicada perquè la morositat ha augmentat i es pot trobar amb dificultats per retornar els préstecs. Fins ara hi ha una mena de suport implí­cit a la banca perquè cap faci fallida, però aventurar-se a saber què passarí  és complicat. La situació, en tot cas, és precí ria.

El capital, en les diverses crisis que ha patit, per sortir-se’n a anat a buscar nous mercats. Quina situació es perfila perquè les grans corporacions trobin nous mercats?
Els capitals, efectivament, estan buscant nous mercats. Així­ que estan invertint en els països anomenats emergents, però la quantitat de capital que poden absorbir d’aquests països és la que és, i si hi ha molt capital que va cap a aquestes zones succeirí  el que ha succeït a l’Estat espanyol els darrers anys, és a dir, que provoquin bombolles. Altres mercats cap als que s’estí  desviant capital: el deute públic. Un altre és el camp de l’educació; de fet, ja hi ha qui parla de que podria ser la propera bombolla.

Sembla que hi hagi d’acabar havent un lí­mit a trobar nous mercats.
Per sort o per desgrí cia tenen molta imaginació. Per exemple, la titolarització de les hipoteques ens va semblar una cosa irreal al principi. Fa tres o quatre mesos va sortir notí­cia de titolarització d’assegurances de defunció; consisteix que algú que es queda a l’atur ven l’assegurança a un banc, i això crea tí­tols derivats.

Especialment en relació a això que comentaves de l’educació, una de les conseqüències de la crisi poden ser majors privatitzacions per tal que les empreses tinguin més mercats d’on extreure beneficis?
Sí­. En el cas espanyol queda poca cosa per privatitzar, de coses rendibles ho estan prí cticament totes estan privatitzades. Però de les poques coses on el sector públic encara té presència important són els serveis públics, així­ que l’Estat pot tendir a privatitzar-ho tant per obtenir ell mateix ingressos immediats com per cedir a les pressions del capital. Així­ que la perspectiva és que el capital cada cop faci més pressió perquè l’esfera privada ocupi més espais.

Font: L’accent

El seminari d’Economia Crí­tica Taifa presenta el nou curs, La crisi avui: l’impacte de la crisi a l’estat espanyol i el rescat dels poderosos.

Després d’analitzar les raons de les crisis en el capitalisme en aquest segon curs ens proposem analitzar de manera concreta quins estan essent els impactes de la crisi en la societat. Analitzar que estí  passant en el sector productiu, en l’í mbit laboral, quines propostes s’estan plantejant etc. per tal de poder veure també com es podrien plantejar, des d’una posició de base, mesures socials i econòmiques que ens conduïssin a un escenari molt menys dolorós per les classes popular i que potser esdevingues un primer pas cap a una transformació social més profunda. Es recomana haver cursat anteriorment el curs “La crisi en el capitalisme actual” i/o haver llegit l’informe número 6 “Apuntes teóricos para entender la crisis”.

En aquest curs es tractaran els següents aspectes:

I.- ESTRUCTURA PRODUCTIVA I FINANCES: Les conseqüències de la crisi a l’estructura productiva i financera. Revisar quin ha estat l’impacte de la crisi sobre la capacitat real de produir riquesa a l’economia estatal i que suposa realment el repetit “canvi de model econòmic” i la seva validesa com a estratègia per sortir de la crisi.

II.- MERCAT DE TREBALL: Que ha succeït i estí  succeint a l’í mbit laboral. La seqüela de l’atur i la precarietat que arrossega. La disminució de salaris i la pèrdua de drets laborals. Una avaluació de les propostes del Dií leg Social.

III.- POLÍTIQUES ECONÒMIQES: Quines polí­tiques s’han seguit per enfrontar-se a aquestes situacions? Revisió dels aspectes més importants de la polí­tica de l’Estat dels últims dos anys i, en particular, una avaluació de la polí­tica seguida respecte als impostos.

IV.- DESIGUALTATS SOCIALS: Aquesta evolució ens duu a un fort impacte sobre les condicions de vida de la població, sobretot a un augment de la pobresa i la desigualtat. Aní lisi de la situació respecte a aquests í mbits de la població en general i especí­ficament de la immigració. Revisió de les reaccions populars que les forces socials
han tingut contra aquesta diní mica.

V.- REACCIÓ I CONCLUSIONS: Intentarem arribar a algunes conclusions sobre tot el que la crisi estí  suposant sobre la societat i la vida de les persones. També explorar quin pot ser l’evolució a partir d’ara.

*Aquest curs es realitzarí  els dies 20 i 27 de gener i 3, 10 i 17 de febrer del 2010 i les sessions de treball es realitzaran a Ecoconcern de 19:00 a 22:00 hores.

Ecoconcern-Innovació Social
ecoconcern@pangea.org
Mare de Déu del Pilar, 15, principal Barcelona, Barcelona 08003 Spain
93 319 03 51

Els cursos tenen un preu de 40 euros per curs (es preveu la possibilitat d’excepcions per a qui no pugui pagar). Els cursos no es realitzaran sense un mí­nim de 15 persones inscrites per curs.

Més informació i inscripcions a http://cursos.seminaritaifa.org/ o cursos@seminaritaifa.org

Documental Obrint l’esquerda elaborat per Maulets al voltant de la crisi en el qual m’entrevisten!

Aquest dimecres dia 14 comença una nova edició del curs que organitza el seminari d’economia crí­tica Taifa al voltant de la crisi.

El curs tindrí  lloc a EcoConcern ( c/ Mare de Déu del Pilar, 15 principal. Ciutat Vella – Barcelona) els dies 14, 21 i 28 d’octubre i 4 i 11 de novembre a les 19 hores.

Encara queden places disponibles!

Trí­ptic en PDF
Més informació dels cursos que organitza el Seminari Taifa i inscripcions a http://cursos.seminaritaifa.org o cursos@seminaritaifa.org

En les darreres setmanes s’ha fet públic el darrer informe dels tècnics del Ministerio de Hacienda (Gestha).

Tots els mitjans de comunicació en destaquen que el 63% dels treballadors espanyols (16,7 milions d’assalariats i 1,6 milions de treballadors per compte pròpi) són mileuristes.

Caldria matitzar que més que un 63% dels treballadors espanyols siguin mileuristes, el que diu l’informe és que aquest 63% DECLARA guanyar menys de mil euros mensuals. En el cas dels treballadors assalariats aquest matí­s no té massa importí ncia però en el cas de treballadors per compte propi la cosa canvia. Resulta sorprenent que un 75% dels empresaris espanyols declarin tenir uns ingressos mileuristes. El 1993 declaraven de mitjana més de 10.000 euros i des d’aleshores la diferència entre les rentes salarials i les rentes del treball no han parat de créixer!

Llavors només pot haver-hi tres explicacions possibles (o totes a la vegada):

• Donat que la major part de les empreses son petites i mitjanes empreses i que aquestes són les que han patit més la restricció del crèdit fruit de la crisi financera, en un moment de crisi com l’actual els empresaris estiguin sacrificant les seves rentes en favor de donar auxili a les seves empreses.
• El nivell de frau o evasió fiscal és el evadí­ssim i estí  molt més estès del que tradicionalment es considerava (s’estimava aproximadament un 20%) i no parlo només de paraisos fiscals sinó de tot tipus d’instruments d’inversió que permeten mantenir les rentes en dipòsit a l’espera del moment en que siguin necessí ries podent decidir en cada periode quant es vol pagar d’impostos
• Hi ha un important volum de treballadors per compte propi que en realitat estan en una situació tant o més precí ria que els treballadors assalariats. Són el que s’anomena falsos autònoms o autònoms dependents ja que malgrat que jurí­dicament se’ls considera empresaris individuals no tenen cap (o molt poc) control sobre què, quant, quan, com i per a quí­ produeixen.

Tot això però no és res sorprenent. De fet a principis del 2007, el l’informe del Seminari Taifa Hay pobres porque hay muy, muy ricos ja estivamen que la precarietat (un fenòmen més í mpli i qualitatiu que no l’adjectiu de mileurista) ja afectava fins a un 60% de la població espanyola i en aquells moments encara no havia esclatat la crisi financera i encara viviem sota els efectes de la bombolla immobiliaria i financera que expandia l’ocupació i la creació de riquesa!

Aquests text ha estat preparat per a formar part dels materials de suport del curs “La crisi en el capitalisme actual” organitzat pel seminari d’economia crí­tica Taifa.

El capitalisme i les crisis

Malgrat sembla que visquem temps extraordinaris això de la crisi no es nou en el capitalisme. De fet, com anirem veient al llarg del curs, les crisis són recurrents en el capitalisme. Es a dir, crisis n’hi ha hagut sempre en la història del capitalisme i n’hi continuarí  havent mentre continuï existint el sistema capitalista. Fent una mica de memòria, tothom ha sentit a palar de la crisi de 1929 (o el crack de 1929) o mes recentment de la crisi del sud-est asií tic (1997) o de l’explosió de la bombolla de les noves tecnologies als EEUU (2000).

Crisis n’hi ha molts tipus. Parlem de crisis borsí ries quan es produeix una caiguda important dels valors cotitzats en borsa; de crisis bancaries quan els bancs són incapaços de retornar els dipòsits als ciutadans; de crisis monetí ries quan els països es queden sense divises per a poder pagar les transaccions internacionals; de crisis financeres quan una crisi borsí ria, bancí ria o monetí ria afecta a tot el sector financer; de crisis econòmiques quan la crisi afecta al que s’anomena l’”economia real”, és a dir, aquelles empreses que produeixen béns i serveis; etc. En funció, a més, de l’abast i la profunditat de la crisi podem parlar també de crisis sectorials, quan la crisi afecta a un sector determinat; crisis d’í mbit nacional, quan afecta al conjunt de l’economia d’un paí­s; crisis regionals, quan aquesta afecta a un conjunt de països d’una mateixa í rea econòmica; o crisis globals, quan aquestes afecten al conjunt de l’economia global.

Cada crisi té elements particulars que la diferencien de les anteriors però, què tenen en comú per tal que les hi assignem la paraula crisi? Això no és quelcom més que el fet de tractar-se de situacions en les que es produeix una interrupció generalitzada del procés econòmic. és evident però que no atorguem a totes les crisis la mateixa transcendència. Per què considerem unes crisis més importants que altres?

En la història del capitalisme hom pot distingir tres grans crisis. La primera, coneguda com la Gran Depressió (1873-1896), fou la primera crisi important del capitalisme, una segona Gran Depressió (1929-1939) encara més gran que la primera i la crisi de la dècada de 1970 (1970-1979), la última gran crisi fins avui. Aquestes tres crisis marquen el final de grans etapes en la història del capitalisme i les mesures adoptades per a sortir de cadascuna d’aquestes crisis definiran la fase següent del capitalisme. Així­ la Gran Depressió del finals del S.XIX marca el final de la fase inicial del capitalisme caracteritzada per un capitalisme naixent de petites empreses i lliure competència entre elles i la construcció dels mercats nacionals. La superació d’aquesta crisi anirí  lligada a una expansió cap a l’exterior. Serí  l’etapa de l’imperialisme i la colonització de la resta del món per part de les potències europees, l’aparició de les grans empreses i una creixent importí ncia de les finances i de la internacionalització de l’economia. Aquesta nova etapa del capitalisme trontollarí  amb la primera guerra mundial i s’acabarí  definitivament amb la crisi borsí ria de 1929 i la Gran Depressió (1929-1939). Aquesta, serí  la crisi més important de la història del capitalisme, tant per la intensitat com per la durada. Tal fou així­ que molts comprengueren que el mercat per si sol no pot evitar les crisis i per tal de sortir-ne el que caldrí  serí  que l’estat intervingui en l’economia per tal de reactivar l’ocupació i la demanda. Serí  el que anomenarem keynesianisme, i que conjuntament amb l’establiment de programes socials (el que posteriorment es coneixerí  com a Estat del benestar) caracteritzarí  la fase del sistema econòmic capitalista fins a la crisi de 1970. Precisament serí  aquesta crisis de la dècada de 1970 la que donarí  inici a la fase actual del capitalisme; aquesta que alguns anomenen globalització o globalització neoliberal.

D’altra banda tenim una sèrie de crisis d’í mbit i/o regional o de durada o profunditat més reduïda (si bé en cap cas es poden considerar menors quan parlem de les conseqüències per a la població afectada) que si bé suposen un estancament de l’activitat econòmica aquesta afecta només un sector, un paí­s o grup de països determinat durant un per iode de temps menor i que no altera el funcionament general del sistema econòmic capitalista. Exemples d’aquests tipus de crisis són la crisi del Deute que s’originí  a Mèxic el 1982 però que afecta a bona part dels països perifèrics (molts dels quals encara no s’han refet i continuen amb un elevat deute extern), la Crisi asií tica de 1997 que afecta nombrosos països del sud-est asií tic l’explosió de la bombolla tecnològica i de la nova economia (2000), sobretot als Estats Units, però també, en menor mesura la resta dels països centrals.
La crisi no és res nou en el capitalisme. De fet hi ha hagut crisis des dels inicis del capitalisme. N’hi ha hagut de més importants i més duradores que han afectat al conjunt de l’economia mundial, com ara la crisi de 1929 o la dels anys setanta del S.XX i altres amb un impacte més local i més breu com les crisis de Mèxic el 1994 o el sud-est asií tic el 1997.

De la recessió a la crisi

En els darrers mesos termes com crisi, recessió, desacceleració, etc. s’ han fet habituals en el dia a dia, tant dels mitjans de comunicació com de les converses de la gent. Què vol dir això que estem en crisi? és el mateix una crisi que una recessió? Anem a veure doncs que volen dir cada un d’aquests conceptes:

• Desacceleració: es refereix a un proces d’alentiment del ritme de creixement del PIB. No obstant continua produint-se creixement econòmic.
• Estancament: situació en la qual no es produeix creixement del PIB o es produeix un creixement molt petit. Sovint s’ usa també el terme creixement zero.
• Recessió: és potser el concepte mes tècnic. S’utilitza per a referir-se a dos trimestres consecutius de creixement negatiu, és a dir, de disminució del PIB.
• Depressió: es parla de depressió com un perí­ode prolongat de recessió o d’estancament econòmic. és a dir, un llarg perí­ode de temps en el qual no es produeix creixement econòmic.
• Crisi: es un concepte mes genèric i que s’utilitza en molts contextos diferents. El diccionari defineix crisi com l’estat d’un assumpte o procés quan estí  en dubte la seva continuïtat, modificació o aturada. Extrapolant aquesta definició a l’í mbit econòmic podrí­em establir un primer esbos de definició de crisi com una situació en la qual es produeix una interrupció dels fluxos econòmics i del funcionament general del sistema capitalista.

Malgrat aquests conceptes presenten matisos diferents, generalment s’utilitzen indistintament. és important notar que tret del terme crisi tota la resta fan referència al PIB i al creixement econòmic. Per aquest motiu, nosaltres utilitzarem el concepte de crisi, més genèric i més ampli que no només fa referència al PIB i al creixement econòmic sinó que ens serveix per a referir-nos a tota una diversitat de situacions adverses en les que es pot trobar el sistema capitalista i de les quals l’estancament o la disminució del PIB n’és només un reflex més.

Però les crisis no són tan sols recurrents en el capitalisme sinó que, són intrí­nseques, inherents, al capitalisme. és a dir, les crisis no estan causades per “xocs” o elements externs que pertorben l’equilibri de l’activitat econòmica sinó que és la pròpia diní mica del capitalisme la que duu a la crisi. Això ho veurem amb més detall a la següent sessió. En conseqüència, si les crisis tenen el seu origen en la pròpia diní mica del sistema capitalista, aleshores per entendre l’origen i la diní mica de les crisis el que ens cal és entendre el funcionament essencial del sistema econòmic capitalista.

De les necessitats al mercat

Un dels principals objectius de qualsevol societat, i també de la societat capitalista, és reproduir-se en el temps. Per fer-ho és necessari satisfer les necessitats dels membres que la componen i de la col·lectivitat. Les necessitats poden ser de molts tipus (fisiològiques, materials, afectives, etc.) i varien en cada societat i al llarg del temps i tenen un fort component social. és a dir, no és el mateix reproduir una societat caçadora-recol·lectora que una societat feudal o que una societat capitalista actual.

En el marc del sistema capitalista l’obtenció dels elements que esdevenen satisfactors de les necessitats no és directa. Així­ per exemple, el fet de que una persona tingui la necessitat d’alimentar-se no pressuposa que la societat capitalista li proporcioni els aliments necessaris per cobrir aquesta necessitat, o bé el fet de que una persona tingui la necessitat de disposar d’un habitatge per protegir-se del fred, la calor, la pluja i desenvolupar un espai de sociabilitat propi no significa, sota cap concepte, que el capitalisme proporcionarí  a tothom que ho necessiti aquest habitatge. En el capitalisme, un gran nombre d’elements que satisfan les nostres necessitats, s’ obtenen a través del mercat, és a dir, a través de comprar-los mitjançant diners. Certament, existeix un important ventall de necessitats (per exemple les vinculades als afectes) que sovint es cobreixen en l’í mbit familiar o comunitari, però fins i tot en aquests cassos cada cop és més evident la mercantilització creixent en la cobertura d’aquestes necessitats.

En la societat capitalista esdevé fonamental que la part de la població útil per al procés productiu pugui cobrir les seves necessitat bí siques per així­ poder assegurar la reproducció permanent de la força de treball. En aquest sentit, totes aquelles esferes, d’oci, cura etc. que serveixen per millorar la condició fí­sica i psicològica dels treballadors i treballadores o que els ajuden a convertir-se en éssers integrats en la diní mica productiva i cultural capitalista (educació, comunicació etc) esdevenen indispensables per la reposició en condicions aptes per a la reproducció de la força de treball.

Podem resumir dient que malgrat totes les persones tinguem necessitats per cobrir, la satisfacció d’aquestes majorití riament estí  vinculada a la possessió dels diners adequats per poder comprar en el mercat els elements necessaris per poder-les satisfer.

Per tal d’accedir al mercat és necessari tenir quelcom que intercanviar; en els mercats moderns, generalment diners. d’on surten aquests diners necessaris per accedir al mercat? Essencialment hi ha dues vies. d’una banda una petita part de la població disposa, ja d’entrada, de diners que els permeten accedir directament al mercat. Malgrat això, la riquesa d’aquesta part de la població generalment no estí  dipositada només en diners sinó que a més són propietaris del capital, del mitjans de producció, (per això l’anomenarem classe capitalista). d’altra banda, la immensa majoria de la població no té diners i per tal d’aconseguir-ne es veurí  obligada a passar pel mercat laboral a vendre l’única cosa que té, la seva força de treball, a canvi d’un salari. Amb aquest salari, podrí  accedir al mercat i adquirir aquells béns i serveis necessaris per a satisfer les seves necessitats. Si no es té una feina que proporcioni els ingressos necessaris, no es podran comprar aquells productes necessaris que permetin satisfer les seves necessitats.

La centralitat del mercat de treball en la societat capitalista

Una caracterí­stica fonamental del sistema capitalista és la gran divisió que s’ estableix en el conjunt de la població entre els propietaris i els no propietaris dels mitjans de producció. Com hem dit, per a la gran majoria de la població, no propietí ria dels mitjans de producció, l’únic mecanisme existent per sobreviure, o sigui, de poder obtenir els diners necessaris per a poder anar al mercat a cercar els satisfactors de les seves necessitats, és vendre la seva força de treball. Per a la majoria de les persones, les nostres possibilitats d’existència passen pel fet de posar-nos en venda al mercat laboral, convertir-nos en un individu-mercaderia desitjable per a algun empresari. Si això es produeix, l’empresari en qüestió estarí  disposat a pagar-nos un sou, sota el compromí­s que nosaltres dediquem una certa quantitat d’hores del nostre temps de vida i de les nostres aptituds a produir sota les seves ordres, en el marc del seu procés productiu. Aquest element d’intercanvi de la força de treball entre els treballadors i l’empresari esdevé un dels elements centrals del sistema capitalista, donat que serí  en el procés productiu on es produirí  efectivament el procés d’explotació del treball a mans del capital, tal i com s’ analitzarí  posteriorment.

Per tant, arribats a aquest punt, el que tenim és que la via reeixida d’inserció social, que el capitalisme programa per a la població no propietí ria, passa per que les persones es converteixen en una mercaderia desitjable pels empresaris. Si aquest procés es realitza de forma positiva l’obtenció del sou permetrí  poder consumir en el mercat i obtenir allò que es consideri necessari per viure. Hem de tenir molt present que de totes les nostres qualitats, aptituds i caracterí­stiques, les úniques rellevants per al capitalisme seran aquelles que li permetin desenvolupar els diferents processos productius. Per tant, considerar, tal i com és fa en el marc de la societat capitalista, el mercat de treball com l’única via d’inserció social, passa per
consagrar aquesta instrumentalització de les persones humanes. A la prí ctica aquesta concepció de la inserció social i del procés productiu, suposa la mutil·lació efectiva de les diferents aptituds i capacitats humanes potenciant només aquelles aptes per continuar assegurant la reproducció de la producció capitalista en les seves distintes vessants.

Per diferents motius, ja sigui per raons del mercat de treball, organització social o causes psicosomí tiques, existeix un important nombre de persones entre la població no-propietí ria de capital que no podran vendre la seva força de treball, que no podran, per tant, transformar-se en mercaderia tal i com pressuposa la seva condició potencial. Així­ doncs, una part important de les persones queda exclosa de l’aparell productiu i es produeix per tant la seva marginació de la producció. Com a conseqüència d’aquesta marginació primera es produeix una segona marginació que és la que es deriva de l’impossibilitat d’aquestes persones de poder participar de l’esfera del consum donat que no han tingut la “sort” de convertir-se en mercaderia desitjada per a algun empresari i per tant no reben cap salari derivat del procés productiu. En el passat, la població marginada de l’esfera productiva, es composava d’aquells grups socials, la força de treball dels quals, no estava en disposició de respondre a les exigències del intercanvi que la regla de la competència capitalista imposava en el mercat: “mestresses de casa”, persones grans, nens i joves, incapacitats, disminuïts, malats, aturats, etc. eren persones marginades de la producció, i per tant, també del consum. La producció capitalista exigia una mí  d’obra jove, qualificada, rí pida, forta, capaç, sana i adaptable, exigències que les persones mencionades freqüentment no podien aportar.
Actualment, no obstant, degut a les noves tecnologies, la concentració de la producció i la distribució geogrí fica d’aquesta, moltes persones joves, altament qualificades, capaces de treballar molt i bé es troben també sense feina. El problema d’accedir als ingressos necessaris s’agreuja per a capes cada cop més í mplies de la població, i en conseqüència, també el problema de la marginació social.

Les persones marginades que composen tots aquests grups presentats anteriorment es veuen obligades a oblidar-se de la seva condició “d’individus autònoms” i situar-se en la condició de “membres de”, posició subordinada des de la qual tindran accés a l’esfera del consum per estar en relació de dependència amb la població-mercaderia, ja sigui mitjançant el suport de la famí­lia, l’estat o les organitzacions caritatives. Aquesta condició de subordinació que moltes persones es veuen forçades a acceptar per sobreviure esdevé una veritable bomba psicològica que, en molts casos, es converteix en una font de frustració i tristesa vital, agreujada per la concepció social que tendeix a menystenir tots aquells que no treballen en les condicions que el capitalisme ha dissenyat o ha de dependre dels programes d’atenció social o de la caritat per a poder subsistir.

L’Estat juga un paper clau en l’organització superestructural del capitalisme. A grans trets podem dir que el seu paper fonamental es basa en assegurar el desenvolupament reeixit del procés d’acumulació capitalista. Aquest paper de suport al procés d’acumulació l’Estat el garanteix fonamentalment a través de la seva intervenció en l’economia, donant suport directe o indirecte (via infraestructures, per exemple) als processos productius, a través de la legislació i a través del control i la repressió de tot allò que pugui pertorbar el bon funcionament de la societat capitalista.

No obstant, per tal que la població accepti el capitalisme com a mode de producció hegemònic l’Estat es veu obligat a dedicar una part dels seus recursos al que es coneix com a “legitimació”, això suposa sufragar certes despeses de contingut social (pensions, despesa sanití ria, educativa, etc). és el que es coneix com l’Estat del Benestar. A través del mecanisme de legitimació molta població que es rebutjada del procés productiu aconseguirí  els recursos necessaris per poder comprar en el mercat allò necessari per a satisfer les seves necessitats (si bé sempre en nivells mí­nims). Cal tenir en compte que, en la majoria de processos propis de la funció legitimadora de l’Estat, també és present la centralitat del mercat de treball pel fet que molts del subsidis oferts per l’Estat estan subjectes al fet d’haver passat prèviament pel mercat de treball. Així­ per exemple, els subsidis d’atur, les baixes per malaltia o les pensions de jubilació depenen del fet d’haver estat durant un temps determinat, individu-mercaderia. Fins i tot, els anomenats subsidis no contributius, en principi desvinculats de l’esfera laboral, també estan plenament vinculats amb el treball assalariat donat que, en molts casos, s’ exigeix una “prova” de que cap empresa estí  disposada a contractar aquesta persona, o, també, sovint el fet de que una persona beneficiaria del subsidi rebutgi una oferta de feina pot significar la pèrdua d’aquest. Per a totes aquelles persones que per diferents raons tenen negada la via de inserció al consum a través del mecanisme de l’Estat del Benestar, sovint pel fet que mai han pogut convertir-se en individus-mercaderia, només els queden les institucions caritatives com a darrer recurs per obtenir alguns diners que els permetin poder convertir-se en consumidors. Veiem doncs com la marginació i la pobresa no són circumstí ncies naturals ni fruit de l’atzar sinó que són conseqüència directa del propi funcionament del sistema capitalista que, en la seva diní mica productiva, s’ encarrega de crivellar a la població usant només per a ser explotada aquella part que ofereix les garanties d’utilitat productiva. Per a la població totalment rebutjada només queda com a mecanisme de subsistència la voluntat caritativa de les “bones persones”.

La circulació capitalista de mercaderies

Així­ doncs trobem dos circuits principals en el funcionament de la societat capitalista. En primer lloc trobem el circuit que s’ inicia quan els treballadors venen la seva força de treball a canvi d’un salari que els permetrí  accedir al mercat i comprar aquells béns i serveis necessaris per a satisfer les seves necessitats. Esquemí ticament podrí­em caracteritzar aquest circuit com a un circuit Mercaderia (M) – Diner (D) – Mercaderia (M) ja que el treballador intercanvia una mercaderia (la seva força de treball) a canvi de diners (el salari) per tal de comprar noves mercaderies (béns i serveis necessaris per a viure). és important destacar que l’intercanvi és produeix entre mercaderies d’igual valor, és a dir, el valor de la força de treball intercanviada és igual al valor dels béns i serveis que s’ adquiriran en el mercat i que en aquest cas el diner actua simplement com a mitjí  d’intercanvi i la finalitat no és altra que el consum final del valor d’ús de les mercaderies adquirides en el mercat. Un altre punt important és adonar-se que en aquest circuit no es produeix enriquiment ni acumulacióPot donar-se el cas, que el treballador no consumeixi tot el seu salari en béns i serveis i que en destini una part a l’estalvi, però aquest estalvi en el fons no és més que el consum del demí  i per tant no altera significativament l’aní lisi..

L’altre circuit d’integració en la societat capitalista és el que s’ inicia quan el diner funciona com a capital, d’aquí­ que aquest circuit també rebi el nom de circuit del capital, i amb aquest capital es compri maquiní ria, instal·lacions, matèries primeres, força de treball, es combinin aquests elements per tal de produir una determinada mercaderia que després serí  posada a la venda al mercat a canvi d’uns diners; aquests diners serviran al propietari o propietaris del capital inicial per a recuperar el cost dels factors productius comprats més un excedent, un benefici. Si el circuit anterior el caracteritzí vem com a Mercaderia – Diner – Mercaderia, aquest el podrí­em definir com un circuit Diner (D) – Mercaderia (M) – Diner (D). Tenim un diner inicial (el capital inicial) que s’ utilitzarí  per a comprar una sèrie de mercaderies (matèries primeres, força de treball, maquinaria, etc.) obtenir una altra mercaderia (com a resultat d’un procés productiu) amb la qual obtenir diners (al vendre les mercaderies produïdes al mercat). Tenim doncs un circuit D – M – D, però quin sentit té tot aquest circuit si el resultat final és exactament igual que el producte inicial (Diner = Diner)? Això no es altra cosa que el fet que el diner que s’ obté al final del circuit (D’) és major que el Diner inicial (D), D < D'; reflexant la mí xima capitalista que el motor de l'activitat econòmica no es altre que la cerca del benefici. En aquest circuit D - M - D' es produeix per tant enriquiment. Aquest circuit D - M - D' es repeteix en el temps, reinvertint-se D' (D' - M' - D'') i així­ repetidament de manera indefinida generant un capital cada cop més gran. és per això que aquest procés es coneix també com a procés d'acumulació. El procés d'acumulació és central en el capitalisme i aquest no podria entendre sense l'acumulació. Tal és així­ que fins i tot el propi sistema s' encarrega, a través del mecanisme de la competència, d'eliminar aquells capitalistes que no son prou competitius, que no realitzen amb prou èxit el procés d'acumulació essent absorbit pels capitalistes més eficients.

Hem dit, però, que en l'intercanvi no hi ha possibilitat d'acumulació, de guany. On és produeix doncs aquest nou valor? Aquesta producció de nou valor, i en conseqüència el guany, es duu a terme en la fase de producció. Per entendre com es produeix aquest increment de valor en la producció cal entendre que la font del valor no és altra que el treball. La força de treball té una consideració dual en tant que no es possible separar-la completament del treballador, de la persona, que la posseeix Per tant, la remuneració de la força de treball (el salari), com en el cas de qualsevol altra mercaderia, no és altra cosa que el cost de reproducció del treballador com a tal. és a dir, el mí­nim necessari per tal de que pugui continuar treballant dia rere dia i perquè d'altra banda puguin produir-se els treballadors del demí , els seus fills que els substituiran com a treballadors en el futurAixò no treu que en alguns casos, especialment en els països centrals, el salari estigui per sobre d’aquest cost de reproducció de la força de treball. Això permet augmentar el nivell de vida de la classe treballadora i al mateix temps permet generar una major demanda de mercaderies.. Però, la força de treball té una segona particularitat important, i és que grí cies al augment de la productivitat del treball permet produir més béns i serveis dels que necessita el treballador per a reproduir-se com a tal. En altres paraules, permet produir més valor del que s’empra en la seva reproducció.

Tenim doncs que el treballador produeix més valor del que costa. Això vol dir que podrí­em dividir la seva jornada laboral entre treball que necessita per a mantenir-se ell i la seva famí­lia i el treball excedent (és a dir, el que realitza per sobre del seu cost de reproducció. Aquesta divisió es converteix en el capitalisme en treball pagat (aquella part de la jornada laboral fins a produir mercaderies per valor del seu salari) i treball no pagat (el valor de les mercaderies produïdes fins a la finalització de la jornada laboral). Aquest excedent, al qual anomenem plusví lua o plusvalor, serí  apropiat per els propietaris del capital i és la font del guany capitalista.

La circulació vs. la producció

Hem vist doncs que la font de la plusví lua, i per tant del guany, es troba en la producció. Això no vol dir però que la fase de circulació del capital no sigui important. Encara que en la circulació, l’intercanvi, no hi hagi possibilitat per al guany, per a la producció de plusví lua, la circulació és imprescindible per al capital ja que és la que s’ encarregarí  de materialitzar aquesta plusví lua de nou en diners i fer aflorar per tant el benefici. Fins al moment de la venda final, aquesta plusví lua estí  materialitzada en mercaderies, però les mercaderies no són útils per al capitalista, que el que cerca és diner i per tant el procés de circulació esdevé crucial per al capital. Al mateix temps però la circulació del capital és un procés enormement frí gil i el capital pot trobar-se obstacles o dificultats alhora de passar d’una forma a una altra. Precisament quan el capital no pot passar d’una forma a una altra, o bé te moltes dificultats per fer-ho és quan parlem de crisi.

Hem arribat doncs, a una nova definició de crisi. Si abans definí­em la crisi com la interrupció del fluxos econòmics, ara, utilitzant els conceptes que hem après podem definir la crisi com una situació en la que es produeix una interrupció, o obstaculització, del procés de circulació del capital. és a dir, el capital no pot avançar entre els seves diferents formes diner, mitjans de producció (fí briques, maquinaria, matèries primeres), mercaderies, etc. fins a arribar de nou a la fase diner.

Per saber-ne més

• J.K. Galbraith; El crack del 29
• J.K. Galbraith; Breve historia de la euforia financiera
• P. Sweezy; Teorí­a del desarrollo capitalista
• http://seminaritaifa.org/